“És més perillós qui no té por de res que no qui en té de tot i sap reaccionar-hi”

Entrevista a Jordi Llabrés, professor de Psicologia i vicerector de la UIB

És expert en els trastorns que provoca l’ansietat. Jordi Llabrés (Palma, 1969), professor titular de teràpia de conducta a l’àrea de personalitat, avaluació i tractaments psicològics del Departament de Psicologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB), d’on ara és vicerector d’Innovació i Relacions Institucionals, no defuig la gravetat de la situació provocada pel coronavirus, però alhora vol transmetre un missatge positiu i remarcar-ne les oportunitats.

La pandèmia de la Covid-19 ha generat noves pors i angoixes?

De por, no n’hi ha cap de nova, allò que és nou és la situació. La més clara d’aquestes pors ara mateix és la incertesa, que és una característica comuna a totes les pors, des de sempre. Ens angoixa no saber què passarà, això mai no ens ha agradat gens als humans.

De la por, se’n diu que hi ha qui la té i qui no. Fins a quin punt és saludable?

La por és necessària per viure. Sempre és més perillós qui no té por de res que no qui en té de tot i sap reaccionar-hi. Això, en el cas d’un nin petit és molt clar: els més agosarats són els que més sovint es fan mal. La por, en si mateixa, no és un problema, allò que ho pot ser és la reacció a la por o la interpretació que es faci de la por. Les pors provoquen bàsicament dos tipus de resposta: o et paralitzen o et fan reaccionar. És el que, en el món anglosaxó, se’n diu fligth or fight. Ara, allò que no hem de fer és deixar de tenir por, però tampoc no ens ha de paralitzar. I en tot cas, com deim sovint a Mallorca, tots els masses són dolents. Massa por és dolent. En canvi, un poc de por és saludable i necessari tenir-ne.

És una percepció subjectiva?

La por sempre és subjectiva, allò que és objectiu és l’amenaça. Les pors es poden racionalitzar, mentre que les fòbies són irracionals. És fàcil d’entendre: tenir por d’un lleó viu que tens davant no és una fòbia; ho és, en canvi, tenir por d’una rata. Aquests dies, tenim una amenaça real, és normal que generi por, però l’hauríem de saber racionalitzar.

Com es pot controlar? Si és que es pot.

Controlar-la és mal de fer. Els psicòlegs sabem tractar les fòbies, d’anar en avió, dels animals... És eficaç exposar-t’hi progressivament: si tens fòbia dels cans, sol anar bé començar a conviure amb un cadell; si tens fòbia de volar, convé no evitar-ho, començar a volar amb normalitat i freqüència. En principi, a la por t’hi vas habituant i es redueix. Ara bé, amb la crisi del coronavirus, aquestes teràpies d’exposició no serveixen. Convé racionalitzar-la. Hem d’estar-ne informats, però ha de ser informació de qualitat, que és la que ens pot ajudar a combatre la por de la incertesa.

Una part important de la vostra recerca està relacionada amb l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació a la teràpia de conducta. Com ens influeix l’allau d’informació que trobam a internet i xarxes socials?

Vegeu que he remarcat que la informació ha de ser de qualitat. La bona informació, de fonts expertes, oficials, de la premsa de qualitat, aquella de la qual algú es responsabilitza, és positiu tenir-la. En canvi, hem d’anar molt alerta amb els missatges que corren pels xats o les xarxes, on un suposat metge o qui sigui afirma qualsevol cosa. Les xarxes socials, en la situació actual, ens ajuden molt a passar la solitud. D’altra banda, ens aboquen al perill de la intoxicació, perquè ens costa destriar la bona informació de la mala. Ens hem trobat en aquesta situació d’irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació abans de ser educats en l’esperit crític. Cal educar la gent en aquest sentit.

Creis que l’estat d’alarma pot dur un canvi d’hàbits i conducta posteriors?

En funció del temps que duri la crisi del coronavirus, ens provocarà uns canvis de conducta notables, tant en el terreny personal com social i laboral, que, a més, seran duradors. Em referesc a valorar allò que té importància, a tenir cura dels altres, relacionar-nos telemàticament amb freqüència amb amics llunyans o, també, potenciar el teletreball, que cada vegada serà més necessari per evitar desplaçaments que contribueixen al canvi climàtic. Ara ens hem vist obligats a provar-ho i, en molts casos, veim que és possible i pot ser positiu.

Com aconsellau viure el confinament?

La situació no és positiva, això és clar, però els que podem fer-ho -que no tothom pot- hauríem de ser capaços de convertir-la en una oportunitat. Vull dir que si et dus bé amb la família amb la qual estàs confinat, aquests dies són una oportunitat per gaudir d’estar plegats, cuinar i menjar millor, llegir, compartir, establir unes rutines però sense estressar-nos si no les complim sempre. L’amenaça, la situació és la mateixa, però n’extraurem el més positiu.

Hi ha dones que estan tancades amb l’agressor, famílies amb problemes...

Sí, és clar; el confinament serà catalitzador dels problemes que hi havia abans. Quan sortim d’això, haurem de treballar encara més perquè aquestes situacions no existeixin, perquè no hi hagi encara més desigualtats i més problemes. Aquesta crisi generarà molta feina i investigació, perquè certament és una situació molt complexa.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF