La República afronta el debat de la identitat nacional

Forçada per la declaració de la República Catalana que va fer Francesc Macià el mateix 14 d’abril, la República va haver d’afrontar el debat de la plurinacionalitat d’Espanya des de l’inici. El nou govern de l’Estat i els republicans catalans varen consensuar un pacte de “no agressió” que va conduir a l’elaboració, discussió i aprovació per part de les corts espanyoles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 9 de setembre de 1932 Catalunya recuperava la Generalitat i Francesc Macià n’era el president.

L’exemple de Catalunya va estimular els regionalistes mallorquins, que varen constituir una comissió redactora de l’Estatut de les Illes Balears. La Cambra de Comerç va decidir sumar esforços amb l’Associació per la Cultura de Mallorca, presidida per Emili Darder, i impulsaren un text que es volia aprovar l’estiu del 32 en unes jornades que se celebrarien al teatre Principal.

Malgrat que hi va haver un nombre importat d’entitats congregades, no hi havia representació de Menorca. Justificat perquè encara no s’havien constituït les corts republicanes, en realitat la societat menorquina, tement el centralisme mallorquí, no estava cohesionada per anar cap a una unió politicoadministrativa amb les altres illes. Finalment, no hi va participar aquell estiu, ni el desembre, quan es va tornar a fer un intent després que s’aprovàs l’Estatut català.

Això va obrir un forat polític difícil de gestionar. Els mallorquins tenien tres opcions: 1) no fer un estatut per a les Balears i continuar amb el centralisme de Madrid; 2) cercar una fórmula d’adhesió a l’autonomia de Catalunya, que era el que defensava Gabriel Alomar, contra tots, especialment Lluís Alemany i Francesc Villalonga, o 3) intentar aconseguir un estatut per a Mallorca. La història es decantà per la primera. Malgrat aquest revés, la catalanització de les institucions públiques prosperà i el ministre de la Governació obligà tots els funcionaris de Mallorca a conèixer perfectament el català. A la fi, la lluita de molts anys del republicà Lluís Martí veié els seus fruits.

Alexandre Jaume, des del seu escó de diputat a Madrid, es decantava per les idees d’Ortega. En el seu llibre Impresiones de un constituyente, en forma d’articles que publicava a l’Obrero Balear, deia: “Serà segurament aprovat per les Corts l’Estatut de Catalunya i quedarà tancada, de moment, la qüestió catalana que des de fa tants anys gravita sobre la política espanyola. Conservem l’esperança que aquesta fórmula de convivència accentuï les relacions de fraternitat entre Catalunya i les altres regions i faci desaparèixer per sempre els recels i les suspicàcies que fins avui han existit entre els habitants d’una i altra banda de l’Ebre. El problema no queda, com hem dit, resolt definitivament. L’ideal nacionalista continuarà vibrant mentre Castella no sàpiga, a través del temps, assimilar-se a Catalunya, com ha sabut assimilar-se a Astúries i a Lleó. Però Catalunya i Castella podran entendre’s, segons una frase d’Ortega, sense perill per a la unitat nacional”.

Pel que fa a Balears, la seva posició era semblant a la de Gabriel Alomar. Jaume defensà una autonomia “per graus” i perllongada en el temps. Primer s’havia de fer la descentralització administrativa, per aconseguir després una autonomia com la catalana. Finalment, i com a ideal, integració a Catalunya. Després d’una anàlisi sobre el caciquisme, proposà l’adopció de la fórmula canària del consell per avançar cap a la descentralització. Malauradament, la solució de l’Estatut català va servir per molt poc temps, ja que Lluís Companys el 1934 declararia l’Estat Català de la República Federal Espanyola… i seria empresonat.

Malgrat el desencís que li causaven aquestes derrotes i la crisi de les esquerres en la gestió dels primers anys de la República, la seva trajectòria i compromís el conduiria a fer moltes gestions per tirar endavant projectes importants de ciutat. Alexandre Jaume volia fer de Palma una ciutat més oberta al món mitjançant la reforma integral de les comunicacions marítimes, les aèries, les postals i les telefòniques. La més coneguda va ser la lluita per la cessió definitiva del castell de Bellver a l’Ajuntament de Palma. Un espai emblemàtic de Ciutat que aconseguí amb el suport del seu amic Indalecio Prieto. Qui podia pensar en aquells moments d’alegria que Alexandre Jaume acabaria tancat al castell de Bellver amb el seu batle i amic, Emili Darder, i que poc després moririen junts, amb Antoni Mateu i Antoni M. Ques, afusellats a la paret del cementeri de Palma?