Els padrins, a la seva festa

PalmaÉs dimarts horabaixa i això vol dir que és dia de ball de bot i ball de saló a l’associació de la tercera edat Els Padrins, de Llucmajor. Avui hi ha una mica menys d’afluència del que és habitual en aquestes hores, perquè al poble hi ha dos funerals de dues persones conegudes i estimades (“dos morts importants”, com diu algú que surt del local, situat en un carrer que justament es diu de l’Esplai) i això necessàriament altera el normal funcionament de les coses. L’església parroquial de Sant Miquel és molt a prop, de manera que els socis d’Els Padrins van i venen del temple al club, o a l’inrevés, amb el propòsit de presentar els respectius condols (a Llucmajor el condol es dona abans de la missa) sense perdre del tot l’estona de ball corresponent. Cosa que no resulta tan fàcil, perquè el temps d’espera a les coes de l’església és, en aquesta ocasió, superlatiu. Ens apuntam una nota mental per a un possible reportatge sobre els diferents costums funeraris als pobles de Mallorca.

Ens reben amablement el president de l’associació, Joan Mas, i la seva dona, Magdalena, que és una de les vocals de la junta. Malgrat les incidències, l’equip de música està en ple rendiment i el ball, si no és vitenc, poc hi falta. Mentre encetam la conversa, el fotògraf s’acosta a les parelles que ja estan en dansa:

-Venim del diari ARA.

-Ara? Suara! -contesta una senyora.

La resposta només té una intencionalitat simpàtica, perquè les balladores i els balladors es deixen fotografiar amb la mateixa gentilesa amb què continuen les seves evolucions a la sala, que és espaiosa i acollidora. Aquesta espècie de prefix ‘su-’ al començament de segons quines paraules (sudevora, suquí, sullà, suscantó) és una particularitat de la parla dels llucmajorers que es troba en vies de desaparició, però que acredita el llucmajorer com un altre idioma a comptar juntament amb el solleric, el porrerenc, el maonès i el pagès de Sant Ferran, a Formentera. Un altre tret diferencial llucmajorer, i que motiva una altra nota mental, és el fenomen de la desaparició de la indústria local del calçat. Llucmajor va arribar a tenir més de cinquanta fàbriques de sabates que configuraven un esplèndid teixit industrial, de les quals en l’actualitat en queden en funcionament la xifra de cap ni una. L’associació Els Padrins està establerta al local del que en va ser una de les més emblemàtiques, la fàbrica de calçats Munar, coneguda com can Pola. I el president de l’entitat vol fer constar el seu agraïment a la família Munar, per cedir-los l’espai a canvi d’un lloguer raonable, “que es pot dur”, a diferència del que els cobraven per un local anterior, més petit i més car, al carrer de la Fira.

Seim en una de les taules que el local té disposades per a algunes de les activitats que s’hi duen a terme, i en Joan i na Magdalena (aviat s’hi afegiran en Martí, un dels socis; en Toni, el secretari, i la vicepresidenta i algunes sòcies) es mostren ben disposats a explicar-nos el que vulguem saber. Sobretot, en Joan. “No calla mai”, avisa na Magdalena sobre el seu home, el president. I ell aclareix: “A ca meva venim de sa Pobla i allà ens deien de can Xerreta”, i riu com riurà espesses vegades durant la conversa. En Joan va ser picapedrer i després, durant molts d’anys fins que es va jubilar, agent de la Policia Local. Un municipal, vaja. Fa poc més d’un any que presideix l’associació Els Padrins: “Havien de menester qualcú i sempre acaba que hi posen els més beneits”, esclafeix. I recorda com va anar: “Quan m’ho varen proposar, vaig dir ‘No, punyetes!’. Ja havia estat vicepresident i president d’un club de pesca, i n’havia quedat ben ple. Però després veus que, si tu no dius que sí, ningú més ho vol fer. I és cert que aquí feim equip: el president, la vicepresidenta, el secretari, les tresoreres, les vocals i els vocals, tothom ajuda”.

Els Padrins té actualment uns 200 socis, “dels quals no tots arriben a seixanta anys, com pots veure”. És cert: entre els que veim ballar jotes i boleros, n’hi ha alguns que encara estan lluny de cobrar la pensió, si és que encara hi ha pensions quan els toqui. Es tracta d’una entitat oberta, per tant, i la seva raó de ser, evidentment, són les activitats que ofereixen als associats: “Els dimarts hi ha això, ball de bot i ball de saló, i els dimecres, amenidades. En deim amenidades per no dir-ne bingo, que és el que feim, i després del bingo hi ha el ball de línia, que és ball sense parella, perquè venen moltes viudes que, si no era així, no podien ballar! Els dijous, més amenidades. Els divendres abans fèiem zumba, però les que hi venien no s’engronsaven gaire, de manera que ho hem canviat per sevillanes. Totes les activitats tenen monitores o monitors que són voluntaris, i que fan molt bona feina. Els dissabtes de capvespre hi ha ball amb música en viu, músics que venen a tocar en directe, i també solem fer pa amb oli, tot i que no fa gaire vaig armar un frit per a tothom que ens va dur una feinada de por”. “Però si tu només vares tallar ceba...”, el matisa na Magdalena. “Idò, just de tallar ceba hi havia un jornal!”, sentencia en Joan.

El bingo és tema a part. “Saps que estan de concentrades, quan hi juguen, no em deixen ni fer-los bromes!”, diu. Recordam els fets de l’any 2010, quan la Guàrdia Civil va irrompre als bingos d’algunes associacions de la tercera edat de Palma per impedir que practicassin “el joc il·legal”, en una mena de versió esperpèntica d’aquella escena del film Casablanca en què el capità dels gendarmes diu a Humphrey Bogart: “Quin escàndol, he descobert que aquí s’hi juga!”. “Actualment els bingos es pot dir que estan regulats de sotamà: no hi ha una normativa feta expressament, però ningú s’excedeix d’un preu i d’un percentatge determinats”.

Però l’oferta no s’acaba aquí. “Els dilluns feim brodats, i a més de les activitats habituals sempre hi ha extres: per exemple, de tant en tant una xocolatada amb ensaïmades, panades i un poc de coca de verdura”. El preu de la quota és certament mòdic, 16 euros a l’any. “I tanmateix sempre n’hi ha que es queixen!”, es lamenta en Joan. “Hi ha gent que, facis allò que facis, mai no els pareix bé, però jo trob que, pel que val la quota, ja n’hi ha. Pensa que de vegades també feim excursions: la darrera va ser a la possessió dels Calderers, amb un dinar després a Can Tronca, a Sant Joan. El dinar se l’havia de pagar cadascú, però tota la resta era a càrrec de l’associació. I encara així...”. Un altre exemple de disconformitats és el dinar de Nadal, que ja s’està preparant: “També el cobreix l’entitat i els socis no han de pagar res, però ara n’hi ha que es queixen pel dia que hem triat. Si és divendres, perquè és divendres, i si és dissabte, perquè és dissabte. La qüestió és fer el contrari!”, assenyala en Joan.

Ritme i varietat d’activitats

A en Joan li agrada subratllar que, actualment, l’associació Els Padrins té els comptes totalment sanejats, però és obvi que les quotes i el voluntariat no serien suficients per mantenir el ritme i la varietat de les activitats. “És fonamental l’ajut de les institucions, tant del Govern de les Balears com del Consell de Mallorca, que consider que és un ajut ben justificat, perquè els clubs de la tercera edat feim una labor social que, si no existíssim, haurien de fer elles”. El principal emperò és la burocràcia. “La paperassa t’acaba menjant, i quan la tenim tota a punt, au, cap a Palma a córrer finestretes: un funcionari t’envia a un altre, aquest altre a un tercer... Nosaltres pertanyem a la federació dels clubs de la Part Forana, que té assessoria jurídica i secretària, que és una filla de n’Estaràs del grup Los Valldemossa. Això és un bon servei, però abans en teníem també un que nomia Joan Magro, que feia com d’assessor de les entitats i que era molt pràctic. El seu lloc va desaparèixer i l’actual president del Consell, n’Ensenyat, ens va prometre que el tornaria a posar, però encara esperam...”. Na Magdalena remarca: “És que per qualsevol detallet et tornen enrere els papers, fins i tot per un euro i mig o dos de diferència, i a favor seu!”.

Mentre xerràvem ha canviat la música i ja hem passat dels boleros del ball de bot als que es ballen d’aferrat, i també a d’altres ritmes lleugers que són propis del ball de saló. Continuen entrant i sortint dones i homes que van i venen dels funerals al local d’Els Padrins, i allò que és cert és que l’ambient que s’hi percep és de cordialitat, bon humor i ganes de passar-ho bé plegats. Un ambient que és contagiós, fins al punt que sap greu donar per acabada la visita.