PalmaAra que les restriccions causades per la pandèmia van de retirada (i és previsible que hi vagin encara més, gràcies a l’acció combinada del Tribunal Suprem i d’això que ara gloriosament s’anomena “sector de l’oci nocturn”), és previsible que desapareguin algunes formes d’entreteniment que s’havien desenvolupat específicament per a aquests temps de coronavirus. Especialment per a aquest hivern i primavera passats, perquè les darreries de l’hivern i la primavera del 2020 les vam passar confinats. Però el final de l’any anterior i els primers mesos de l’actual els hem viscut amb tocs de queda, bars i restaurants tancats o semioberts, menjar i beguda a domicili o per endur-se’n (take away, diuen els cursis) i altres mesures que són viscudes com una autèntica tortura per una ciutadania que, si no va al bar o al futbol, senzillament no sap què ha de fer. Ells mateixos no se n’amaguen, ben al contrari. “Nosaltres som així”, proclamen orgullosos, i s’ha de tenir en compte que, en aquest “nosaltres”, ens hi inclouen a tots, encara que els seus gustos ens produeixin més aviat agrura.
La mesura més emblemàtica, tanmateix, haurà estat el toc de queda, i segurament serà la més recordada. Especialment, per aquells que els ha tocat ser joves en temps de la covid. Aquests explicaran als seus nets, quan en tinguin, que se’ls va sotmetre a una insídia tan inconcebible com prohibir-los sortir de nit per evitar no tan sols que es contagiessin ells, sinó que contagiassin els seus familiars (i, successivament, nuclis de població més amplis). Podran contar que van haver de lluitar contra aquesta opressió intolerable amb les eines de la imaginació i els escassos marges de maniobra que els permetia un sistema totalitari, mentre s’encomanaven a la llegendària presidenta Ayuso, portadora de la llibertat en temps de tenebres al poble escollit de Madrid. Explicaran com s’ajuntaven als vespres per carrers poc transitats o a prop dels cementeris dels pobles, per menjar-se una pizza i engolir uns aquarius entre uns quants, i deixar els envasos tirats a la via pública, a manera d’acció reivindicativa. O podran contar també com s’arremolinaven entorn de les màquines de vending, convertides en emblema de la resistència.
Vending és una altra d’aquestes cursileries en forma d’anglicismes, vertaders o falsos, amb què molts es dediquen a embrutar les llengües romàniques (en general) i la llengua catalana (en particular). Es refereix a les màquines expenedores de productes de consum ràpid, generalment refrescos i brioixeria industrial, que d’un temps cap aquí han proliferat pels carrers de les ciutats i pobles de les Balears, amb un ritme d’expansió particularment intens durant la pandèmia. Se solen instal·lar en algun portal (que moltes vegades havia allotjat, en temps més falaguers, algun negoci, fos una botiga o una cafeteria), dins el qual s’encabeixen tres o quatre d’aquestes màquines, que bàsicament ofereixen quantitats insanes de sucre a uns preus que semblen assequibles però que en realitat són tan inflats com l’aspecte que pot arribar a tenir el consumidor d’aquest menjar porqueria.
Punt de trobada
La racionalitat que ens atribuïm els humans com a característica distintiva és un mite sense gaire fonament, que nosaltres mateixos ens encarregam de desmentir cada dia. Per algun motiu, a algun grup de joves li va semblar que un punt de vending era un bon indret per quedar i trobar-se, i a partir d’aquí l’estímul mimètic –que és un dels més poderosos que actuen damunt nosaltres– va fer la resta. Durant els mesos passats, en els dies curts d’hivern, en arribar la fosca compareixien els grupets que es reunien entorn dels portals amb màquines expenedores. Generalment es tractava de fer allò que fan els joves i els adolescents, i que provoca la suspicàcia sense fonament dels vells: trobar-se pel gust de trobar-se, i xerrar durant hores i hores pel gust de xerrar durant hores i hores, del que sigui, tant de temps com sigui possible. En aquest cas, fins uns minuts abans de les onze, amb el temps just de sortir corrents cap a casa abans del toc de queda. A banda de disparar els seus triglicèrids amb la ingesta massiva de palmeres de xocolata i batuts de gustos incomprensibles, s’ha de dir que la majoria dels grupets de les màquines de vending tenien un comportament prou cívic, amb les mascaretes posades i respectant la distància de seguretat. D’altres aprofitaven l’avinentesa per pegar quatre crits o (al contrari) per mirar d’arrambar-se entre ells i practicar alguna forma de trobada més íntima, encara que fos a la via pública. Davant d’aquesta circumstància, els empresaris de les màquines expenedores van saber respondre tot d’una a una llei que sempre té més acceptació que la normativa anticovid: la llei de l’oferta i la demanda.
Va ser així que les màquines de vending van començar a oferir juguetes eròtiques i altres utillatges per donar gust als baixos, des de condons i cremes lubricants fins a antifaços (per si s’havia de fer-ho amb algú que no t’acabàs d’agradar) i dildos, altrament dits consoladors, per a aquelles o aquells que prefereixin els plaers solitaris o no troben, en un moment de necessitat, ningú que pugui donar-los una mà, o totes dues. A Inca, per exemple, a l’avinguda d’Alcúdia, hi ha un punt de vending ben assortit de material eròtic, i n’hi ha diversos a Palma, que es poden complementar amb la nova oferta de gofres en forma de genitals masculins i femenins, dels quals parlarem un altre dia. Els preus de les juguetes eròtiques de les màquines oscil·len entre els 6 i els 10 euros, cosa que deixa el Satisfyer en una zona de mercat incòmoda. Pack complet de nit boja per menys de vint euros: tot fa pensar que això també haurà vingut per quedar-se.
