“Com ens relacionam amb la mort ens explica molt bé la vida”
El doctor en Història i coordinador del Curs d’Història de Pollença, Pere Salas, ha escollit el tema de la mort i la seva concepció per a aquesta edició
PollençaEl primer símptoma d’humanitat, allò que ens diferencia dels animals és, segurament, la pràctica de ritus funeraris als nostres morts. “L’evidència més perdurable de la vida en societat són els ossos humans en les seves sepultures”, assenyala el doctor en Història i coordinador del Curs d’Història de Pollença, Pere Salas.
‘Ossos’ és el tema principal de la vint-i-quatrena edició d’aquest curs, que es duu a terme aquest 2018. En l’edició d’enguany, s’analitza la relació dels homes i les dones amb la mort des de la prehistòria fins avui, a Mallorca i, en concret, a Pollença. La relació de la societat amb la mort és un tema de cada vegada més tabú. “Com ens relacionam amb la mort ens explica molt bé la vida”, apunta Salas.
Durant el programa del curs, s’han impartit set conferències, que finalitzen avui amb una visita guiada al cementeri i a la parròquia. Totes estan vinculades a la concepció de la mort durant la vida al llarg de la història de la humanitat. Un tema interessant i complex que ha estat explicat per metges forenses, arqueòlegs i historiadors.
Segons explica Salas, a través de l’anàlisi de les restes funeràries i les diverses formes d’enterrament, hi trobam les creences religioses, les tradicions funeràries, les finalitats d’ostentació social i de relacions de poder, els valors de la comunitat, els aspectes antropològics de caràcter individual, a més de l’entorn i del paisatge local. Per descomptat, l’estudi, tant de les restes humanes com dels llocs d’enterrament, esdevé una eina fonamental perquè l’historiador pugui reinterpretar el passat.
La relació de l’home amb la mort no sempre ha estat igual. “En el transcurs de cada època ha seguit diversos rituals funeraris amb accions de gran contingut simbòlic, utilitzant estructures funeràries més o manco complexes que han anat canviant amb el temps”, assenyala Salas. Avui dia és un dels tabús més grans que la nostra societat no és capaç d’encarar.
La mort, en dues etapes
Per Philippe Aries, historiador i gran coneixedor de la mort, l’home s’hi ha enfrontat de dues grans maneres. En una primera etapa, que arribaria fins al 1800 aC, era pròxima, familiar i insensibilitzada, no existia el sentiment de tristesa davant el traspàs. “Situació lògica, atès el seu caràcter quotidià i imprevisible. L’home superava la consciència de la finitud de la vida mitjançant la creença en el més enllà que li proporcionaven els mites i la religió”, explica Salas. Durant aquesta època, es retenien els difunts al costat dels vius, per la creença de mantenir els éssers estimats en la memòria. És per aquest motiu que els enterraments es duien a terme dins el mateix nucli urbà, fins i tot als soterranis de les pròpies esglésies.
La segona etapa abraça l’època actual, en què -tal com explica Salas- “la relació dels vius amb la mort és dominada per l’individualisme, la secularització i la medicalització de la societat”. Des de principis del segle XIX hem anat vivint de manera progressiva l’ocultació de la mort i se l’ha anada desposseint dels atributs magicoreligiosos que tenia durant la prehistòria. La mort és concebuda únicament com el fet físic de la pèrdua de la vida. “És un tabú que atemoreix i causa horror, aquest és el motiu de l’ocultació i la separació radical de la societat gràcies a la utilització dels cementeris rurals, una realitat a Mallorca a partir del 1820”, explica l’historiador. Els darrers anys, fins i tot, els hospitals, els tanatoris públics i els serveis funeraris allunyen els familiars i amics del difunt, i els situen, generalment, als afores de municipis i ciutats.
