La religió xinesa que reverencia la família

Jordan Paper analitza la base cultural i social de la Xina a través del vincle entre morts i vius

Entre la por i la fascinació, sovint mirem la Xina com qui contempla una cal·ligrafia, amb encís i admiració pels traços i alhora ignorància del que diu. Aquesta barreja d’atracció i repulsa genera una tensió que no només esclata en la política internacional, ja que la diàspora xinesa és cada vegada més nombrosa arreu, sinó també a Catalunya. Per tant, l’esforç d’entesa és imprescindible.

“Fins que Occident no tingui una millor comprensió dels fonaments de la cultura xinesa, és a dir, de la religió xinesa, les relacions entre Occident i la Xina estan condemnades a generar malentesos perillosos”, afirma el professor canadenc Jordan Paper, gran especialista en l’estudi d’aquest país asiàtic des de fa més de quaranta anys. Fa poc ha publicat el llibre Chinese religion and familism (Bloomsbury), una excel·lent aproximació a un fenomen incomprès o mal interpretat que suposa la base de la cultura, la societat i el govern de la Xina però per al qual, paradoxalment, no tenim una denominació exacta més enllà de la difusa etiqueta huaranjiao (religió xinesa). Aquesta paraula prové del terme xiao, que se sol traduir com a “pietat filial” o, com proposa Paper, “reverència a la família”, el que en anglès ell anomena familism.

El cor de la societat

En un primer moment, el Partit Comunista Xinès, especialment durant la Revolució Cultural, va intentar destruir aquesta religió tradicional fonamentada en la família amb l’esperança d’aconseguir que la gent fos fidel a la societat entesa com a conjunt. El resultat, però, no va ser el que s’esperava sinó més aviat el contrari: el caos social i una certa destrucció dels valors morals. “Des de llavors -explica Paper- el Partit ha promogut a poc a poc aquesta religió perquè ha entès que és la base de l’ordre social”. Un dels exemples que posa aquest professor emèrit de la Universitat de York (Toronto) és l’enorme desenvolupament recent de les infraestructures del transport, amb costos milionaris, que respon a la necessitat de traslladar milions de persones dues vegades l’any a les seves zones natals, per la Festa de la Primavera -aquí coneguda com a Any Nou Xinès- i pel Qingming -també anomenat Dia dels Morts- perquè puguin participar en els rituals dedicats a la família i el clan. Com reitera sovint el president Xi Jinping -capgirant molts dels postulats anteriors del partit-, el xiao és “el cor de la cultura tradicional i el principal valor del socialisme”.

El mateix ideograma per escriure xiao descriu molt bé aquesta religió, perquè el símbol utilitzat per referir-se a una persona gran es col·loca a sobre del símbol que significa nen. Segons Paper, es tracta de la religió viva més antiga del món. És molt present en la vida de milions de persones.

A la Xina el més sagrat és la família per si mateixa, cosa que inclou els morts, els vius i els que encara no han nascut. “La relació entre morts i vius -explica aquest especialista- està implícita en el concepte de xiao : els pares cuiden els fills, i els fills, una vegada grans, cuiden els pares, no només durant la vellesa sinó també un cop morts. Els morts i els vius tenen una relació recíproca: els vius tenen cura dels morts i els morts donen suport al benestar dels vius a través de l’àmbit espiritual. Si comença a haver-hi problemes en la família es pot consultar un mèdium per comunicar-se directament amb els morts”.

Els mèdiums també es comuniquen amb els shen, que són esperits que no pertanyen a la família però que tenen grans poders, una mena de sants i santes. També podem traduir el terme per divinitats. Aquestes divinitats, a través de la possessió, et poden parlar i fins i tot les pots tocar. Per tant, com assenyala Paper, “la fe és irrellevant quan les divinitats es poden experimentar i comprendre físicament”. Molts shen tenen temples oberts a tothom, a més d’ocupar un lloc destacat en els altars domèstics, com per exemple Guanyin, la deessa de la misericòrdia, també important per als budistes i present en altres països asiàtics com Taiwan o Tailàndia. “La religió xinesa és admirablement flexible i no està exempta d’humor -afegeix Paper-. He vist amulets amb la figura de Mao. Alguns el consideren un shen, una divinitat”.

Difícil d’entendre a Occident

“Des del punt de vista occidental es fa difícil entendre que una religió pugui ser una qüestió de família, ja que entenem la religió com la creença en Déu o en divinitats. A més, assumim que en totes les cultures la família és un valor important de l’ordre social. Però la diferència la trobem en el grau de valoració”, continua el professor. Paper recorda que en les cultures cristianes la família no és venerada i no se li dediquen rituals, i també que la continuació d’una persona un cop morta s’entén com una qüestió de salvació individual que no s’integra en la dimensió espiritual de la família.

“A Occident -alerta- estem culturalment i religiosament programats per no reconèixer el familism, la religió centrada en la família. Fins i tot som antagònics respecte a aquest concepte, perquè va en contra del valors occidentals contemporanis”. Sense anar més lluny, recorda Paper, la Declaració Universal dels Drets Humans tracta els individus i la família de manera separada. A més, quan es menciona la família només es fa referència a la família nuclear. A això s’hi afegeixen segles de males interpretacions de missioners cristians que titllaven de supersticions i de pràctiques folklòriques el que en realitat eren pràctiques religioses fortament estructurades i arrelades en tota la societat, des de l’aristocràcia fins als camperols.

Es tracta d’una religió que no només és pròpia de la Xina, perquè es troba en parts d’Àfrica i Àsia i també en la Grècia i la Roma clàssiques. Té com a característiques principals les famílies nuclears i extenses dins d’una estructura de clan en què els individus estan psicològicament i socialment subordinats a la família, els morts continuen assistint els vius i les cases són els llocs principals per dur a terme la majoria de rituals. Per tant, no és una religió gaire visible ni institucional.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF