La pagesofòbia

L’omnipresència del turisme ha fet oblidar la realitat de la pagesia i el sector primari

Ara que ha acabat el mundial i alguns balcons han desat la bandera de la pàtria estimada, uns altres edificis han estès una gran lona plena de domassos amb el lema de la turismofòbia, i tot perquè un petit grup de persones va exhibir pancartes i cartells al costat d’un bus turístic i dins l’aeroport denunciant la massificació i els problemes que poden provocar si no es posa fre a l’excés de visitants. Astorat i fascinat de veure com ciutadans amb molt poc poder, per no dir nul, provoquen preocupació, pànic i rebuig a la ministra, els governs, els consellers, els partits, les patronals, els hotelers, els mitjans de comunicació, les editorials, els articulistes i els escriptors de les cartes al director.

Mentre alguns ens assenyalen la lluna, la poderosa maquinària que mou els fils de casa nostra ens mana que mirem el dit amb desconfiança i por perquè el cel i la lluna són seus i no desitgen compartir-los amb ningú més. És el “fes bonda” que deim de tant en tant als nostres infants quan tenim por que diguin o facin alguna cosa que ens comprometi. Els més petits tenen molt poc marge, per no dir nul, per canviar l’statu quo que viuen ja que som els adults els que disposam de les eines i el poder per decidir per quin camí han de passejar els nostres estimats nins i nines, per això és més interessant observar atentament aquells que poden realitzar els canvis reals, aquells que tenen les veritables eines de poder.

Llei agrària

L’omnipresència del turisme i de la vida urbana ens ha fet oblidar la realitat de la pagesia i s’han anat teixint uns relats que no coincideixen amb la realitat o simplement són aquelles mitges veritats que resulten tòxiques. Per als que vivim del sector primari, una de les preocupacions d’aquestes setmanes és la tramitació de la nova llei agrària de les Balears, una tramitació que ha fet aflorar el poc coneixement d’una bona part de l’executiu, legislatiu i dels grups de pressió que transiten pels despatxos. El sector és petit, dèbil i amb poca capacitat d’influència, però gestiona una gran part del territori, que després es ven a fora amb magnífiques fotografies per atreure visitants i engreixar la potent màquina del turisme. Encara que alguns ho vagin repetint com a lloros, no som els jardiners particulars de ningú ni tampoc uns caçadors de subvencions ni desitjam un tros del pastís turístic, som productors d’aliments, volem viure amb dignitat, vendre els productes a uns preus raonables i que se’ns escolti per no ser expulsats del camp a causa de les moltes dificultats que patim.

Hi ha diverses al·legacions bàsiques que s’han presentat i que qualsevol governant pot entendre sense gaires dificultats, per exemple que una part important de la pagesia ha vist que transformant un producte que cultiva li dona un valor afegit i en pot augmentar els beneficis, si volem un sector fort, les tafones per elaborar oli, els cellers que elaboren vi, els obradors que elaboren conserves i embotits, les formatgeries i d’altres han de ser considerades com a part de l’explotació agrària i ser admeses en qualsevol tipus de sòl, qualsevol; que els criteris de renda i del treball haurien de ser utilitzades per definir les explotacions agràries preferents perquè si només es basa en la superfície únicament els gran propietaris se’n veuran beneficiats i es discriminaran els petits propietaris, hortolans que no necessiten molta extensió de terreny.

La polèmica del turisme

El simple plantejament que el turisme tingui certa cabuda en el sector primari ha fet despertar i enfadar els adults que volen continuar comandant; són els que ensenyen a clients i amics la fantàstica gastronomia illenca però no solen comprar els productes locals perquè “no s’ajusten als seus marges”. Són els que ensenyen paisatges de camps i cales verges però si alguna vegada han tingut prou quarterades han ideat o realitzat projectes en què el protagonista era el ciment; són els que exalten els seus avantpassats pagesos però deprecien els calls a les mans; són els hotels camuflats com agroturismes, els que prometen durant un míting de porcella i legislen amb el lobby al costat; són també els ecologistes ‘urbanites’ que idealitzen una inexistent pagesia sortida d’un conte de fades. Vivim en una època de nous conceptes i noves paraules: idò inventem-nos-en una de nova, la ‘pagesofòbia’.

Vi recomanat

Grumello Rocca de Piro 2015 Arpepe (Valtellina Superiore)

En una Llombardia plena de muntanyes, serralades i valls hi ha una petita regió vitícola poc coneguda que segueix el curs del riu Adda i que enamora qualsevol turista, amb pendents de vertigen, ceps atapeïts dins espectaculars marjades de pissarra, solament nebbiolo i petits cellers amb 'foudres' de gran mida. Arpepe és un celler familiar al capdavant del qual podem trobar tres germans de la familia Pelizzatti Perego, que cultiven i elaboren únicament nebbiolo de les seves 13 hectàrees. Aquest és de la zona de Grumello, un vi que ha reposat pacientment 18 mesos en tines de 50 hl. Vermell, fruita i espècies, subtil, suau i de poc taní, perfecte per a una nit d’estiu.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF