La pandèmia cronifica la situació dels sensellar

Els atesos per la Creu Roja que viuen al carrer de manera permanent gairebé s’han duplicat aquest 2020 a Mallorca: han passat de ser 364 el 2019 a 569 enguany
Isabel Clavijo va quedar al carrer fa deu anys. Ara dorm a les escales de la plaça Major. / ISAAC BUJ

Els ciutadans que viuen al carrer de manera permanent gairebé s’han duplicat arran de la pandèmia i ja ascendeixen a 569 a Mallorca, segons la Creu Roja. L’any passat, en canvi, n’hi havia 364. Fins ara mai no s’havia superat el rècord de 390, segons fonts de l’ONG. Però la crisi del covid-19 ha trencat aquest sostre i ha cronificat situacions que abans eren temporals. De fet, enguany -per ara- hi ha menys gent que és al carrer de manera provisional, per raons puntuals. Les Unitats d’Emergència Social (UMES) de la Creu Roja han passat d’atendre 1.092 persones en aquesta situació l’any passat a atendre’n 835 el 2020. Aquesta dada, amb l’increment dels sensellar permanents, indica que les circumstàncies de molts han empitjorat, tot i que fa disminuir lleugerament el col·lectiu des d’un punt de vista global. A hores d’ara, les UMES atenen un total de 1.468 persones al carrer, 46 menys que el 2019.

Als centres d’acollida, que gestiona el Consell de Mallorca, “hi ha lloc”, assegura la membre de l’equip de la Xarxa d’Inclusió Social Xisca Simó. “Molta de la gent que ens arriba del carrer, hi entra. Però han de voler”, puntualitza. Amb l’esclat de la pandèmia, l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) va ampliar les seves places afegint-ne 150, amb tres nous recintes de 50 llits cadascun: els poliesportius de Son Moix i Sant Ferran i l’hipòdrom de Son Pardo. Una vegada va acabar l’estat d’alarma, els sensellar que havien accedit a aquests espais es varen reubicar a la resta de centres de la xarxa i en tres més de nova creació. Aquests varen ser el del Molinar, amb 15 places; Son Ribas, amb 18, i Ruberts, amb 12 més. En total, el Consell de Mallorca ofereix uns 450 llits als nous centres de què disposa.

Una falsa llibertat

Aleshores, com és possible que, havent-hi recursos, tanta gent continuï al carrer? Xisca Simó, que s’encarrega de valorar les persones que accedeixen a la Xarxa d’Inclusió, i el cap de servei d’aquesta, Sebastià Cerdà, coincideixen que cal un esforç per sortir-ne. “Quan una persona s’eternitza al carrer s’hi acostuma, no és que li agradi. Tenen una falsa percepció de llibertat”, explica Cerdà. Normalment, la primera opció que els serveis socials donen a les persones sense sostre és entrar als albergs de Ca l’Ardiaca o la Placeta, uns centres de 100 i 60 places, respectivament, de baixa exigència -o sigui: que s’hi permet consumir alcohol i drogues. Allà tothom dorm a la mateixa sala en lliteres i el requisit per conservar la plaça és ser-hi abans de les 23 h. “A Ca l’Ardiaca hi ha poques normes, però n’hi ha, i quan estan al carrer, no en tenen”, puntualitza el coordinador de l’IMAS.

En total, el Consell de Mallorca ofereix uns 450 llits als nous centres de què disposa

Isabel Clavijo és una de les més de 500 sensellar permanents de Mallorca. Fa deu anys que viu al carrer, prefereix dormir a terra que anar a Ca l’Ardiaca. Refugiada sota una porxada de les escales que pugen de la Rambla de Palma a la plaça Major, explica que els albergs on li han ofert anar “estan fatal”. “Jo som drogoaddicta i preferesc apartar-me de la gent que hi ha allà”, argumenta. Quan la seva mare va morir, la germana li va oferir mudar-se amb ella al seu pis, a un cinquè sense ascensor. Però les seqüeles que li havien quedat d’un intent de suïcidi -s’havia llançat des del balcó de casa seva- li impedien pujar les escales i no va tenir cap més remei que quedar al carrer.

El peatge d’entrada

Els anomenats centres de baixa exigència són la porta d’entrada a altres alternatives, com Casa de Família, on molts dels interns disposen d’habitació pròpia. A la Xarxa hi ha moviment i els que decideixen, per exemple, desintoxicar-se o fer un procés de reinserció social opten a “anar pujant l’escala”, explica el director de Casa de Família, Toni Moyà. Aquest centre, ubicat al costat de l’Hospital General, té 170 places: 70 residencials, per a persones més grans o amb problemes de salut, i 100 d’alberg, per a les que participen en projectes ocupacionals o laborals. “Els que hi entren no se’n volen anar, per a ells és casa seva”, assegura Moyà. Allà hi poden estar tant de temps com necessitin. La casa té cuina pròpia, infermeria i diverses sales d’estar amb televisió cadascuna. Està adaptada a les necessitats dels residents i té espais d’aïllament per a possibles casos de covid-19.

Més de 200 persones passen el confinament als carrers de Palma

Maria i Edenka, totes dues dins la seixantena, viuen a la part residencial i s’han fet amigues gairebé inseparables. Mentre que la primera ja fa anys que hi va entrar, la segona és de les més noves al centre. Va arribar a Mallorca fa 13 anys, des de la República Txeca, on feia feina en una mina de carbó. La majoria del temps que fa que és a l’illa l’ha passat vivint en una cova de la zona de Son Verí, on hi ha diversos assentaments. Poc després que la seva parella morís allà mateix la cova es va incendiar i la va abandonar definitivament per entrar dins la xarxa de l’IMAS, d’on no preveu sortir. A banda d’amistat i hospitalitat, alguns dels interns també han trobat l’amor a la casa. És el cas d’Ana i Guillem, que fan sortides gairebé cada cap de setmana a casa dels fills d’ell; o de Trini i Pedro, que ja reclamen un llit de matrimoni per poder dormir junts.

Cases d’acollida

La intimitat és, potser, el darrer territori a recuperar per a les persones que ho han perdut tot. Aquest aspecte i la independència van irremeiablement lligats a la llar. Per això, l’ambició de l’IMAS és passar d’un model basat en centres d’acollida a un de cases d’acollida. El Consell va posar en marxa marxa aquesta transició fa dos anys amb dos programes nous: el Housing Led (amb 40 places) i el Housing First (amb 65).

Felipe Bailo, de 55 anys, i Ángel Cuero, de 66, han pujat gairebé tota l’escala del sistema d’inclusió i ja viuen en un habitatge per a ells. Les seves experiències, a més, expliquen per què molta gent encara es queda pel camí. Cuero va quedar al carrer els anys noranta, quan es va separar de la seva dona. Aleshores va començar a beure i va caure en l’alcoholisme. Després de molts intents de deixar-ho i de trobar una llar -la darrera el 2017 a través de Projecte Home- hi va tornar a caure i es va assentar al passeig del Born. En el seu cas, diu, “moltes vegades preferia dormir al carrer que a Ca l’Ardiaca o la Placeta”. “Allà has de complir unes normes i els que vivim al carrer no hi estam acostumats”, reconeix. Gràcies a la intervenció de la Creu Roja, va entrar dins el programa Housing Led i ara paga uns 170 euros al mes de la seva ajuda social per llogar un apartament de dues habitacions a Can Pastilla. Fa un any que es va mudar i ha aconseguit deixar l’alcohol i reprendre la relació amb el seu fill, que dorm amb ell alguns caps de setmana.

El model de Housing és el futur. S'ha demostrar que té major impacte en les persones sense llar

Belén Matesanz Coordinadora de Metges del Món a Balears

Felipe Bailo, en canvi, no va voler passar ni una nit al carrer després que el desnonassin de la casa on vivia a Llucmajor i va anar directament a Ca l’Ardiaca, on va passar dos anys. Allà assegura que no va tenir cap problema. “Hi he viscut bé i he tingut el meu llit, m’he pogut dutxar i tenir la roba neta”, recorda. Va ser a través del programa de Renda Activa d’Inserció (RAI) que va accedir al Housing First de l’IMAS i es va mudar de l’alberg a un pis compartit amb tres persones més, on va viure durant un any i dos mesos. Quan va aconseguir una certa estabilitat econòmica, va deixar el programa i va trobar una habitació per 300 euros en una casa compartida amb una família marroquina al barri de Son Cotoner. Ara té una feina fixa i guanya uns 700 euros al mes fent tasques de manteniment per a l’associació Girasol, especialitzada en persones amb problemes de salut mental. Bailo és bipolar i intenta combatre la seva addicció al joc a través de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) de l’IB-Salut. Per això va demanar que l’incapacitassin i té un tutor legal, fet que li permet administrar millor els doblers que guanya treballant. Cada setmana rep 30 euros i a final de mes, 170 per a menjar i medicines. A banda d’això, té els doblers per al lloguer, que ha d’entregar directament a l’arrendador. “Tenc una vida normal, el que tothom desitja: estar més o menys estable de la malaltia, a la feina i a casa”, diu reconfortat.

Canvi de model

Els programes de Housing del Consell de Mallorca cerquen, precisament, “rompre el model d’escala” en què es basa la Xarxa d’Inclusió, explica el coordinador d’ambdós, Sebastià Cerdà. La intenció és poder “agafar directament gent del carrer perquè entri a un pis”, tenint en compte el perfil de cada persona, afegeix. El projecte de Led està adreçat als que ja han començat a fer un procés de reinserció i que poden compartir una casa mentre aconsegueixen les eines i els recursos per poder sortir de la Xarxa a curt termini. Els pisos de Housing First són individuals i estan pensats perquè la persona hi pugui quedar tot el temps que necessiti contribuint-hi econòmicament. L’IMAS ja preveu ampliar les places d’aquests programes fins a les 160, de moment.

Els pisos d’acollida són també la fórmula ideal per treure gent del carrer, segons Metges del Món, una altra de les ONG que atén el col·lectiu. El model de Housing “és el futur”, assegura  l’entitat a les Illes Balears, qui assegura que “s’ha demostrat que aquest sistema té major impacte”. “N’hi ha que no volen anar als centres perquè la convivència és complicada. En aquest cas, l’Administració té les mans lligades”, indica la voluntària. Malgrat això, admet que poder oferir habitatges a les persones sense sostre “requereix una inversió molt important i una feina de les entitats que es dediquen a captar els usuaris”. A més, “no tothom vol llogar l’habitatge per a finalitats socials i sobretot a segons quins preus” perquè, recorda Matesanz, “el mercat del lloguer està lluny de ser raonable a Mallorca”.

L’ITINERARI DELS SENSELLAR

Vida al carrer

Unes 1.400 persones viuen al carrer a tot Mallorca, segons la Creu Roja. Per a algunes, aquesta situació és temporal, però per a altres, permanent.

Alberg

La primera opció per sortir del carrer és entrar en un alberg de baixa exigència, com Ca l’Ardiaca, on es permet el consum d’alcohol i drogues.

Reinserció

Les persones que participen en programes d’inserció social i laboral poden optar a centres més individualitzats, com el Molinar.

Centre residencial

Els usuaris de la Xarxa d’Inclusió més grans o amb problemes de salut s’ubiquen a espais com Casa de Família, que són més residencials.

Casa pròpia

El darrer esglaó és accedir a una casa dels programes Housing First o Housing Led, en què els que hi viuen han de fer una aportació econòmica.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF