La relació Palma - Barcelona a 1900: arquitectura i ciutat

La història entre les dues ciutats es remunta en els temps de quan els romans ocupaven els territoris mediterranis occidentals

La història de la relació entre Palma i Barcelona es remunta en els temps de quan els romans ocupaven els territoris mediterranis occidentals, amb fundacions de ciutats com Barcino i Tarraco, de la qual Palma depenia administrativament. La relació es faria més intensa quan Palma passà a ser la capital del Regne de Mallorca. Més tard, després del trencament causat per la Guerra de Successió el 1714, els llaços entre Palma i Barcelona s’anaren afluixant i enfortint els de Madrid. Així i tot, la relació continuà sent important, ja que l’evolució del transport marítim apropà molt més les dues ciutats.

Una de les relacions especials entre Palma i Barcelona fou l’urbanisme i l’arquitectura. Un primer episodi d’aquesta relació seria l’esbucament de les murades, impulsada a Barcelona per Pere Felip Monlau el 1841, quan guanyava el concurs municipal amb el lema“Abajo las murallas”. El seu fill, Josep Monlau i Sala, va venir a Palma i ocupà la càtedra d’Història i Agricultura de l’Institut Balear, des de la qual va impulsar les idees higienistes del seu pare i influí tot un conjunt de professionals, com l’enginyer Eusebi Estada. Curiosament, Josep Monlau deixà una biblioteca interessant que es pot consultar a l’arxiu del monestir de la Real.

Per urbanitzar l’Eixample de Barcelona, hi va haver una lluita política molt important entre Barcelona i l’Estat, que va guanyar Madrid donant suport al projecte “quadriculat” de Cerdà, mentre la burgesia barcelonina volia que fos el “radial” de Rovira i Trias.

La filosofia urbanística de Cerdà es va estendre a tot l’Estat i arribà a Palma amb el Pla d’urbanització de Santa Catalina, ja que la trama urbana es feia per illetes quadriculades amb una diagonal que les travessava. Quan es va fer el concurs públic per planificar l’eixample de Ciutat, Bernat Calvet, eivissenc però ciutadà de Palma, enginyer i funcionari de l’Ajuntament, va presentar un projecte “radial” molt semblant al de Rovira i Trias. L’altra proposta, atribuïda a García Faria i basada en la filosofia de Cerdà, va perdre el concurs. Per tant, Palma va créixer radialment: una de les grans decisions que en determinaren moltes altres durant tot el segle XX.

L’arquitectura modernista de Barcelona va entrar a Palma el 1902 de la mà de Domènech i Montaner amb el Gran Hotel, i va anar teixint altres obres com la de Gaudí a la Seu, de les quals parlarem més endavant. No hem d’oblidar que importants sectors ciutadans trobaven massa atrevides aquestes propostes. Això explica que la reforma del Círculo Mallorquín implicàs la intervenció del també arquitecte barceloní Miquel Madorell, amb solucions més tradicionals, assolint un to mitjà de modernitat. La tasca, que li havia estat adjudicada per concurs el 1900, la realitzà entre el 1913 i el 1918, amb un canvi notable a l’edifici. Domènech, més avançat i dotat d’una personalitat rotunda i polifacètica, va construir la casa modernista més cara de Barcelona, la coneguda Casa Fuster. Ho va fer per encàrrec del palmesà Mariano Fuster i Fuster. Amb el Palau de la Música, construït coetàniament, constitueix una de les darreres obres de l’autor.

Mariano Fuster provenia d’una família amb una llarga tradició mercantil, enriquida amb negocis bancaris i el tràfic amb Amèrica, mitjançant una sòlida empresa naviliera. El seu pare, Rafel Ignasi Fuster, compromès liberal progressista, va ser senador per Balears a la tercera legislatura d’Amadeu de Savoia. Fuster, ciutadà rellevant de la burgesia de Palma, advocat, maurista i polifacètic, es va casar amb la filla del marquès d’Alella i batle de Barcelona, Consuelo Fabra i Puig. Una vegada casat, traslladà la seva residència a Barcelona i va vendre bona part dels seus béns a Mallorca, com l’emblemàtica possessió de Galatzó. A més de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va arribar a presidir el Cercle Artístic barceloní. Va escriure el llibre ‘La acuarela y sus aplicaciones’ (Barcelona 1893), amb il·lustracions d’importants pintors catalans i mallorquins de l’època, com Galofre, Pradilla, Masriera, Maura, Bauzà Ribas i el seu cosí Antoni Fuster, reconegut retratista i paisatgista, que ens deixaria interessants testimonis del port de la Palma de final del XIX, i que pintaria el retrat de Ramon Berenguer III per l’Ajuntament de Barcelona.

La Casa Fuster va passar per moments crítics, però fou salvada per iniciativa popular, encapçalada -entre d’altres- per l’arquitecte Oriol Bohigas. Avui és un hotel de luxe a cor del passeig de Gràcia.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF