Els secrets de l’èxit de Parchís arriben a Netflix

BarcelonaEntre focus i davant d’un públic format íntegrament per nens, el grup infantil Parchís feia la seva presentació en societat l’any 1979 a Aplauso, l’icònic programa de música de TVE. El debut televisiu va ser el tret de sortida d’una carrera fulgurant i internacional -amb una posterior caiguda- que ara analitza Parchís: el documental, un treball dirigit pel català Daniel Arasanz que s’estrena avui a Netflix.

“Va ser un èxit paranormal. El grup va començar a finals dels 70 i a principis dels 80 ja eren famosos”, explica a l’ARA Arasanz, que puntualitza que en aquella època no hi havia gaires referents d’aquest tipus de formacions. Parchís va néixer com un producte de laboratori, com molts anys després va passar amb les Spice Girls, seleccionades a través d’un càsting. El 1979 el segell discogràfic Discos Belter, de Barcelona, volia obrir-se camí en l’incipient mercat de la música infantil, en el qual començaven a despuntar formacions com Enrique y Ana. A principis d’estiu la companyia va publicar un anunci als principals diaris en què convidava nens d’entre 8 i 12 anys que cantessin bé i tinguessin ritme a presentar-se a una prova per formar part d’un grup musical i gravar discos. El nom de la banda ja estava escollit -Parchís- i es necessitaven quatre components perquè cadascú fos una fitxa diferent -la groga, la vermella, la verda i la blava-. Durant el procés de selecció es va decidir afegir-hi un cinquè membre, el blanc, que representaria el dau del joc de taula. Pocs mesos després, el Nadal del 1979, el grup publicava el seu primer àlbum, Las 25 super canciones de los peques, un disc que recopilava versions d’èxits com Gloria d’Umberto Tozzi o In the navy dels Village People. El grup va viure una època daurada que es va allargar fins al 1985.

Dimensió internacional

El documental reuneix els cinc membres inicials del grup: Tino Fernández (la fitxa vermella del 1979 al 1983), Yolanda Ventura (la fitxa groga del 1979 al 1985), Gemma Prat (fitxa verda entre el 1979 i el 1985), Frank Díaz (fitxa blava del 1981 al 1983) i David Muñoz (el dau del 1979 al 1984). Junts van triomfar a Espanya i Amèrica Llatina -van omplir l’Estadio Azteca de Mèxic-, van fer set pel·lícules (totes entre el 1980 i el 1983) i van ser rebuts per Maradona durant una visita a l’Argentina. Una voràgine que els protagonistes han trigat anys a digerir. “La dimensió internacional la vam anar descobrint a poc a poc, a mesura que avançàvem en la història”, explica Arasanz, que assegura que a vegades des d’Espanya s’ignora el fenomen que Parchís va ser a l’altra banda de l’oceà.

Arasanz es va sumar al projecte arran de la proposta de Richard Royuela, editor de la revista RockZone i guionista del documental. Tot i que la proposta s’allunyava dels temes que havia tocat anteriorment en els seus documentals, bàsicament sobre punk-rock, només van fer falta tres minuts per convèncer-lo que la història de Parchís era digna de ser explicada. El projecte, la primera producció d’In-Edit Films, va començar fa tres anys amb una campanya de micromecenatge que va arribar als 49.723 euros. “Vam començar a rodar el gener del 2018 i Netflix s’hi va sumar quan estàvem a punt d’acabar el rodatge. El seu suport ens va permetre tenir accés a més material, no només al de TVE i unes quantes cançons”, diu Arasanz.

Arasanz, que va néixer l’any 1985 i no va viure el fenomen de primera mà, confessa que una de les coses que el van sorprendre més durant el procés va ser descobrir el treball de producció i composició que hi havia darrere dels èxits del grup infantil, especialment durant els seus primers anys de vida. “No era únicament una eina de màrqueting”, assegura Arasanz, que destaca la “màgia” que generava entre els cinc components inicials de la formació.

Fugir de la morbositat

Tot i la insistència del titulars més cridaners, Parchís: el documental no busca explotar una suposada part fosca de la història del grup. “Evidentment hi ha una part fosca, com en qualsevol grup, però no estem parlant dels Rolling Stones”, explica Arasanz, que assegura que el treball no vol ser “ni nostàlgic ni paternalista”. En aquest sentit, el director detalla que la seva intenció sempre ha sigut “donar la informació i que l’espectador llegís entre línies”.

El documental no mostra grans escàndols però tampoc esquiva el debat sobre la càrrega de treball a la qual feien front els cinc nens. “Era excessiva. Ara seria impossible que ho fessin així”, explica Arasanz, que afegeix que, com en molts altres casos, no van rebre la compensació econòmica que els pertocava si es té en compte el gran èxit de la formació. El director no culpabilitza els pares del fet que els components del grup assumissin un ritme de treball més adequat als adults que als menors d’edat. “Els pares no tenien motius per pensar malament. Els nens viatjaven per tot el món i tornaven contents i amb diners”, diu Arasanz.

“No podíem mostrar-ho com si hagués sigut una experiència dolenta per a ells, perquè no ho recorden així”, diu Arasanz, que puntualitza que quan se’ls pregunta a les exestrelles infantils si voldrien la mateixa vida per als seus fills la resposta queda lluny de l’afirmació categòrica.