“En recerca és on realment et sents lliure”

PalmaParla de la professió científica amb l’emoció pròpia de la nina que s’endinsa per primera vegada al fons del mar o de l’adolescent que rep la seva primera beca de recerca. Beatriz Morales-Nin confessa que va descobrir que volia ser científica “quan tenia 10 o 12 anys”. Reconeix que aquesta no va ser la seva vocació inicial: “Primer vaig voler ser metgessa, però vaig veure diverses cirurgies i em va fer por la responsabilitat de poder fer mal a un ésser humà”, explica.

Avui dirigeix l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA) i és capaç de parlar amb la mateixa passió d’un projecte dedicat a l’avaluació de l’estat dels cavallets de mar i els peixos pipa en paradisos com el Parc Nacional de Cabrera i les gallegues Illes Cíes com de la millora dela gestió dels recursos pesquers i el canvi climàtic.

En aquests moments es troba immersa en quatre projectes finançats per la Unió Europea i, en aquest sentit, assegura que “tanta sort que som competitius i podem aconseguir fons europeus, perquè si fos pel que rebem del nostre país no podríem dur endavant tota la nostra tasca”.

“Estam engrescats a trobar la manera d’eliminar allò que la pesca retorna a la mar”, comenta.

A escala estatal “estam intentant recopilar dades sobre els cavallets de mar i els peixos pipa i la seva dinàmica”, detalla, fent referència a espècies molt vulnerables a l’impacte humà, que són tan difícils de trobar. “És un projecte de biodiversitat per establir mesures de protecció per a aquestes espècies, ja que són molt escasses a Mallorca i requereixen mesures de repoblació, en part, per la destrucció dels seus hàbitats, que han estat explotats”, detalla preocupada.

“El club dels al·lots existeix”

Parlant del lloc que ocupen les dones a la ciència, Morales-Nin també lamenta que hi hagi un sostre de vidre que afavoreixi els homes i impedeixi que les dones puguin arribar a càrrecs de responsabilitat en l’àmbit de la recerca o la tecnologia.“Hi ha una pressió, el vell grup del club dels al·lots existeix”, afirma. “Ells copen el lloc i s’ajuden entre ells. Això no passa entre les dones. No hi ha cap lobby femení. En part, és culpa nostra. A Espanya es resolen moltes coses amb un dinar o un sopar, o anant de copes, i això és un poc escabrós, entre dones, perquè pot donar peu a interpretacions una micaambigües”, explica.

Després treu el problema de la conciliació de la feina i la família: “És un altre entrebanc. La responsabilitat de la família encara cau sobre la dona, i aquest fet pot provocar que algunes no vulguin dedicar el temps que és necessari per poder desenvolupar certs càrrecs”.

“S’han creat algunes mesures compensatòries: concessió de projectes, contractes que tenen present la maternitat i el temps que necessita”, perquè “perdre el fil, a Espanya, és bastant perillós”, comenta mentre compara aquesta situació amb el “joc de les cadires musicals”.

Inversió ridícula

Critica l’escassa inversió en investigació que hi dedica el nostre país: “Jo he fet molta feina a Noruega i les coses són molt diferents, és clar que allà hi dediquen molts més recursos. Aquí, la inversió és ridícula”. “Fa estona que determinats sectors polítics varen decidir que som un país de serveis i que el que més es necessiten són cambreres de restaurants o de pisos”, lamenta.

“Amb l’excusa de la crisi, tenim nivells d’inversió propis del 2006 que no ens poden donar possibilitats de futur”.

Amb tot, es mostra esperançada amb els joves: “Els diria que en la investigació és on et sents realment lliure per dur a terme les idees que tens, i pots arribar a desenvolupar una carrera il·lusionant i competitiva que et porta per tot el món”. Ella ha estat set vegades a l’Antàrtida... i a tots els continents. Tan sols li falta la Xina continental, comenta. A més “ la carrera científica t’ofereix moltes oportunitats de creixement personal”.

“Preferim fer feina amb homes”

Tornant a la realitat de l’anomenat ‘sostre de vidre’ i en la manera de combatre’l, Beatriz Morales-Nin considera que “el canvi ha de ser progressiu perquè inclou tota la societat”.

“Mentre la responsabilitat de la família continuï sent de la dona, poc podem fer. Hem de fer tota classe d’activitats perquè la societat vagi canviant a poc a poc”, assegura, i afegeix: “Potser la culpa és nostra, perquè no ens donam suport. Totes deim que preferim fer feina amb homes”. En qualsevol cas, les mesures per afavorir aquesta igualtat , segons la directora de l’IMEDEA, “s’han de basar en la qualitat. La qualitat científica i tècnica ha de ser la prioritat”.

També fan falta “més ajudes socials per a les dones científiques que decideixin ser mares. Jo, per sort, em vaig casar molt jove i vaig tenir els meus fills mentre estudiava a la universitat, i vaig tenir el suport de la meva família. A l’IMEDEA hi ha companyes joves mares que no tenen família i han de fer filigranes per dur endavant els seus fills”.

Pel que fa al futur a mig termini a l’Institut, Morales-Nin espera “veure’l més consolidat” i “que continuem sent un referent de la investigació dedicada a resoldre els problemes de les nostres illes”.