Qui s'ha endut les rialles enllaunades?

BarcelonaDurant set dècades de televisió, les rialles pregravades han sigut un element inevitable en la majoria de sitcoms. Però aquesta pista d'àudio, que buscava reproduir al menjador de casa l'experiència col·lectiva teatral, viu la seva pitjor crisi. Des que The Big Bang theory va plegar veles, les rialles de fons gairebé ja no sonen a les plataformes i tan sols uns pocs títols marginals les mantenen. Per entendre com és que han entrat en declivi –i qui sap si en vies d'extinció– val la pena conèixer la seva peculiar història.

Les rialles enllaunades van aparèixer per primer cop als anys 40 al programa de ràdio Bing is back, de Bing Crosby, que no s'emetia en directe. Una vegada, el còmic Bob Burns era el convidat al teatre on es gravava el xou. Els seus acudits pujadíssims de to eren impossibles de posar en antena, però l'enginyer de so va rebre la instrucció de guardar igualment el so de l'audiència per separat. Un parell de setmanes després, quan l'episodi no va acabar d'arrencar l'entusiasme del públic, s'hi van afegir aquelles rialles reciclades. A partir d'aquí, els editors van entendre que podien afegir reaccions a mida: tallar les riallades que trepitjaven l'acudit següent o afegir-les en el gags que havien deixat indiferent l'audiència del teatre, sabent que els humans som més proclius a desinhibir-nos i riure si algú ho fa al nostre voltant.

Aleshores entra en escena un personatge fascinant, l'enginyer de so de la CBS Charley Douglass. Ell inventa una andròmina grossa com un arxivador –som als anys 50– amb 32 tecles. A cada tecla s'hi poden posar fins a deu rialles individuals. En total, 320 possibles rialles que es poden tocar simfònicament si es premen uns quants pius alhora, segmentats per sexe i tonalitat: la riallada perfecta personalitzada. Douglass és tan zelós del seu invent que no permet que ningú el vegi. Qui paga la tarifa de 100 dòlars que ha imposat ha de conformar-se en veure'l arribar a la sala d'edició amb el giny tapat amb una manta i ordenant que tothom marxi. Si la màquina s'espatlla, se'n va al lavabo i l'arregla allà, tancat amb pany i clau. Durant una bona part dels anys seixanta, les rialles de totes les comèdies surten d'aquell misteriós instrument.

El monopoli el trenca la productora Hanna-Barbera, creadora de Tom i Jerry, Els Picapedra i Scooby-Doo. Consideren la tarifa de Douglass abusiva i decideixen crear les seves bandes sonores de riallades. El sector segueix adoptant el recurs sonor, però sense la dependència de l'enginyer. I sembla que funciona: Bill Cosby fa un xou entre el 1969 i el 1971 prescindint del públic enllaunat. Fracassa. Deu anys després, hi torna amb una fórmula molt similar, però amb el recurs dels ha-ha-ha afegits. Ho peta. I així, anar rient de mentida, passen quatre dècades, fins al tombant de segle. Moltes de les comèdies s'enregistren amb una sola càmera –per tant, es repeteixen les escenes per filmar-les des de cada angle– i la riallada enllaunada permet homogeneïtzar les reaccions d'un públic que probablement no deu riure de la mateixa manera el quart cop que se'l sotmet a la mateixa escena. En alguns casos hi ha les rialles genuïnes del públic que ha assistit a l'enregistrament del capítol, però el més habitual és manipular-les perquè casin millor amb el ritme que el guió necessita.

Una lenta decadència

Que la pràctica sigui gairebé universal no vol dir que no tingui detractors. El flegmàtic actor David Niven ho considerava "l'afronta més gran que s'ha fet mai a la intel·ligència del públic", pel fet d'indicar-li en quins moments havia de riure. Moltes veus ho consideraven un mal necessari, per ajudar l'espectador a acostumar-se a un nou mitjà, més fred que les representacions teatrals. Però, a mesura que el televisor desplegava la seva hegemonia, aquesta funció quedava obsoleta i alguns creadors començaven a explorar la capacitat expressiva dels silencis. L'humor canvia. L'acudit directe cedeix part del lloc al sobreentès, al trencament de la lògica que crea una certa incomoditat. I moltes sitcoms adopten una estètica de fals documental que converteix la rialla enllaunada en extemporània. És el cas de ficcions com Curb your enthusiasm, Parks and recreation, Arrested development i The office.

De fet, el declivi d'aquesta pràctica ha provocat que algunes reposicions de sèries s'hagin emès ja sense unes rialles de fons que poden resultar irritants per a l'espectador contemporani. En són exemples Els Picapedra, The Andy Griffith show i M*A*S*H*, que ja en el moment d'estrenar-se havia lluitat amb la cadena per prescindir de les riallades en les escenes que involucressin operacions mèdiques, ja que això feia minvar la càrrega dramàtica que també volien aportar els creadors. De fet, un motiu de la decadència de les rialles enllaunades té a veure amb el fet que moltes comèdies ja s'han empeltat de drama.

Només cal veure com, als premis televisius, les categories de comèdia cada cop estan més copades per títols que són híbrids. O que no es recolzen tant en les rèpliques gracioses o els gags visuals, sinó en el desenvolupament dels personatges. Aquesta eclosió de les dramèdies –on encaixar-hi riallades resultaria artificiós– va afavorir que, l'any 2016, es visqués una circumstància curiosa: cap dels set nominats a l'Emmy a millor sèrie de comèdia tenia rialles enllaunades. I, des d'aleshores, les excepcions són cada cop més escasses. Fi de cicle. Al capdavall, en una època d'empoderament de l'espectador –sonen rialles enllaunades irònics a la sala– assenyalar-li quan ha de riure costa més de justificar.