L'odissea dels vençuts (I)

La repressió va perdurar fins que va acabar la Segona Guerra Mundial, quan Franco canvià d’estratègia i s’acomodà a la nova situació per temor

Com hem vist en capítols anteriors, les forces franquistes estaven decidides a aniquilar l’adversari polític sense cap prejudici moral. És més, moltes vegades actuaven avalats per l’Església i pensaven que feien un bé al país. La repressió va perdurar fins que va acabar la Segona Guerra Mundial, quan Franco canvià d’estratègia i s’acomodà a la nova situació per temor que els països vencedors forçassin la seva destitució.

La persecució i els assassinats durant la Guerra Civil deixaren clar que qualsevol oposició en la postguerra podria costar la vida. Un exemple de l’ambient de control per part de les autoritats militars i dels falangistes el trobam recollit al llibre de Joan Mas ‘Els mallorquins de Franco’. Canuto Boloqui (el mateix de la bomba a la Casa del Poble el 1936), cap de la Falange a les Illes Balears i substitut del marquès de Zayas, dirigia instruccions com aquestes als funcionaris públics: “ Constituyendo la Federación Balear de Fútbol la representación máxima de este deporte en la provincia, encuadrando bajo su disciplina buena parte de nuestra juventud, sería necesario que sus componentes, así como personal directivo y árbitros, aportasen a su labor, aparte de las necesarias condiciones de seriedad, imparcialidad y justicia, el espíritu y el estilo de nuestro Movimiento”.

Un altre exemple de com el terror impactava sobre els ciutadans més cultes i més compromesos amb el progrés de la ciutat és l’episodi de les 107 persones que varen signar el manifest Resposta als catalans. Els germans Llorenç i Miquel Villalonga els pressionaven a través del diari El Día, propietat de Joan March, perquè es retractassin del que havien signat. Una vegada respongueren amb una carta de rectificació, continuaren atacant-los a través del tinent coronel Margarit, que mesos més tard jutjaria i condemnaria Emili Darder. 

El resultat d’aquesta pressió intensa, institucional, mediàtica i continuada durant la guerra i la postguerra va ser la desintegració d’aquella generació de republicans, militants i sindicalistes d’esquerres o regionalistes que havien lluitat per la millora de Ciutat. Els que no fugiren i volien continuar amb la seva activitat cultural, política, professional o empresarial varen ser forçats a integrar-se en les activitats imposades per militars i falangistes. Així ens ho recorda Francesc de Borja Moll a les seves memòries, quan l’any 1937 es troba pel carrer el pintor Pere Càffaro, deixeble d’Ankermann i Sorolla:

— Vostè no és de les milícies urbanes, eh?

— No –vaig contestar–, jo estic sempre molt ocupat, entre la feina i la família. No puc passar nits sense dormir i deixant infants menuts amb la meva dona sola, que està delicada de salut, i si toquen alarma de nit…

— Jo ja ho comprenc -digué en Càffaro-, però crec que hauria de fer un esforç, tenc por que no el tinguin per sospitós. Ahir parlaven de gent que no ajudava i vaig sentir que l’anomenaven a vostè.

Durant aquells dies, Moll va rebre més pressions i acabà allistant-se a les milícies urbanes i fent guàrdies als campanars de la Seu o de Sant Joan de Malta: en cas de bombardeig, havia de fer repicar les campanes. El general Cànoves dictà una ordre que obligava els components de les milícies urbanes a allistar-se a les milícies de la Falange de segona línia, la qual cosa forçà Moll a fer guàrdies per diferents presons, amb la camisa blava i la boina vermella. La primera que li tocà va ser a la presó de dones de Can Sales, el desembre del 1937, el dia del bombardeig més intens que va patir Palma: set morts, quaranta ferits i diverses finques destrossades al voltant de la Porta de Sant Antoni. Aquest desastre va enervar molts de falangistes que feien guàrdia amb ell, però sobretot un que volia venjar-se amb les presoneres. Moll ho conta així: “Un dels que feien guàrdia amb mi va dir que estaria ben fet que entréssim a l’edifici i matéssim ses roges que hi havia presoneres. M’hi vaig enfrontar i li vaig parlar fort, tractant-lo de covard i de salvatge. Els altres de la guàrdia em feren costat i aquell energumen no gosà insistir”.

Aquests fets il·lustren les peripècies i les humiliacions personals que va haver d’afrontar una quantitat important dels intel·lectuals que no eren del règim franquista, que havien fet costat a la solidaritat dels pobles de llengua i a la cultura catalana, i que no varen emigrar. Malgrat tota aquesta pressió, Francesc de Borja Moll va poder resistir i es va mantenir fidel als seus valors i a la seva feina en pro de la nostra llengua. L’any 1962 fundaria l’Obra Cultural Balear, una entitat cabdal per a la nostra ciutat i totes les Illes.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF