PalmaSi viviu a les Balears i sortiu de viatge, en tornar haureu de passar un test d’antígens a l’aeroport o al port, si no és que duis ja feta una prova PCR recent. És una bona mesura, que no s’aplica als ports i aeroports d’altres comunitats i que és just destacar que sí que es fa aquí. A l’aeroport, els viatgers són interceptats pels equips sanitaris (i de seguretat) a mitjan camí entre l’aeronau i les cintes de recollida d’equipatges. Cada viatger, en principi, ha d’aportar el codi QR (el pot dur imprès o dins el telèfon mòbil) que li haurà arribat en haver respost el qüestionari de seguretat que li haurà aparegut en el moment de validar la tarja d’embarcament. Això és així: avui, si un aborigen de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera pretén viatjar, val més que estigui disposat a fer paperum i que tingui una impressora que no li falli. I encara no basta, perquè també necessitarà (no hi ha molèstia que no torn) el certificat de residència, per obtenir el qual molt possiblement haurà de demanar cita prèvia a l’ajuntament del seu municipi, etc. Obtingut el certificat de residència, impresa la tarja d’embarcament, contestat el qüestionari de seguretat i rebut el codi QR en format digital o en paper imprès, el ciutadà o la ciutadana d’aquestes illes es pot considerar a punt per viatjar.
Li quedarà, però, en tornar, passar per la prova ràpida d’antígens. S’ha de dir que els sanitaris que la practiquen fan feina amb autèntica diligència, però tot i així és inevitable que es formi una mica de coa: al cap i a la fi, són tots els passatgers d’un vol els que acaben havent-se d’aturar al punt on es fan les proves. Allà hauran de presentar el codi QR (i la prova PCR, en cas que se l’hagin feta), emplenar i signar un qüestionari i posar-se a l’espera per fer el test d’antígens. Entre que es fa tot això i que s’obté el resultat del test no passen més de vint minuts: poca cosa, ben pensat, però no falta a qui se li fa insuportable.
—Estoy en una cola que me está tocando los huevos.
Qui així s’expressava era un subjecte amb una altra coa (de cabells) damunt el cap i barbeta de boc que guaitava per baix de la mascareta, i que anava davant un servidor a la fila per fer-nos la prova d’antígens. Vestia una jaqueta de The North Face, parlava per un iPhone de no sé quin model i s’expressava com un membre de la Resistencia Balear:
—Ya te digo. Hasta los cojones. Cuando salga ya te llamo. Joer...
Una mica més enllà hi havia una parelleta d’enamorats heterosexuals d’una trentena d’anys, que desprenien sucre pels quatre costats i que es besaven amb insistència, o ho intentaven, a través de les mascaretes. Mentrestant, el xulet es girava cap a mi i es posava en acció:
—Oye, ¿te importa guardarme el sitio? Voy a hablar con la enfermera...
—Ves, ves.
Dit i fet, el figura se’n va anar directe a la infermera (o auxiliar) que repartia els qüestionaris, la va interpel·lar, se’l va veure que feia manotades i finalment va tornar a ocupar el seu lloc a la filera:
—Ya te digo. Mecagüenlaputa...
La parelleta continuava refregant-se les mascaretes amb frenesí creixent. Abans que la seva tensió sexual, o la tensió insolidària del xulet, o qualsevol altra pulsió allà present s’acabàs manifestant de manera irreversible, per fortuna tots ja havíem passat pel punt on es du a terme la prova d’antígens, que a la pràctica és com la de la PCR: el bastonet dins el nas, una petita escarrufada, i cap a la sala d’espera, amb cadires disposades per als que no puguin esperar drets. El resultat de la prova, negatiu o positiu, es rep al telèfon en forma de missatge SMS, però si no duis telèfon mòbil, o si el teniu sense bateria (era el meu cas), unes altres infermeres s’ocupen de comunicar-vos la informació. Sortir de Son Sant Joan sabent que no estàs contagiat –o sabent que ho estàs i, per tant, has de prendre les mesures corresponents–, és un servei realment valuós, encara que n’hi hagi que se’l prenguin de mala manera.
Tancat i desert
Rebre’l, aquest servei, compensa una mica de la impressió que causa el pas per uns aeroports (en aquest cas, el de Son Sant Joan i el del Prat, a Barcelona) cada vegada més desolats i fantasmagòrics. Com que els vols s’han anat reduint també més i més amb el pas dels mesos, amb prou feines hi ha activitat (alguna cafeteria, alguna botiga obertes) al petit redol on es concentren els escassos embarcaments i desembarcaments de passatgers. Tota la resta està tancat i desert, inclosos els comerços del duty-free (tabac, licors i perfums, principalment) per on abans ens feien passar de manera obligatòria, descarada i una mica obscena. Ara, a Son Sant Joan, una vegada passat el control de seguretat –molt més relaxat, en això hi hem sortit guanyant–, el viatger deambula per passadissos secundaris on troba, desmuntat i arraconat, el mobiliari d’algun Burger King. L’efecte de participar no de la fi del món, però sí de la fi d’un món, aquell que hem conegut els darrers cinquanta anys, es fa inevitable. Després cerques les notícies i un dia més, com cada dia, llegeixes o escoltes els mateixos de cada dia que tornen a demanar (no, a exigir) que enguany sí que tornin els turistes, i et ve a la memòria el xulet que es volia botar la coa per a la prova dels antígens. Hi ha aquesta casta de gent que, passi el que passi als altres, és literalment incapaç de tenir res en compte tret dels seus interessos. En certa manera, deu ser una sort viure tan ofuscat en tu mateix que ni t’adonis que tot al teu voltant s’enfonsa.
