Palma sota el règim del terror

El fracàs del desembarcament de Bayo va donar força als rebels i els va encoratjar encara més. Des del mes de setembre, la venjança va acabar amb més assassinats i desapareguts. A la Península, les forces rebels s’anaven fent fortes, i conqueriren Badajoz, Irun i Sant Sebastià. Els dos bàndols es preparaven per a una guerra llarga.

Palma jugà un paper estratègic com a base naval i aèria de les tropes nacionals. La base d’hidroavions de Pollença seria utilitzada per italians i alemanys. La dreta històrica tornà al poder, amb la Falange com a punta de llança, però foren essencialment els militars els que dirigiren la repressió i definiren l’estratègia.

La dominació de l’exèrcit sobre la Falange s’inicià l’abril del 37, quan s’adonaren de l’abast de la repressió i la corrupció desencadenades per Canuto Boloqui Álvarez, cap de la Falange d’Inca; Francisco Barrado Zorrilla, cap de la Policia, i Mateu Torres Bestard, governador civil de les Balears. A Mallorca, en l’operació hi participà activament Joan March, a través del falangista mallorquí Ladislau López Basa. A March no li agradava gens l’ideari anticapitalista de la Falange.

Tot i no participar formalment en el cop d’estat, l’Església va tenir un paper important de suport per als rebels. Dins l’Església hi havia diversitat d’opinions, amb alguns més actius i altres poc inclinats a implicar-se en la qüestió. El bisbe Miralles no hi va prendre part fins que els esdeveniments el varen convèncer. A través de diverses entrevistes i epistolaris, va demostrar que era perfectament coneixedor de la repressió desencadenada a Mallorca. L’1 de juliol de 1937 va signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols dirigida als bisbes catòlics de tot el món en la qual donaven suport a Franco.

Georges Bernanos, escriptor ultraconservador francès que vivia a Palma des del 1934, estava entusiasmat pel cop d’estat i pel món falangista al qual pertanyia el seu fill Yves. Però, a poc a poc, va reconèixer que s’estava imposant un “règim del terror” que va denunciar i internacionalitzà el 1938 amb el seu llibre Els cementiris sota la Lluna.

Al capdavant d’aquella ona de terror i ben al costat de García Ruiz hi havia el patètic criminal italià comte Rossi i el seu intèrpret, el capellà Julià Adrover. Bernanos, que odiava aquests personatges, denuncià que s’estaven perseguint persones “només pel fet de ser sospitosos de ser perillosos”, sense cap protecció jurídica i amb condicions infrahumanes, assassinats sense escrúpols. El llibre fou un èxit de vendes i se’n feren moltes traduccions. Contra ell i la seva idea de la guerra a Mallorca actuaren els franquistes des de molts fronts. Fins i tot l’intel·lectual Joan Estelrich l’atacà des de la revista francesa L’Occident i defensà la legitimitat de l’alçament. El nomenament de Torres com a governador civil i de Barrado com a cap de la Policia, a més del militar Benjumenda del Rey com a comandant militar, va suposar l’increment de la repressió i dels crims.

Sota aquest règim de terror es trobaven Alexandre Jaume, Emili Darder, Aurora Picornell i centenars de persones en diferents espais habilitats com a presons, ja que la Presó Provincial aviat quedà petita. Conformaren l’univers penitenciari ubicacions com el vaixell Jaume I, l’antic “cigne de la Mediterrània” i orgull de la burgesia industrial de Ciutat; el castell de Bellver, utilitzat abans com a presó; Can Mir, un magatzem de fustes que ara és el cinema Augusta; la Casa del Poble, transformada en el quarter José Antonio; el dipòsit de detinguts de l’Ajuntament de Palma; el castell de Sant Carles i convents com els del carrer de la Missió i el de la Pietat. Per a les dones es va habilitar un edifici que havia estat un asil al número 42 del carrer de Can Sales.

Les condicions en aquestes presons eren infames, tant per la higiene com pel menjar, però sobretot per l’amuntegament de tanta gent en tan poc espai. Tot això no era res comparat amb el dolor psicològic, amb el distanciament amb les famílies i amb la por de no saber si l’endemà serien afusellats. Per fer-nos una idea de la vida quotidiana a les presons, és recomanable visitar l’exposició del castell de Bellver, on se’n poden conèixer diversos testimonis.

Els empresonats varen moure les relacions socials que tenien per demanar a persones i famílies molt conegudes de Ciutat que se’ls donàs un tracte just. Varen arribar, fins i tot, directament a Joan March, ja que Lluís Alemany, que havia estat la seva mà dreta política durant molt temps, era cunyat d’Alexandre Jaume i el seu advocat. Aquests contactes varen ser en va.