EL FUTUR DELS DINERS

Els pagaments en metàl·lic sobreviuen a l’era tecnològica

El ‘cash’ segueix sent el sistema de compra majoritari tot i els auguris que vaticinen la seva desaparició

“Els pagaments en metàl·lic, després de passar mil·lenis sent una de les tecnologies més versàtils i duradores de la humanitat, van camí de desaparèixer en els pròxims quinze anys, aproximadament”. The Economist, una de les publicacions econòmiques més influents del món, feia aquest contundent vaticini en un editorial publicat el febrer del 2007 i vehementment titulat “La fi de l’era del cash ”. La bíblia financera es va equivocar del tot.

En un moment en què ja podem comprar tranquil·lament la barra del pa amb targeta; en què els taxistes barcelonins estan obligats a cobrar-nos amb aquesta tecnologia si així ho demanem; en què ens molesta quan un negoci no ens accepta la targeta; en què aplicacions com Apple Pay -que permeten pagar amb el mòbil- ja estan plenament instal·lades entre nosaltres, i en què les criptomonedes semblen a punt de convertir-se en un tipus de pagament completament normal, el més comú és creure que el metàl·lic està desapareixent. Però és exactament el contrari. La quantitat de bitllets i monedes en circulació segueix creixent any rere any (+7% durant el 2017 a l’eurozona), i la immensa majoria de les compres que fem els europeus avui dia encara són en cash. I això malgrat que el nombre de sucursals bancàries està caient en picat: en l’última dècada, Catalunya ha perdut la meitat de les oficines que tenia, i per tant treure diners del caixer és més difícil. “Els informes que pronosticaven la mort del cash eren clarament exagerats”, concloïa un estudi recent de John Williams, president de la Reserva Federal de San Francisco. El mateix text afirmava, amb dades del Fons Monetari Internacional, que no hi ha cap país del món on el metàl·lic en circulació hagi baixat en l’última dècada, amb dues excepcions: Suècia i Noruega.

La percepció popular és que les compres en efectiu estan hores baixes en favor dels pagaments electrònics, però tots els estudis dels bancs centrals (que són els que disposen de millor informació) indiquen el contrari. A l’eurozona, per exemple, gairebé el 80% de les transaccions econòmiques que es van fer el 2016 van ser en metàl·lic. Això sí, la majoria d’aquests pagaments són d’imports petits (poc més de 12 euros de mitjana), motiu pel qual el volum de diners que canvien de mans en cash no arriba al 80% sinó que es queda en el 54%. Els pagaments amb targeta, que són d’import més elevat (prop de 40 euros de mitjana), suposen el 20% de les operacions que es fan però el 39% del valor del total de transaccions.

A Espanya, on hi ha en circulació 5.800 euros per ciutadà, la proporció és encara més acusada en favor de l’efectiu: el 87% de les compres es fan amb bitllets i monedes, tot i que la xifra baixa al 68% quan es miren els imports.

Adeu als bitllets de 500 euros

Tot i aquestes xifres, els arguments contra el cash són poderosos. Kenneth Rogoff, un dels economistes més brillants de la seva generació i antic economista en cap de l’FMI, fa dos anys que va publicar un llibre ( Reduzcamos el papel moneda ) ondefensa que cal reduir el metàl·lic tant com es pugui per lluitar contra el crim organitzat, la corrupció, el terrorisme i l’economia submergida, un dels grans mals d’economies com l’espanyola. El 27 de gener el Banc Central Europeu deixarà d’emetre bitllets de 500 euros, justament perquè considera que “faciliten les activitats il·lícites”, tot i que els que hi ha en circulació seguiran sent vàlids.

Els gegants tecnològics que volen destronar els bitllets

De fet, una de les propostes de Rogoff consisteix a suprimir els bitllets grans i deixar només els petits amb l’argument que els bitllets de gran valor són fàcils d’amagar i transportar: “Un milió de dòlars en bitllets de 100 cap en un maletí; en bitllets de 500, en una cartera”. El mateix Rogoff, però, reconeix que una societat on els diners en efectiu desapareguin per complet no és “ni factible ni desitjable”.

Ell dona dos grans arguments per justificar que el cash ha de subsistir, encara que sigui de la manera més marginalment possible. El primer és que cal tenir en compte les famílies de baixos ingressos i no bancaritzades. Portant-ho a l’extrem, els pobres no tenen targeta bancària: com s’ho farien per viure en un món sense efectiu?

El segon argument té a veure amb el fet que el gran defecte del metàl·lic és també la seva gran virtut: els pagaments són anònims. Això pot servir de parapet perquè els delinqüents facin pagaments sense deixar rastre, però també perquè els ciutadans es puguin gastar diners en el que creguin necessari sense haver de donar explicacions. Un món on només hi hagués compres electròniques seria un món on el ciutadà no tindria cap bri d’anonimat. És un debat pràcticament ideològic i de llibertats personals. Per solucionar aquest problema, la proposta de Rogoff és que els ciutadans puguin seguir fent compres en metàl·lic per un import raonable (és a dir, per magnituds no gaire grans) i que, en canvi, es prohibeixin les grans transaccions. Això suposaria, per tant, que el petit frau, el que permet per exemple que no declarem l’IVA quan fem una petita reforma a casa, subsisteixi.

Els dolents s’adapten

De totes maneres, l’electrònica no és garantia de netedat: des que Rogoff va publicar el seu llibre el 2016 han sorgit noves maneres de delinquir amb diners electrònics sense deixar rastre. Els narcotraficants saben com pagar la droga amb criptomonedes i són freqüents els atacs informàtics a empreses (com el virus massiu Wannacry) que només són reversibles a canvi d’un pagament en bitcoins.

Si algun dia desaparegués completament el cash hi hauria encara una altra conseqüència: tothom estaria obligat a ser client d’un banc, des del naixement fins a la mort. Això donaria a les entitats un poder encara més gran del que tenen avui dia.

De fet, segons un informe del Banc Internacional de Pagaments, que els diners en efectiu en circulació hagin crescut any rere any possiblement es deu al fet que hi ha cada cop més ciutadans que consideren més segur guardar els diners a casa que a la seva entitat financera (especialment en un moment en què els tipus d’interès estan en mínims històrics i, per tant, tenir els diners sota el matalàs o en un dipòsit bancari genera un rendiment idèntic: zero). Però si l’efectiu desaparegués, els ciutadans no podrien treure els diners dels bancs, no hi hauria alternativa. A més, el sector financer tindria el monopoli exclusiu d’un bé, la moneda, que des de fa segles està en mans públiques.

Què són diners i què no ho són?

Potser per això els països més avançats ja estudien què cal fer. El Banc Central de Suècia, que ja va ser el primer d’Europa a emetre bitllets, al segle XVII, estudia ara com fer una criptomoneda pública. Però a hores d’ara sembla més un intent de no quedar endarrerit que no pas de crear un nou sistema que elimini per sempre l’efectiu. A hores d’ara el cash segueix sent el rei. El dubte no és tant si desapareixerà si no, més aviat, si algun dia es convertirà en un mètode marginal.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF