Quarks, centenaris i la mirada social de la ciència
Cal analitzar el fet científic amb eines de la filosofia, l'antropologia o la sociologia
“Three quarks for Muster Mark! ”, escrivia James Joyce a Finnegans wake, un llibre del 1937 que, coincidint amb el centenari de la publicació de l’Ulisses, Pol Vouillamoz està traduint per primera vegada al català. El 1964 el físic Murray Gell-Mann va fer servir el terme quark per designar el que segons el seu model de la matèria eren les partícules constituents dels protons, l’existència de les quals es va comprovar experimentalment el 1968.
L’il·lustre poeta centenari Gabriel Ferrater deia amb to provocador que la veritable cultura és la física nuclear i la mecànica estadística i que la literatura només serveix per recordar-nos que som parents de les bèsties. I encara un altre centenari, Joan Fuster, escrivia el 1965 a Serra d’Or que convindria no només que “el literat” no fos un analfabet científic sinó que fos conscient de la transcendència viva de la ciència i conegués el lloc que li pertany en les necessitats individuals i col·lectives, intel·lectuals o pragmàtiques de la seva època. La història dels quarks és una anècdota; la sentència de Ferrater, una atzagaiada. Però la idea de Fuster recull un clam habitual de la comunitat científica que es pot girar com un mitjó.
És evident que la ciència i la tecnologia configuren intensament el món actual i, per tant, qualsevol persona hauria de tenir uns coneixements de genètica, intel·ligència artificial o energia nuclear per entendre els reptes a què s’enfronta la humanitat i prendre decisions informades. D’altra banda, és d’elogiar que els científics llegeixin Shakespeare i es delectin amb les Variacions Goldberg de Bach. Però amb això no n’hi ha prou.
En ple segle XXI potser caldria demanar que el desenvolupament cientificotecnològic, entès com a fenomen que emergeix d’un context econòmic, històric i social i que modula la societat, acceptés una anàlisi més àmplia que afegís al tecnicisme dels gens i els algoritmes les mirades de l’antropologia, la sociologia o la filosofia (¿es podrien incloure continguts d’aquestes disciplines als graus científics?). Si la població general, literats inclosos, ha de tenir una cultura científica bàsica, potser seria interessant que la comunitat científica entengués més profundament la seva activitat com a fenomen social i no només com a procés intel·lectual pur i aïllat del seu entorn.
Potser així hauríem gestionat millor la pandèmia (vam tenir els infants quaranta-cinc dies tancats a casa) i estaríem més ben preparats per afrontar els reptes derivats del coneixement científic –que, recordem-ho, no ve amb manual d’instruccions inclòs– com la manipulació genètica o les màquines intel·ligents.
