PalmaAra que ja ha passat, és un bon moment per proclamar que el pont de la Constitució, o de la Puríssima, o com se’n vulgui dir, és un costum que només s’explica en un país que encara es pensa que la picaresca fa gràcia i que l’objectiu a la vida és viure sense fotre brot. El pont de desembre (deixem-ho en aquesta denominació) és la suma de dues festivitats col·locades estratègicament perquè doni una combinació de dates que permet compondre una setmana sencera de vacances, tot just quinze dies abans d’arribar a les festes –vacances també, en molts de casos– de Nadal. La quinzena que queda enmig, com el xòped enmig de les dues llesques, va tota plena de l’anomenat esperit nadalenc, que vol dir llumets, nadales, decoracions embafoses, dinars i sopars d’empresa i compres de regals: ja ningú pensa en la feina, i tothom que pot, hi va amb actitud de serveis mínims. El resultat és que desembre, a les Espanyes totes, es converteix en un mes pràcticament inhàbil, que s’ha de sumar, dins el calendari de l’any, als al·lucinants juliol i agost –quan literalment tot, tret dels serveis al turisme, s’atura i desapareix–, que també se suposa que representen moments d’alegria general però que són profundament inquietants. No hi ha molts de països amb tres mesos de l’any laboralment improductius, durant els quals els ciutadans tenen assegurat que qualsevol gestió que es proposin de dur endavant serà exageradament complicada, anirà extremadament lenta, o, directament, no anirà enlloc. Però, en particular, inventar-se un pont d’una setmana quan només en falten dues per Nadal? S’ha de reconèixer que això ja és fer virtuosisme de la ganduleria.
El pont de desembre és, en resum, una espanyolada, més o menys de la mateixa categoria que les pel·lícules d’Esteso i Pajares, els dinars de cunyats o la música de C. Tangana. De les dues festes que la formen, una, la de la Constitució, té contingut polític i social. També jurídic, perquè allò que s’hi celebra és una llei, la Constitució de 1978, aquesta que no es pot reformar perquè –asseguren els entesos– només hi sortirien guanyant els franquistes, atès que són els que encara ara tallen el bacallà. Una curiositat que s’ho paga mencionar és que no es va escollir, per a l’aniversari, la data que va ser aprovada per les Corts, ja que justament això va succeir el 27 de desembre de 1978, i degueren trobar un poc gros afegir una altra festa a les de Nadal i Sant Esteve. Per altra banda, per a aquells funcionaris i empleats públics que tenen el superpoder d’agafar-se dies lliures (els mítics “moscosos”, que, degudament distribuïts, arriben a formar admirables cadenes de setmanes sense comparèixer pel suposat lloc de feina) hauria estat una festa malaguanyada, que s’hauria extraviat dins el marasme nadalenc.
Així doncs, es va optar per escollir el dia que la Constitució va ser votada per la ciutadania en referèndum, fet històric que s’esdevingué el 6 de desembre de 1978: tenim dret a malpensar que algú devia adonar-se que la data quedaria aferrada a la festa de la Immaculada Concepció, que ja era damunt del calendari, però no hi degueren veure cap inconvenient. És un bon moment per recordar que la Constitució va ser referendada per la ciutadania amb un 91% de vots a favor, cosa que suggereix que tal vegada una mica condicionada i atemorida sí que votava, la gent. La pregunta que els ciutadans trobaven impresa a les paperetes també era memorable: “¿Aprueba usted el proyecto de Constitución?”. Hauria faltat que al revers hi digués: “Vota sí, idiota”. Aquell va ser el dia que els afortunats espanyols van deixar de viure sota una dictadura (però una dictadura collonuda, segons molts) per passar a donar, sense solució de continuïtat, lliçons de democràcia al món sencer, i encara avui no s’han aturat.
Concepció sense màcula
L’altra festivitat, la de la Immaculada Concepció, també dita Puríssima, és de caràcter religiós, i a la vegada també patriòtic. Per la banda religiosa, s’hi celebra el fet de la concepció sense màcula (és a dir, sense sexe) no de Jesucrist, sinó de sa mare, la Verge Maria. És a dir, que no tan sols era verge la mare de Jesús, sinó que també ja ho va ser la seva padrina, santa Anna. Ella i el seu espòs, sant Joaquim, ja van dur a terme el prodigi de tenir una filla sense tocar-se l’un a l’altra, que és una cosa que es veu que s’estilava molt en aquella família. Per la banda patriòtica, s’atribueix a la Mare de Déu haver donat un cop de mà decisiu ni més ni menys que als Terços de Flandes, a la coneguda com a batalla d’Empel, durant la nit del 7 al 8 de desembre de 1585. Després que els cinc mil soldats del Tercio del Maestre de Campo Francisco Arias de Bobadilla haguessin passat la nit resant a la Verge, a trenc d’alba es van trobar que les aigües del riu s’havien congelat, cosa que els va permetre fugir i, després, sorprendre els soldats contraris i tallar-los el coll. Cal recordar que els Terços de Flandes van ser coneguts per la seva fúria assassina i violadora, cosa que agrada molt a Arturo Pérez-Reverte, que no s’atura de fer-ne elogis.
El dia de la Immaculada Concepció, en fi, se celebren també els sants Eucari, Macari, Patapi, Sofroni, Teobald, així com els beats espanyols José María Zabal Blasco, Nicolás Stensen i Narcisa de Jesús Martillo Moránignano. Tan espanyols, insistim-hi, com la millor Constitució del món, la democràcia més plena que es pugui imaginar o el costum d’enllaçar festivitats per tal de passar la major quantitat possible de temps badant sense fer res. (A Mallorca guanyam, perquè acabades les festes de Nadal, tot d’una ja venen Sant Antoni i Sant Sebastià).
