FILOSOFIA

Martha Zein: “El patriarcat i el neoliberalisme van molt lligats”

La Narradora parla d’amor i poder, en un marc econòmic neoliberal

Martha Zein (Lampertheim, 1962) és narradora i ensenya narrativa audiovisual, tècniques d’investigació i guió documental. L’any 2000 funda Produccions Orgàniques, la seva productora audiovisual, des de la qual realitza una línia documental pròpia, caracteritzada pel respecte cap al medi ambient i les persones. S’ha especialitzat en la investigació de dictadures militars i cops d’estat i la situació de la dona al món islàmic. També ha reflexionat sobre les identitats de gènere i l’amor, i ha publicat diversos llibres sobre l’impacte del neoliberalisme en les relacions sexuals i afectives, en col·laboració amb l’escriptora i periodista Analía Iglesias, entre els quals destacam Lo que esconde el agujero (La Catarata, 2018) i Te puedo (La Catarata, 2019). Des del 2013 viu dins un veler almenys quatre mesos a l’any. En aquesta entrevista parlam d’amor i poder, en un marc econòmic neoliberal.

El marc de referència per comprendre com actuen els mecanismes de poder i la pornografia en l’imaginari eròtic i l’amor és el patriarcat i l’economia neoliberal?

El patriarcat i el neoliberalisme van molt lligats. El neoliberalisme és el resultat d’un model econòmic basat en el patriarcat i el patriarcat està estructurat entorn d’un model de poder que afavoreix una elit que representa una determinada masculinitat, perquè no oblidem que el patriarcat afecta tant les dones com els homes. El neoliberalisme és un model econòmic que s’ha anat desenvolupant al llarg de la història, fonamentalment a Occident, mentre que el patriarcat és un concepte universal que no està tan relacionat amb la història contemporània. Al llibre Te quiero, Analía i jo defensam la possibilitat de pensar el poder de manera no coercitiva. El poder que m’interessa exercir és completament distint al patriarcal. Jo vull exercir un poder des d’un lloc, unes estratègies, uns beneficiaris i uns mitjans no violents.

L’amor és un camp de batalla sexual? Hi ha una disputa entre sexes pel poder al llit, en la intimitat amorosa?

No crec que hi hagi una guerra declarada entre sexes, encara que la gent es comporta com si n’hi hagués una. No vull imaginar el que m’obliguen a imaginar. Vull tenir el meu propi imaginari, aquell en el qual no existeixen guerres de sexes. De fet, a la meva vida em comport com si no tingués enemics, desmarcant-me de la lògica de la sospita. Una altra cosa és que la relació entre sexes es presenti popularment com una guerra. Aquest problema apareix quan els adults jugam amb lògiques infantils i infantilitzam els nostres discursos.

Però convindreu amb mi que en aquests moments hi ha un cert desacord entre homes i dones que està provocant una reconfiguració dels rols socials i afectius?

Si volem canviar el món se’ns mourà el sol, de tots, dels qui mouen el món i dels qui volen quedar aturats. Si una línia de pensament no em commou, la pos sota sospita. Si volem eliminar el patriarcat el més lògic és que se’ns mogui el sol. Vull dir que els que tenen privilegis, els perdran, i que els que no tenim tants de privilegis, haurem de reconsiderar la nostra manera i hàbits de relacionar-nos. Per tant, sí que hi ha un desencontre entre nosaltres, i també amb els patrons de conducta heretats. Però, benvingut sigui aquest desequilibri, és necessari i em sembla una bona notícia.

Pensau que en aquest nou escenari cada vegada més persones eviten exposar-se als nous conflictes sexuals i a les relacions afectives més obertes, refugiant-se en una torre d’ivori, adoptant un aïllament voluntari?

Quan vivim en una cultura de la por en què l’altre esdevé un enemic aleshores adoptam una actitud d’autodefensa. I si, a més, ens indiquen que la violència només pot estar en mans de l’estat, aleshores què feim? Ens tancam davant l’altre i ens aïllam de la vida perquè la vida és amor i l’amor i l’afecte és vincular-se amb l’altre, experimentar els propis límits per descobrir què hi ha més enllà. Però el que feim és desfer els nostres vincles i quedar-nos aïllats com un germen. I des de l’aïllament es posa fi a la trama de la vida.

Què és l’amor? L’amor és una construcció social com pensava l’estructuralisme?

Com a narradora que som, quan començ a parlar de l’amor distingesc clarament entre el substantiu i el verb. El substantiu amor objectivitza, el converteix en quelcom abstracte, allunyat de nosaltres, i el miram com qui mira un cos en una lliçó d’anatomia, l’obrim i el disseccionam, com si no ens afectàs, ens en separam. Aquest amor, com pensava Zambrano, està molt vinculat a una raó científica que no hem desenvolupat de manera gaire adequada. I llavors hi ha el verb estimar, com a acció. I l’acció d’estimar s’estableix des d’un altre lloc completament distint. L’acció d’estimar t’implica. Estimant i essent amants arribam a conclusions que no són definitives. Jo entenc per estimar una acció que em du als meus límits, i genera un vincle amb el que no som, amb el que es troba fora de mi. Si enfoc l’acció d’estimar en un ésser humà, l’univers es redueix a una persona concreta i física, amb la qual puc tenir una relació de complicitat, i aquesta persona es converteix en l’avantsala d’allò desconegut. D’aquí ve que deïfiquem l’amant, que el convertim en algú molt especial, perquè és la porta de l’infinit.

L’amant és una porta cap al coneixement i la filosofia? Quina relació establiu entre amor i filosofia?

Per a mi, l’amor és un camí de coneixement. Fixa’t que, quan estimam un ésser humà ens sentim astorats i perdem l’alè. L’astorament és el primer pas cap al coneixement. I allò que em sorprèn em duu a fer-me preguntes. La clau és preguntar-se davant l’amor, l’amant i nosaltres mateixos, qui som i de què anam. Si ens feim aquestes preguntes no és per arribar a una conclusió, sinó per anar avançant i allunyant l’horitzó i continuar sabent-ne més.

Però, aleshores, com explicau el fenomen d’arribar a tenir por de l’amor? Per quines raons es pot arribar a odiar estimar?

Odiar estimar és una gran contradicció que em produeix tendresa. Tenim por d’estimar perquè l’amor ens commou, ens fa tremolar i ens du al vertigen. L’amor ens fa por perquè ens mou cap a l’altre, ens desbarata i treu dels nostres límits. Tenir por de l’amor significa conformar-te amb un racó a l’existència, és com preferir un jardí a la natura sencera.

La reorientació del poder coercitiu en les relacions sexoafectives cap a un poder vital no dominador, passa també per desenvolupar una ètica de l’amor?

L’amor s’ha expulsat del coneixement, les facultats i la nostra vida quotidiana. Ja fa alguns anys que reivindic l’existència d’un màster dedicat íntegrament a l’amor. Amor i vida són dos elements que van íntimament units. Parlam d’una economia biocida, però tot es transformaria si estimàssim la vida de veritat. Ho diuen els místics, els religiosos i els filòsofs, però continuam sense voler mirar ni escoltar.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF