DIALÈCTIQUES SALVATGES
Societat 20/11/2020

Que no entri aquí ningú que no sàpiga filosofia

En el present del qual formam part, assistim al monopoli del coneixement en detriment de l’experiència del pensar

Xisca Homar
3 min
Que no entri aquí ningú que no sàpiga filosofia

La filosofia està, altra vegada, en el punt de mira de la classe política. En puc començar una defensa apassionada. És l’única curiositat que val la pena practicar, la que cerca pensar d’una altra manera per ser d’una altra manera. No encaixa dins la lògica utilitarista del govern neoliberal, perquè és un saber inútil, sobrer, que malgrat tot pot aspirar a perjudicar l’estupidesa, de tant en tant. La filosofia que estim té un caràcter bel·ligerant, és conflictiva de naixement, desmunta la normalitat a martellades. Però la veritat és que estic cansada d’haver de defensar-la.

Les darreres setmanes he llegit articles preciosos de companys que conjugaven la defensa de la filosofia amb el pensament insubornable de Gilles Deleuze, he llegit cartes dirigides a la ministra d’Educació, signades per professors “amb convicció, sense esperança”. He vist néixer plataformes d’estudiants en defensa de la filosofia a les aules, m’he adherit a manifestos de diverses associacions de filosofia, he contemplat com l’ètica era trending topic durant dies seguits. Aquesta onada d’indignació, de retret, d’esperança tràgica, vol salvar la filosofia a les aules, és a dir, vol salvar les aules de la política. El fet polític que ha motivat aquest allau de vindicacions és que la reforma d’educació deixa l’ètica i la filosofia fora del darrer curs d’ESO, i continua sense desvincular els valors ètics de la religió catòlica. Una hora a la setmana, optativa, una assignatura mínima, en què, quan tenim el vent a favor, aconseguim que els alumnes s’omplin de desitjos que la majoria de vegades no poden arribar a cap port, per manca de temps.

Una vegada més, la política posa en perill la filosofia. Com evitar la nostàlgia i la ràbia per l’absència de l’ètica i la filosofia el darrer curs d’ESO, un moment vital tan propici a aquestes assignatures? Com evitar la impotència en veure les alternatives que supleixen aquest buit?

Josep Maria Esquirol, a les pàgines de La penúltima bondat, diu que “viure i pensar es conjuguen plegats”. Però, en canvi, pensar i conèixer són coses diferents. El coneixement és de l’ordre de l’objectivitat, de la descripció, de la representació. El coneixement t’entrega un món acabat, enllestit. Pensar, en canvi, implica sempre un nomadisme, perquè pensar vol dir anar a trobar l’alteritat. El coneixement, que en l’actualitat sol dur el cognom científic, vol descriure com funcionen les coses, sovint per dominar-les. Coneixement i domini tenen un lligam estret. En canvi, el pensament és una experiència crítica, que cerca el sentit de la vida i el refà amb dosis altes d’intensitat i d’aprofundiment.

En el present del qual formam part, assistim al monopoli del coneixement en detriment de l’experiència del pensar. Una experiència que allunya els dogmes i els acabaments, que permet viure i recomençar, que lluny de les conviccions inamovibles ens permet trobar els altres i ser capaços de veritat. Aquesta experiència de pensar és substituïda, cada cop de manera més radical, per la divulgació de coneixements o pseudoconeixements que ens converteixen en cossos dòcils i pusil·lànimes. Impotents per a qualsevol forma de llibertat.

Per això mateix ens volen divulgadors asèptics d’uns valors determinats, durant una hora a la setmana, o cada dues setmanes si estam de pandèmia, però ens prohibeixen les profunditats del pensament ètic i les irreverències pròpies de la filosofia.

Pentura només ens queda vindicar cert pensament de Plató. Un pensament desmesurat i lluminós. Pentura haurem d’esculpir a l’entrada principal del parlament ‘que no entri aquí ningú que no sàpiga filosofia’.

stats