Sobreviure a la mar gràcies a l’‘Aquarius’

“Sense l’ajuda del govern espanyol, ara seria mort”

Omran Osman va néixer al Sudan, un país assetjat per les contínues guerres, la manca de recursos i la fam. Les forces armades varen matar el seu pare i la seva família vivia en la precarietat més absoluta. El 20 d’abril de 2016, a l’edat de vint-i-sis anys, va decidir partir i viure la que acabaria sent la seva més gran aventura i també el seu pitjor malson.

Se’n va anar amb un grup de cinquanta persones. Després de caminar durant catorze dies seguits pel desert del Sàhara sense aigua ni menjar, l’aviació líbia va recollir-los entre les dunes i va conduir-los fins a Al Kufra. Allà Omran va ser empresonat.

Durant els set mesos que va ser a la presó, desset persones del seu grup varen morir. Omran explica que menjaven un cop al dia i les tortures eren habituals. Les autoritats líbies varen demanar-li catorze mil dinars, l’equivalent a uns 8.500 euros, a canvi de la llibertat. Omran va haver de demanar ajuda a la seva família, que va acabar venent la casa perquè ell pogués sortir.

Una vegada al carrer, Omran va viatjar fins a Trípoli, la capital, on va treballar per a un propietari agrícola. L’empenta per guanyar-se la vida va començar a defallir quan varen començar les agressions per part del seu cap. Segons relata, l’obligava a beure alcohol, a violar menors i a mantenir relacions sexuals amb animals. Finalment, el propietari de la granja va tornar-lo a la presó.

Es repetia la història, però aquesta vegada ja no hi havia ni casa per vendre ni diners, així que va haver d’escapar-se. L’instint i l’astúcia del supervivent.

A Trípoli va treballar com a transportista i en altres petites feines fins que va aconseguir estalviar cinc mil dinars per escapar-se i viatjar cap a Europa. Com molts altres refugiats, amb aquests diners va poder pagar un trajecte amb pastera de destinació inconeguda. Durant la travessia no varen tardar gaire a quedar sense benzina. Un vaixell amb bandera Líbia volia tornar-los, però Omran, amb dotze persones més, va botar a la mar. Líbia era tornar enrere, desfer el camí.

La sort va arribar quan varen rescatar-los uns vaixells italians que varen portar-los fins a l’Aquarius. El vaixell de Metges Sense Fronteres va salvar 630 persones, un propòsit gens apreciat pel govern italià, que va rebutjar l’acolliment. Al juny desembarcaren a València i el 25 de juliol arribaven a Mallorca. Des de llavors, Orman es mostra confiat, tot i que el seu destí és imprecís. Diu que començarà a aprendre la llengua i a cercar feina.

“A la presó de Líbia ens varen vendre com si fóssim esclaus”

Ntouba Japhet té vint-i-sis anys i sembla que ja hagi viscut mitja vida. Va néixer al Camerun i a setze anys ja havia deixat l’escola. Prest va posar-se a treballar en un petit comerç i va tenir dos fills, que ara tenen quatre i sis anys. Però les dificultats per arribar a final de mes es feien cada dia més paleses. Les opcions es redueixen a la mínima expressió quan en una casa s’ha acabat el menjar. Així és que va partir, com Omran, com tants altres.

Des del Camerun fins a Algèria hi ha gairebé cinc mil quilòmetres de distància. Ntouba va iniciar la travessia amb un altre company; la idea era anar fins a Nigèria i des d’allà agafar un autobús a Níger. Però abans d’arribar-hi, un grup de traficants varen segrestar-los i varen confinar-los en una casa. Els varen assegurar que si anaven amb ells els durien fins a Algèria; la il·lusió va fer la resta.

A la comitiva hi viatjaven vint-i-quatre persones, entre les quals també dones i infants. Els varen dir que tardarien dos dies per arribar i quan ja en duien cinc, Ntouba va començar a fer preguntes que no varen agradar gens als conductors. No tenien aigua, no tenien menjar i quan se’n varen adonar havien arribat a Líbia en comptes d’Algèria. “Vàrem estar a punt de morir enmig del desert”, declara.

Sentint la història d’Ntouba és fàcil entreveure els foscos entramats de les màfies que operen al nord d’Àfrica i que es lucren de la desesperació dels qui fugen. A Trípoli varen portar-los a la presó i els varen vendre com si fossin esclaus.

Explica que dormien apilonats, un damunt l’altre, dins habitacions de la mida d’una capsa de cartó. També varen rebre pallisses per part dels vigilants i varen patir inanició. Quan telefonava a casa, ningú no el creia i va haver de gravar un vídeo i enviar-los fotografies perquè s’adonassin que el que explicava era cert. La família va enviar-li dos mil euros i finalment va poder sortir-ne.

Una vegada lliure, va treballar durant vuit mesos a la capital i va poder estalviar uns diners. També tenia la idea de partir-ne i, tan prest com va poder, va embarcar-se en una pastera que dos dies després feia aigua. Eren 118 persones a bord. Recorda que havien de treure’n aigua perquè, si no, la barca s’enfonsava.

De cop varen veure un vaixell a la llunyania. Era l’Aquarius, que carregava molta més gent provinent de diferents indrets. Va donar-los instruccions i varen repartir-los armilles de salvament. Alguns varen morir en el camí. Ntouba, mentrestant, resava. Després d’això només pot fer que estar agraït.