La regulació de l’habitatge al món

Grans ciutats europees com París, Berlín o Copenhaguen ja tenen lleis que limiten els lloguers i sancionen propietaris

NÚRIA MASCLANS / ALÍCIA SANS / GEMMA TERÉS

Grans ciutats europees com París, Berlín o Copenhaguen ja tenen lleis que limiten els lloguers i sancionen propietaris. Per la seva banda, Viena fa un segle que treballa per protegir el parc públic d'habitatge

París: limitació de lloguers i sancions a propietaris des del juliol

Entre el 2005 i el 2015 els preus dels lloguers a París van pujar un 50%. Per posar fi als lloguers abusius que durant anys han regnat a la capital francesa, la municipalitat ha optat per limitar els preus. Una mesura, inclosa en la llei ELAN, que va entrar en vigor al juliol i que la capital francesa experimentarà fins al 2023.

Gràcies a aquest dispositiu es fixa un rang de preus de referència, que inclou el preu mínim que el propietari pot exigir i el màxim que no pot superar. A més, el preu màxim no pot ser més alt d’un 20% del preu de referència intermedi. Els inquilins que vulguin saber si el preu que els demanen és correcte poden comprovar-ho en una pàgina web molt intuïtiva de la Direcció Regional i Interdepartamental d’Allotjament i Habitatge. Simplement han de facilitar dades com la zona on es troba l’habitatge, l’any de construcció, el nombre d’habitacions o bé si el pis està moblat o no. Però aquesta limitació del lloguer només s’aplica als contractes de lloguer nous, de primer habitatge o bé quan s’han de renovar.

Anteriorment, entre el 2015 i el 2017, França ja havia intentat limitar els lloguers a París, però la justícia va anul·lar la llei perquè va considerar que la mesura s’havia d’haver aplicat en tota l’àrea metropolitana i no només a la capital. Ara, fets els canvis, la mesura s’ha pogut tornar a aplicar. La nova llei també permet sancionar els propietaris que no respectin les limitacions. Si els arrendadors que no respecten la mesura no compleixen el requeriment en un màxim de dos mesos, seran castigats amb multes de 5.000 euros i, en el cas que es tracti d’empreses, de 15.000 euros. Altres ciutats franceses, com Lilla, podrien seguir l’exemple de París ben aviat.

El conflicte de l’habitatge busca solucions per sortir de la paràlisi

Berlín: va ser la primera ciutat alemanya que va intentar frenar l'augment dels lloguers, i prepara noves (i controvertides) normes

Berlín va ser la primera ciutat d’Alemanya a aplicar el fre dels lloguers, el juny del 2015. Aprovat pel govern de coalició entre conservadors (CDU-CSU) i socialdemòcrates (SPD), els nous contractes poden pujar un màxim d’un 10% en relació a la mitjana de la zona. Un 54,4% dels alemanys viuen de lloguer; i a Berlín, un 85%. A la capital alemanya també s’han creat 58 zones protegides, en funció de paràmetres com la gentrificació i la pressió immobiliària i social, i abans de fer reformes que afectin el lloguer cal l’aprovació de l’Ajuntament. També es persegueixen els pisos rellogats a turistes. “El lloguer no pot ser superior al 30% dels ingressos. A Berlín ara és d’entre el 33% i el 44%”, explica la portaveu de la Federació de Llogaters d’Alemanya, Jutta Hartmann.

Aquest octubre, el Parlament regional ha aprovat la tapa dels lloguers. Pendent de ser avalada pel Senat regional, congelaria els lloguers els pròxims cinc anys. Entraria en vigor el març de l’any que ve. Nou mesos més tard també es podria recuperar part del lloguer si es demostra que és un 20% superior al dels lloguers de referència de cada zona. Aquesta mesura és controvertida i té números de ser tombada pel Constitucional. Algunes immobiliàries han aturat plans de construcció a Berlín com a reacció.

Viena: un model basat en un gran parc d'habitatge de lloguer, amb un alt percentatge de propietat pública

Viena ha aconseguit convertir-se en el referent per a les grans ciutats europees que tenen problemes d’accés a l’habitatge. Àustria és un dels països on més gent viu de lloguer. Només el 55% dels austríacs tenen l’habitatge en propietat. A Viena, la capital, la política d’habitatge públic de lloguer es va iniciar el 1920 i, a diferència de Berlín, l’administració no l’ha venut als fons.

A més, tot i ser una de les capitals europees amb més qualitat de vida, és només la número 21 en la llista de les més cares. Un 21% del parc d’habitatge de tota Àustria és de lloguer social. A Viena el percentatge és del 32% i, d’aquest, un 22% és de titularitat pública, fet que ajuda els inquilins a tenir una mensualitat més moderada. Wiener Wohnen és la companyia pública més gran d’Europa en administració de propietats municipals, amb 220.000 pisos. Més del 80% dels vienesos lloguen el seu habitatge i, d’aquests, un 66% viuen en pisos amb algun tipus de subvenció municipal. Des del 2010, la compra d’habitatge a Àustria s’ha encarit un 39%, mentre que el lloguer ho ha fet un 11%. A Viena els preus de l’habitatge subvencionat només creixen si ho fa la inflació. A més, des del 1917 hi ha un preu màxim de lloguer. Malgrat tot el suport de les administracions a l’habitatge social, però, la gentrificació també comença a ser un problema en barris com Leopoldstadt, tradicionalment obrer però on estan pujant les rendes.

Les lluites per l’habitatge: una dècada forçant l’agenda política

Copenhaguen: front comú per frenar l'especulació a Dinamarca

Dinamarca és un dels països europeus on els llogaters gaudeixen de més protecció legal. Amb tot, la legislació no ha sigut capaç de frenar l’especulació lligada als grans fons de capital privat, i ara els partits polítics busquen la fórmula per frenar l’increment accelerat dels preus.

Els habitatges construïts abans de 1992 estan regulats per un sistema que estableix un preu màxim de lloguer -els fixen els munipicis-, però la llei estableix que, si es fa una gran reforma (superior als 37.000 euros), el preu es pot augmentar. Segueix sent un lloguer regulat, però es deixa d’aplicar el sistema de renda antiga, cosa que pot arribar a doblar o fins i tot triplicar el preu. Aquest canvi, que es va introduir a mitjans dels 90 per fomentar la renovació d’immobles antics, s’ha convertit en la principal amenaça tant per als llogaters amb ingressos baixos com per als de classe mitjana. Grans corporacions, com la nord-americana Blackstone, se’n beneficien: compren habitatges vells, els reformen i, d’aquesta manera, poden apujar-ne els lloguers.

Això ha fet que els preus es disparin. Viure en un pis de dues habitacions a Copenhaguen és ara un 31% més car que fa cinc anys: arriba als 1.500 euros al mes de mitjana, segons dades del portal immobiliari Boligportal. Els polítics fa mesos que busquen la manera de contenir l’especulació ferotge. L’anterior govern de dretes en va encarregar un estudi, i l’actual executiu socialdemòcrata s’ha compromès a trobar una solució de consens abans de l’estiu que ve. Mentrestant, l’Ajuntament de Copenhaguen, encapçalat pels socialdemòcrates, ha anunciat altres mesures, com la publicació d’una llista amb els propietaris que facin males pràctiques.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF