Reformar les casetes de la Serra, una forta demanda dels propietaris
Entitats i particulars coincideixen en la necessitat que l’Administració reconegui la importància d’aquestes construccions per conservar el paisatge muntanyer i suavitzi la normativa urbanística
PalmaA la serra de Tramuntana, la petjada humana no ha destruït la naturalesa, sinó que en bona part dels paratges s’hi ha integrat de manera harmònica. Aquest fet ha donat lloc a un espai singular, que té la consideració de Patrimoni Mundial per la Unesco. Allò que distingeix aquest paisatge són els camins, les síquies, els bancals, els marges i les casetes de pedra –conegudes a la vall de Sóller com a porxos. Aquestes darreres destaquen d’entre la resta d’elements per haver donat i donar aixopluc a generacions de particulars que realitzen tasques agrícoles o ramaderes.
La funció de refugi pot semblar intranscendent, però ha estat un dels factors clau que ha garantit el manteniment del paisatge de la Serra dècada rere dècada. La dificultat per accedir a les finques de Sóller, Deià i Escorca –on es concentren la majoria de porxos– converteix en imprescindible per als propietaris disposar d’algunes prestacions bàsiques com un lloc on descansar, emmagatzemar queviures i aigua, i guardar eines i material, entre altres. Cal destacar que el paper dels propietaris és fonamental per mantenir la Serra, ja que la quantitat d’aquest territori que es troba en mans privades arriba al 95%, segons les dades del Consell de Mallorca. “Qualsevol particular vol mantenir arreglada la finca i això és molt positiu en molts de sentits, però s’ha d’entendre que no hi aniran si no tenen un porxo per dinar i descansar, pel fet que aquesta tasca implica moltes hores i t’hi has de quedar tot el dia o tot el cap de setmana”, assegura el representant de Tramuntana XXI, Joan Juan, que afegeix que “no es parla de fer xalets, sinó d’arreglar elements constructius lligats a la gestió de l’entorn”.
La problemàtica que destaquen totes les fonts consultades és l’alta restricció urbanística que impossibilita refer les teulades esbucades o dotar els porxos d’unes condicions mínimes d’habitabilitat. “Moltes casetes foren abandonades per l’anterior generació familiar i els hereus i actuals propietaris es troben ara amb una normativa que no els deixa refer allò que s’hagi pogut esbucar amb el pas del temps”, lamenta Juan.
Precisament aquest és el cas de Beatriz Arbona, la propietària d’una finca ubicada a Sóller que acaba d’heretar. Arbona s’ha trobat amb les teulades de dos porxos esbucades, marges caiguts i una vegetació descontrolada. La sollerica es va posar en mans d’un advocat especialitzat en urbanisme per tal d’obtenir assessorament. La resposta va ser clara. “No puc refer les teulades dels porxos, que sí que tenen les quatre parets aixecades, però que s’acabaran esbucant també. Em planteig posar els terrenys en venda, tot i que signifiqui perdre un llegat familiar”, explica Arbona. “La meva intenció era restaurar ambdues construccions i els marges i pujar-hi els caps de setmana amb la família a collir oliva, garrova, fer herba i llenya tal com han fet sempre les famílies de la vall de Sóller”, afegeix.
Canvi de paradigma
Cal subratllar que, abans del boom del turisme que esclatà als anys 70, les finques tenien certa rendibilitat econòmica. Aquest fet incentivava els propietaris a cuidar-se’n però, amb els anys, el model econòmic ha anat canviant i els residents han trobat altres incentius per fer les tasques de manteniment. “Les finques ja no són tant un espai de producció i comercialització, perquè els números no surten, sinó que són un lloc d’esbarjo. Sigui per un motiu o per un altre, els beneficiats que mantinguem la Serra no només som nosaltres, sinó tot Mallorca”, explica Juan. Així, per a les famílies de la vall de Sóller, anar a l’olivar ja no significa benefici econòmic, sinó “un moment d’oci i una via d’escapament del dia a dia”, confirma Miquel Martorell, l’autor del llibre Cent porxos, cent històries (Plaza Janes), una publicació que recull la història de la Serra.
Pel que fa a les conseqüències de l’abandó, l’enginyer agrònom i propietari de la tafona de Can Det, Joan Deyà, adverteix que el problema no és només que els propietaris perdin els terrenys i, amb ells, les tradicions culturals. “Que proliferi la vegetació descontrolada augmenta el risc d’incendi; que no es cuidin les oliveres augmenta el risc de perdre varietats autòctones; que no s’arreglin els marges i els porxos suposa una pèrdua del patrimoni cultural i del valor estètic i paisatgístic”, explica. “El meu padrí feia fins a 300 trullades d’oliva que ens duien de les finques del Barranc de Biniaraix, mentre que jo en faig quatre a tot estirar”, lamenta Deyà referint-se a la decadència del cultiu en aquesta zona.
Respecte d’aquesta qüestió que fa més d’una dècada que es reivindica, les administracions públiques encara no han plantejat una solució. Els ajuntaments s’encarreguen d’expedir les llicències d’obra, però asseguren que es basen en el Pla Territorial del Consell –la institució insular ha declinat aportar el seu parer, malgrat les reiterades peticions de l’ARA Balears. El Consell “no permet restaurar els porxos en runes, perquè considera que, si no tens teulada, has perdut els drets edificatius; tampoc pots integrar-hi una cisterna, per exemple”, asseguren els tècnics municipals d’Urbanisme.
