Nina Parrón: “Arran de ‘la Manada’ la gent ha reaccionat”

Palma“El 2018 encara hi ha persones que consideren que assassinar l’exparella ruixant-la amb benzina i calant-li foc és un crim passional i no un assassinat masclista”. Aquesta afirmació li ha costat a la directora insular d’Igualtat del Consell de Mallorca, Nina Parrón, una querella per possibles delictes d’injúries i calúmnies amb publicitat contra el president de Pares Separats, Jorge Skibinsky. Ara, el titular del jutjat d’instrucció 8 de Palma li ha imposat una fiança de 30.000 euros. No en parlarà; el procés judicial no ha finalitzat.

Hi ha tota una generació de dones que han crescut sota el ‘vel de la igualtat’: la falsa creença que la societat occidental és igualitària i, per tant, el feminisme i la seva lluita ja no són necessaris. Continua sent necessària aquesta lluita,? L’hem de fer visible el dia 8?

És clar que sí. El que vostè diu és totalment cert: hi ha una espècie d’igualtat legal i, després, hi ha la situació real. Em preocupa especialment perquè, per una banda, hem avançat molt en matèria de lleis però, ara, les lleis, les hem de fer reals, i això és el que falla.

Per què no hi ha igualtat de gènere en l’àmbit laboral, tenint en compte que l’educació secundària obligatòria i postobligatòria de les dones és la mateixa que la dels homes?

Ara sembla que les dones són iguals que els homes perquè poden accedir a l’educació i no perceben que l’educació no és una educació coeducativa. Ara poden anar a l’escola mixta, a la mateixa classe i estudiar les mateixes carreres, si volen, i sembla que això és igualitari. No s’adonen que si escullen unes carreres i no unes altres és perquè l’educació encara se sustenta en una ideologia masclista que fa que les dones no escullin igual que els homes. Quan estudiam la història no hi trobam dones, estudiam la història que conten els homes. No tenim dones ancestres, i això fa que les dones hàgim accedit a una educació, però a una d’absolutament patrical. La història només parla dels reis, del grans guerrers, dels grans artistes i dels grans científics, i invisibilitza absolutament a les dones en cadascuna d’aquestes esferes. Com diu Marcela Lagarde (acadèmica, antropòloga i investigadora mexicana, especialitzada en etnologia i representant del feminisme llatinoamericà): les dones som orfes de gènere, no tenim referents, no tenim orgull de les nostres ancestres i això fa que anem per la vida demanant perdó. Fa poc temps que he estat amb dones de Colòmbia i del Marroc i totes, al final, coincidien: una cosa són les lleis que tenim i una altra, la realitat. Em deien que, als seus països, les dones estan pitjor que fa 20 anys, encara que les lleis siguin millors, i això és molt, molt preocupant. A Colòmbia, la llei contra la violència de gènere és més avançada que la que tenim aquí, però allà maten i assassinen tres vegades més dones que aquí, i mira que en maten, d’espanyoles.

Allò curiós és que quan es fa una comparació de resultats acadèmics per gènere, les dones són capdavanteres.

Pitjor encara; les estadístiques posen de manifest que les dones tenen millors notes i rendiment i, després, no tenen les mateixes oportunitats. Fa anys, quan Mikhaïl Gorbatxov encara era cap d’Estat de la Unió Soviètica, en el Festival de Cinema de Dones (Nina Parrón formava part de l’organització), les dones soviètiques es varen sorprendre en adonar-se que els metges, aquí, eren majoritàriament homes i que tenien un gran prestigi i guanyaven molts doblers. Allà passava el contrari, eren dones i guanyaven poc. Es desvaloritza el sector on entren les dones, és un fet increïble i ho camuflen. Per exemple, aquí, a Calvià, varen fer un estudi que posava de manifest que molta gent jove deixava d’estudiar. I jo vaig demanar: heu desgranat els resultats per gènere, quants al·lots i quantes al.lotes abandonen l’escola? Em varen dir que els al·lots abandonen i les al·lotes, no. Però, com que pensen com a homes ho ajunten tot i diuen ‘hi ha molt d’abandonament escolar’. De cap manera! Les dones no abandonen. Passa el mateix quan diuen: ‘hi ha molts aturats’ i mires les estadístiques i hi ha més dones que homes. Les dones han patit més la crisi que els homes. I, per això, fa falta continuar lluitant. Si t’hi fixes, arreu, sota aquest miratge d’igualtat, hi ha diferències enormes.

Cal educar d’una manera diferent per tal d’aconseguir que les nines i els nins visquin en una societat lliure i igualitària?

Hi ha molta gent que diu que allò fonamental és l’educació. Jo crec que no hi ha una sola cosa fonamental i, de fet, ho veim: durant segles i segles i segles a les dones se’ns ha prohibit l’accés a la cultura i a l’educació, i ara no. Però això no vol dir res. El poder és un entramat amb molts de fils diferents: un és l’educació, és clar, un altre és la família... Si per molt que estudiïs veus que els rols del teu pare i la teva mare són diferents, si et diuen des que neixes -i t’ho han posat tot rosa- que ser una dona equival a ser més tranquil·la, més poruga... Tenir por és la violència simbòlica. Sempre ens estan dient que les dones hem de tenir por, els homes no. I una por de no se sap ben bé què, però estam exposades a més violència i abusos que els al·lots i, això, et va fent efecte. I, alhora, et diuen en cançons, en pel·lícules, en novel·les... que la dona pot ser enginyera nuclear però allò més important és trobar l’amor, estimar i que t’estimin i tenir una família. Per què les cançons, les pel·lícules... no et parlen d’assolir una carrera professional i, per contra, et diuen has de tenir amor. Un dels poders més importants que té el patriarcat és la violència. El patriarcat fa mil·lennis que es perfecciona, va néixer en el neolític. Un sistema de dominació que és tan antic, òbviament està perfeccionadíssim i hi ha un munt de fils que conformen un entramat molt tupit i, a poc a poc, les dones ens feim un forat i va sortint la nostra lluita. Als homes els diuen: has de triomfar en la vida. Però no els diuen: el més important per a tu és estimar i ser estimat i, això, és una de les moltes trampes patriarcals.

Disney ha fet molt de mal a un grapat de generacions, i encara en fa. Com es posa fi al mite de l’amor romàntic?

L’any passat, quan vàrem parlar per primer cop del mite de l’amor romàntic, varen estar a punt de cremar-me per bruixa. Sols els va faltar això! Aquest darrer any han succeït tants de fets com ‘la Manada’, totes les manifestacions de les dones contra Trump, les denúncies a James Toback, i això ha fet que la gent reaccionàs. I Disney ha fet molt de mal, i el mite de l’amor romàntic; passi el que passi, les dones som aquí per ser estimades i estimar i dur fills al món i, quan els hi duim, això suposa un tall absolut amb la nostra vida laboral, i està estudiadíssim. Anam en paral·lel amb els homes, però en el moment que decideixes ser mare, et penalitzen. A partir d’aquí, les dones van per avall i els home continuen. Hi ha poquíssimes dones diplomàtiques, i les que hi ha no formen una família perquè hi ha molts pocs homes que les vulguin acompanyar.

Com feim entendre a una societat que una agressió o un crim masclista mai no serà un crim passional?

Fixi’s. Això és el que dèiem de les lleis. Hi ha una llei i hi ha un codi penal, i es varen aconseguir arran d’una lluita increïble perquè es reconegués que quan maten una dona pel fet de ser dona és una cosa diferent que, per exemple, quan un cunyat mata l’altre, i això encara no ho han assumit certs sectors de la societat. La realitat no és la democràcia formal, ni la igualtat formal. De totes maneres, es va avançant. Les dones, quan anaven de festa, donaven per fet que, molt probablement, els ficarien mà, que després haurien d’agafar un taxi perquè els feia por anar pels carrers. Per cert, a les dones ens costa molts doblers ser dones per això dels taxis. I ara, arran de Sant Fermí, la societat ha acceptat i ha entès que a les dones, quan anam de festa, ens passen coses que no els passen als homes, i que això no és just i no és perquè siguem unes putes o unes tal... ni perquè tinguem la culpa de res, ni perquè anem vestides d’una manera o hàgim begut... Els homes beuen i les dones també, i les dones no els ataquen. Crec que hi ha hagut un clic a la societat. Ara diuen: potser és per una altra raó, no per com es vesteixen o es comporten. Però hi ha sectors més retrògrads que titllen de feminazis les dones que lluiten, que diuen: aquestes són unes amargades, són... en fi. Ens anomenen feminazis, però els moviments feministes són pacifistes. En canvi, als homes que maten i abusen i violen les dones no els diuen masclinazis sinó a l’inrevés; sempre intenten justificar-los. Aquest home ha fet això perquè estava deprimit, perquè anava begut, perquè estava a l’atur.

Els intenten justificar.

Sí, els justifiquen i justifiquen, i això és violència. I és per això que assassinen una dona de 26 anys i hi ha un home que es posa a escriure una carta i diu que ha passat perquè l’estimava. I no és un fet aïllat. Hi ha una tendència a justificar sempre allò que és injustificable: la violència masclista. I a les defensores de les dones ens diuen feminazis.

S’hauria de prohibir la indústria del sexe per acabar amb aquesta xacra?

Miri, els éssers humans actuam aprenent uns dels altres, tot és pedagogia, ens diuen què podem fer i que no. Els al·lots i les al·lotes d’avui dia tenen una percepció menys progressista que la que teníem nosaltres fa 30 anys, i això és a causa de l’internet i perquè tenen accés a la pornografia des que són nins, a partir dels deu anys. El sexe no s’ensenya i l’aprenen veient pornografia. En el 99,9% dels casos mostren un tipus d’home amb un desig irrefrenable, que sempre està disposat, quan sabem que tampoc és cert. Aquest és el model que veuen dels al·lots: tu sempre has d’estar disposat a tenir sexe. I a les dones els fan creure que han de ser el receptacle d’un desig masculí. En la pornografia no s’explicita res sobre el desig femení, ni la sexualitat femenina. És molt bèstia. Estan aprenent això. Els al·lots demanen a les al·lotes unes pràctiques sexuals que són pornogràfiques i moltes vegades no són reals. I les al·lotes es veuen amb l’obligació d’actuar d’aquesta manera per tenir èxit . En l’adolescència, l’acceptació és fonamental. Les nines ara van a classe ben maquillades per tenir èxit entre els al·lots.

Com es podria compensar?

Des de la guardaria, caldria ensenyar-los a respectar-se. Però després hi ha famílies en què és un tabú parlar d’educació sexual, i això és una arma de doble tall enorme.

Des de la cultura dominant, la publicitat, el cinema, la televisió, la literatura, l’internet, com acabau de dir, es roba el respecte i el paper protagonista que les dones havien aconseguit en el segle XX. Com cal contraatacar-ho, això? Amb la prohibició?

És una ofensiva, però no vol dir que ho aconsegueixin. Amb la prohibició, és molt complicat.

Després, si ho denuncies públicament et poden acusar, per exemple, d’injúries i calúmnies. Com contraatacam aquests missatges?

Sí. El patriarcat és molt gran i molt poderós, sempre contraataca. Per exemple, si agafam la publicitat als anys seixanta, veim els anuncis de Soberano, en què l’home arribava i la dona l’esperava i se li oferia: seu aquí i lleva’t les sabates. Era una cosa brutal. Després, quan les dones varen irrompre al món laboral i varen tenir doblers varen publicitar la dona objecte: tu pots ser física nuclear, però, si no tens la talla 38 i vas ben vestida mai no seràs una dona d’èxit en allò que realment ho has de ser: la recerca de l’amor i de ser estimada. La publicitat ens ven la dona objecte.

Es va emprar el sistema cremallera per aconseguir la paritat a les institucions públiques. A les passades eleccions, alguns partits ja se’l varen botar. Sou partidària de tornar-lo a imposar. Calen polítiques d’aquest tipus?

A mi em sembla que sí, perquè cal mostrar la realitat, i la realitat és que la meitat de la població són homes i l’altra, dones. Ara ja no poden dir que els problema de les dones és que no estam formades. I és penós que Ciutadans no respecti això i que qüestioni moltes polítiques que hi estan relacionades.

Caldria que s’establissin mecanismes semblants, per exemple, en altres àmbits com ara el poder judicial?

Crec que s’està duent a terme d’una manera natural. Fa 35 anys hi havia poquíssimes jutgesses, però ara n’hi moltíssimes. El que passa és que de jutgesses n’hi ha moltes, de jutgesses al Tribunal Suprem, menys, i així, segons que vas escalant, n’hi ha moltes menys. Al primer esglaó hi som, però, després, ens topam amb allò que denominen sostre de vidre.

A la Direcció Insular de la Igualtat, feis bàsicament polítiques de conscienciació?

Sí, i això és importantíssim perquè feim feina en l’arrel de les desigualtat. És la nostra tasca fins que no tinguem les competències transferides als consells.

A Mallorca sempre ens han dit que som una societat matriarcal.

També ho diuen del País Basc i de Galícia, i no és vera. Jo som antropòloga i puc dir que no hi ha ni una sola societat matriarcal, si la comparam amb el poder patriarcal, que és el poder d’uns sobre els altres des de la violència i des de l’explotació. N’hi ha prou de veure que el llinatge el donen els homes. Al nostre país, en deixen posar el cognom de la mare, però el cognom de la mare és del seu pare. La nostra societat és totalment patriarcal i patrilineal.

Simone de Beauvoir deia: “El problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes”. Ho veis així?

Sí, és un problema dels homes que patim les dones. Hi ha molts homes que estan reflexionant perquè s’han adonat que aquest sistema que els privilegia també els fa miques i, a més, no volen ser part d’una societat que, per privilegiar-los a ells hagi de destruir les dones.