Palma—Hem anat de metges tota la setmana.
Enllaçant amb la setmana passada, que parlàvem de frases fetes, una altra expressió que solem fer servir en aquest país fet d’illes és la perífrasi ‘anar de metges’, que és transversal, és a dir, usada tant a Mallorca com a Menorca, Eivissa i Formentera. De fet, les construccions amb ‘anar / no anar de + substantiu’, en el sentit de tenir interès o desinterès per una cosa, o per un tipus de persona, o per un ofici o un menjar, són molt habituals en els nostres parlars. És allò que solia dir en Perot, un personatge que no volia menjar caragols perquè tenen banyes.
—Caragols? No, no vaig de banyuts, jo.
Però l’expressió ‘anar de metges’ va per tota una altra banda. Es refereix a la necessitat d’acudir als professionals de la sanitat quan ens fan falta, i du implícita la idea que no hi acudirem una sola vegada, sinó que hi tornarem assíduament durant un temps, o que fins i tot ens farem visitar per diversos metges diferents, perquè hem d’atendre diferents disfuncions a la vegada, o bé ens hem de sotmetre a un tractament més o menys llarg, o a un postoperatori, etc, etc.
Bé, idò anar de metges, i aquí és on volíem arribar, seria un assumpte difícil i complicat si no tinguéssim un excel·lent sistema sanitari públic. Això que dic no és cap descobriment, però sí que convé repetir-ho, perquè la sanitat pública es veu contínuament posada en dubte, i hi ha hagut qui ha volgut (per mala fe, per ignorància o per la simple inèrcia de trobar-ho tot malament) aprofitar aquests temps de pandèmia per tornar a parlar-ne amb una voluntat gens constructiva. La realitat és que, a les Balears, hem passat moments realment crítics amb la pandèmia del covid-19 amb el sistema sanitari tensionat, però hi hem respost en tot moment. Ara mateix, la nova onada de contagis (diguem-ne quarta, si tenim ganes de comptar) ja genera saturacions a Urgències de Son Espases, i, per saturar-se, se saturen fins i tot els anomenats hotels covid, que es troben al 75% d’ocupació (si no són buidats per la via ràpida amb una sentència judicial promoguda per Vox o el PP), i el Govern es planteja obrir més hotels pont, amb la finalitat que no hi hagi sobresaturació de persones allotjades. Si ens permeteu el joc de paraules inepte, a Balears, qui satura no s’atura. Però tampoc aturen els professionals sanitaris, i no és necessari caure en retòriques cursis (frases del tipus “els nostres herois a primera línia”, o accions com aquells aplaudiments a les vuit del capvespre, que ara ha resultat que devien ser inconstitucionals) per agrair-ne i reconèixer-ne la vàlua.
L’Atenció Primària, els serveis d’urgències, els d’hospitalització i les consultes externes han afrontat amb solvència l’emergència sanitària creada per la pandèmia, i al mateix temps s’han continuat tractant les malalties i dolències que no eren covid, amb tots els recursos que hi havia disponibles a cada moment. La situació ha millorat, òbviament, d’ençà que una part significativa de la població estam vacunats. Però la millora encara no és suficient ni de bon tros. Som lluny de la immunitat de grup i, en la distribució i arribada de les vacunes, s’ha tornat a fer notar l’ efecte pervers de la insularitat i del tracte certament colonial que rebem els territoris d’ultramar des de Madrid, l’estat nació que té més possibilitats d’independitzar-se d’Espanya actualment, si no fos que li surt molt a compte exercir-ne la capitalitat. Per altra banda, el fet que el sistema sanitari torni a acusar saturacions a causa del coronavirus té relació directa amb el comportament grotescament incívic de la ciutadania, o d’una part de la ciutadania. En el nostre curiós sistema de valors, la discreció sovint es confon amb permissivitat per als que no mostren cap respecte als altres.
—Il servizio sanitario gratuito è un bene prezioso, non disperdiamolo.
Aquestes paraules en italià les deia fa uns dies el papa Francesc durant un Angelus que va oficiar des d’un balcó del Policlinico Gemelli, un hospital de Roma on el van intervenir d’un problema intestinal i en va sortir, als seus 84 anys, fet un canari. El Sant Pare va voler dedicar un elogi, més que merescut, a la sanitat pública, però va incórrer en un error que va repetir, un parell de dies després, Íñigo Errejón, el líder de Más Madrid, Más País o com se’n digui. Aquí som més del papa Francesc que d’Errejón, perquè del primer en sabem qui és i què fa, mentre que de l’arxienemic de Pablo Iglesias no n’hem pogut mai aclarir ni una cosa ni l’altra. Però Errejón també va voler aplaudir el sistema sanitari públic amb aquestes paraules: “Rápido, eficaz, para todos y gratis”.
Sanitat i educació
La sanitat pública no és gratuïta, en absolut: ben al contrari, la pagam tots els ciutadans amb els nostres impostos, igual que l’educació. Aquests dos, sanitat i educació, són els fonaments damunt els quals s’aguanta la democràcia, i no hauríem de permetre mai que ningú ens digui ni ens doni a entendre que és una cosa que se’ns concedeix, com una espècie de regal. Són l’expressió de la sobirania popular, juntament amb els parlaments als quals enviam representants perquè debatin com s’ha de gestionar la cosa pública, començant, naturalment, per l’educació i la sanitat. Són la màxima expressió dels drets civils i les llibertats fonamentals que s’han adquirit al llarg de la història a força de lluitar contra les desigualtats. Per això és lícit que, quan veim que la sanitat funciona al màxim de les seves capacitats com ho ha fet el darrer any i mig, n’estiguem orgullosos i a la vegada ens hi mostrem exigents. Però no ensucrats, per un excés d’elogi, ni agres, per un excés de crítica. I, sobretot, que no facem el joc a aquells que ens la voldrien prendre.
