La sala de desmentir rumors

Quatre membres dels Mossos d’Esquadra expliquen com van abordar l’allau d’avisos durant els atacs

“Em truquen d’El Corte Inglés dient que s’han sentit trets. El responsable pregunta que què fa. ¿Abaixa les persianes o les deixa obertes?”. Segons de silenci. És una de les decisions crítiques que el caporal de Mossos d’Esquadra, Albert Leal, va haver de prendre des de la sala conjunta de comandament de la policia catalana. El 17 d’agost hi havia molt soroll i poques certeses. “Que no tanqui”, va respondre.

Les situacions de pànic s’acumulaven al centre de Barcelona i, amb elles, la desinformació i els falsos rumors entre la ciutadania. Escenes fictícies com el tiroteig a El Corte Inglés o uns trets sentits a la Boqueria no van passar mai, però els avisos havien de ser atesos per la unitat corresponent dels Mossos per prendre decisions ràpides. En el cas del centre comercial “es va optar perquè la gent que fugia de la Rambla tingués almenys un espai per refugiar-se”, recorda Leal.

Tot i així, el caos era fàcil de propagar i s’accentuava via xarxes socials, provocant que mitjans de comunicació i usuaris individuals sucumbissin a les informacions sense confirmar. El màxim exponent del desconcert va ser el fals atrinxerament al bar Luna de Istanbul. Nombrosos periodistes informaven de la negociació de la policia amb un terrorista que s’hauria tancat a l’establiment amb ostatges. No era real. L’agent operador del sector de Ciutat Vella, Juan Carlos Valero, recorda com ho van abordar: “Va arribar-nos una trucada informant d’un home que encaixava amb la descripció. Vam comprovar-ho. I sí, la vestimenta coincidia, però l’edat no. Aquell senyor era massa gran. Era un ciutadà qualsevol que s’havia tancat al bar, simplement”.

Veracitat contra caos

Aquest i altres casos van convertir el compte de Twitter dels Mossos en la gran font de confirmació de dades. “A la nostra feina no pots confiar cegament en la premsa”, subratlla Leal. I pel que fa a les trucades dels ciutadans, es va haver d’establir una cadena de treball frenètica. “La línia telefònica es va convertir en una conversa constant. Penjaves i tornaves a atendre una altra trucada. No hi havia temps per registrar les dades”, recorda un altre dels encarregats del districte de Ciutat Vella, Lluís Maria Borrero. Per això es va decidir bloquejar la recepció habitual de les trucades derivades del telèfon d’emergències 112.

Però hi havia diferents categories d’avisos. Segons el caporal Albert Leal, “tot i ser una incertesa contínua, hi ha alarmes a les quals has de donar veracitat sí o sí, per la perillositat que comporten”. Ho expressa recordant una advertència ciutadana que assegurava haver vist dues persones amb passamuntanyes en un terrat després de l’atemptat de la Rambla. De nou, va ser necessari destinar un dispositiu a l’àrea fins a comprovar que es tractava d’una falsa amenaça.

Les imatges que no hem vist

A la sala de control, i de forma extensiva a tot el dispositiu desplegat pels cossos de seguretat, va ser clau l’arribada d’agents que aquell dia no treballaven però que van mobilitzar-se. “Era una tarda tranquil·la, fèiem broma amb els companys de la Guàrdia Urbana, no hi havia gaire moviment”, rememora Borrero. Fins que, de sobte, a la sala de comandament es van començar a sentir forts crits al mateix temps que els agents s’agrupaven a la zona de les pantalles. Allà s’hi podia veure l’atac a través de l’accés a les càmeres de seguretat. “Tinc molts buits de memòria d’aquell dia, però recordo perfectament la sensació d’estar al final de l’habitació i no voler acostar-me a la pantalla. No vaig voler veure el que intuïa des de la llunyania”, explica Leal.

Els quatre membres dels Mossos rememoren el primer impacte dels vídeos i emergeix la paraula brutal amb insistència. “Les imatges que mostren com la gent sortia de sota la furgoneta no es van publicar”, agraeix Miguel Ángel Gil, que tampoc oblida “com saltava pels aires un cotxet de nen petit”. A l’agent Valero, per la seva banda, encara li venen de tant en tant els fotogrames de l’escena inicial al cap, “quan el vehicle entra a la Rambla, s’enganxa a la paret de la boca del metro i comencen a caure persones cap avall, com si fossin fulles d’arbre”.

“El millor durum de la meva vida”

Un cop sobrepassada l’estupefacció inicial, la intensitat va centrar-se en la feina sobrevinguda. Es reestructurava el funcionament de la sala segons les necessitats, i la col·laboració de la ciutadania era màxima. “Un dia qualsevol, si no pots resoldre la reclamació de la trucada, la gent t’engega a pastar fang. Però aquell dia tot era comprensió i bones formes”, assenyala Borrero amb el record de l’agradable sorpresa encara viu.

La tensió de l’operatiu va portar la majoria d’agents a les onze de la nit, sense descans, quan feia hores que haurien d’haver acabat la seva jornada habitual, i sense haver menjat res. “I en aquell moment vaig dir prou, teníem companys de sobres que havien vingut per cobrir-nos, i vaig anunciar que marxava a comprar-me un durum. Vaig preguntar si algú en volia i la sala es va omplir de mans alçades”. La cronologia dels fets va anar seguida d’una llista ben llarga, una visita a un establiment de confiança i una aturada col·lectiva dels agents que portaven tot el dia en actiu per pair el que estava passant. Es van asseure a sopar i, segons Leal, “de la tensió acumulada, el millor durum de la meva vida va durar-me un minut”. El cos se’ls va relaxar i Lluís Maria Borrero apunta que “es va posar a plorar”.

Durant aquella nit, que es va allargar fins a les sis de la matinada en alguns casos, l’angoixa pels companys que aguantaven sobre el terreny també els amoïnava. “En qualsevol moment podia sortir un imitador, atrapar un agent en un moment de desconnexió i atacar-lo per ser policia”, temia el caporal Gil. Una sensació que confirma l’operador Juan Carlos Valero, esmentant que les setmanes posteriors alguns mossos van començar a endur-se l’arma reglamentària a casa.

A un any vista, el record de tot plegat és el d’un “tsunami”, per a Albert Leal, “la situació t’arrossegava i la capejaves com podies”. Per sort, la resposta dels cossos d’emergències, veïns i companys que van deixar les vacances va ser un bàlsam. Tot i així, des d’aquell dijous fatídic, tots tenen la sensació que qualsevol dia pot tornar a ser 17-A.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF