LA CIUTAT ENVAÏDA

L’odissea dels vençuts (II)

Els implicats en la lluita política o sindical intentaven sobreviure com podien acabada la guerra

La Guerra Civil va acabar, però les morts i els afusellaments continuaren. Una mort infame va ser la de Matilde Landa el 1942 a Can Sales. Després de moltes pressions per part de l’Església i de la Falange per batiar-se, el dia que tot ja estava preparat va aparèixer morta al pati de la presó. Ho recorda Antònia Garcia, presa a Can Sales: “I de sobte, Matilde va aparèixer al pati morta. Des d’una finestra. Però totes les que coneixem Matilde i sabem el seu esperit i havíem llegit notes que ens manava… Jo mai vaig pensar que va tenir cap afany per matar-se, perquè una persona com ella, d’esperit… Impossible! Això és que estava drogada. Bé, no ho puc assegurar, però l’ànim de totes al penal era que a Matilde la varen tirar”.

La quantitat de persones assassinades, empresonades, jutjades sense causa, desaparegudes o exiliades és elevada. Algunes d’elles (com Antònia Garcia) varen ser entrevistades per David Ginard. En aquestes entrevistes es poden veure les impressionants repercussions socials i personals dels vençuts a la Guerra Civil. Les seves vides, abans intenses, es varen ofegar i callar durant molt de temps.

Els implicats en la lluita política o sindical intentaven sobreviure com podien acabada la guerra. Com Emili Darder i Alexandre Jaume, Andreu Crespí va ser condemnat a ser afusellat. Finalment, li varen commutar la pena per trenta anys de presó. Amb el suport inesgotable de la seva dona, Maria Plaza, va complir-ne sis i els altres sis s’havia de presentar cada dia a la Guàrdia Civil. Inhabilitat per a l’ensenyament públic, va dedicar-se a la docència privada. Amb la democràcia va tornar a participar en política. El seu fill, Andreu Crespí, recolliria el seu testimoni professional i polític.

L'odissea dels vençuts (I)

Una vida heroica era la dels que, havent perdut la guerra i vist com s’esbucava el seu món, continuaven amb l’activitat política clandestina. Fou el cas d’Antoni Martínez Juliana, dirigent comunista. En una altra entrevista, el seu fill conta: “Mon pare venia, es rentava, es canviava de roba i se n’anava. Molts de vespres deia que anava a una reunió clandestina. Una vegada, ma mare em va fer que el seguís perquè no es fiava si realment era a una reunió o si tenia una amiga. Vaig veure que anava fins a un pis del pont del Tren: era la casa d’una tia d’en Galiana (dirigent comunista) on se solien reunir els que duien l’organització clandestina comunista”.

Una cosa diferent va ser el drama dels que varen emigrar. Dels milers que ho varen fer, hem seleccionat el testimoni de la filla d’Emili Darder, Emília: “Després de l’afusellament de mon pare, ma mare aquí no estava segura. L’havia avisada molta de gent, fins i tot de dretes, perquè a la família de ma mare i a la de mon pare n’hi havia que eren molt de dretes. Li varen dir: ‘Millor que us n’aneu’. Perquè havien parlat de tancar ma mare, fins i tot havien enviat cartes amenaçant-me a mi. Jo en aquell moment ja tenia quasi 16 anys i ma mare es va posar nerviosa i va demanar el passaport per a ella i la seva filla”.

El filòsof Julián Marías, al llibre La Guerra Civil, ¿cómo pudo ocurrir?, diu: “La Guerra Civil és -s’ha dit mil vegades- més cruel que cap altra, més dolorosa perquè introdueix la divisió i l’odi entre compatriotes, amics, germans. La seva especial intensitat ve d’això i que és més intel·ligible, començant per la llengua de l’enemic i per tot el repertori de creences, usos, projectes, esperances”.

Segons diferents fonts, la guerra va causar uns 350.000 morts, comptant els dels dos bàndols. Durant els primers anys de la postguerra, foren assassinades a tot Espanya prop de 8.000 persones i confiscats els seus béns sota la Llei de responsabilitats polítiques (promulgada el 13 de febrer de 1939, abans d’acabar la guerra, amb l’objectiu de “legalitzar” les purgues i els robatoris que ja estaven preparats). A final del 1940, a les presons i camps de concentració franquistes hi havia més de 270.000 persones i unes 500.000 havien fugit a l’exili. A través de l’anàlisi de José Antonio Ortega, investigador de la Universidad de Salamanca, en podem veure l’impacte sobre la demografia espanyola: “En analitzar les dades ens va cridar l’atenció que després del conflicte no hi hagués el rebot esperable en els naixements. Fins el 1942 es varen continuar produint xifres d’impacte comparables a les de la guerra. Això va ocórrer per culpa de les condicions tan dures de la immediata postguerra”.

La vida de Ciutat va canviar per sempre, malgrat que a poc a poc es reduís la repressió. Les activitats culturals, econòmiques, socials i polítiques varen canviar completament i l’ambient cosmopolita es va esfumar. Els turistes estrangers deixaren de venir i els residents d’altres països varen anar abandonant Palma. No hi tornarien fins als anys 50.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF