30 nens i una ermita: així neix l’escola en valencià

ValènciaEl pati interior i les arbredes de la monumental ermita de Sant Pau d’Albocàsser; quatre destacats mestres com Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel i Francesc Boix Senmartí; 24 estudiants d’entre 8 i 13 anys, tots nens, i un horitzó de 30 dies per realitzar jocs i activitats amb els quals assajar com introduir el valencià en l’ensenyament. Aquests van ser els ingredients de la primera colònia escolar valencianista que l’estiu del 1933 inicià un camí que necessità mig segle de treballs i fermes conviccions per assolir el 1983 la seva gran fita: la llei d’ús i ensenyament del valencià. Avui, 85 anys després d’aquell pas inicial, l’educació en valencià ja és una realitat sòlida, tot i que amb algunes escletxes i no poques concessions.

La segona petjada d’aquella singladura primigènia es produí tan sols un any després i tingué gairebé els mateixos protagonistes: Carles Salvador, Enric Soler i Godes, l’empresari Gaetà Huguet -que havia assumit part del finançament de la colònia d’Albocàsser-, i l’escriptor Enric Valor. Tots junts constituïren l’Associació Protectora d’Ensenyança Valenciana, que ben aviat va iniciar les “gestions per a l’obertura de la primera escola en llengua materna” a València. Disposaven, fins i tot, del lloc, l’Escola d’Artesans. Però igual que el valencianisme polític, que va veure truncada la tramitació del Primer Estatut del País Valencià al Congrés de Diputats per l’esclat de la Guerra Civil i la posterior dictadura, els docents valencianistes també van contemplar impotents com s’esvaïa el seu somni.

La virtut dels anhels col·lectius és que no moren amb els promotors, i les llavors sembrades pels valencianistes republicans tornaren a florir als anys seixanta al caliu de l’associació Lo Rat Penat, que el 1964 constituí una secció pedagògica. Entre els impulsors hi havia mestres com Ferran Zurriaga i Carme Miquel. La també expresidenta d’Escola Valenciana explica que en acabar magisteri s’adonaren que allò que havien après a la carrera “era insuficient”. “I que ens calia formar-nos de veritat -afegeix Miquel-. Teníem clar que no podíem canviar la societat si no canviàvem l’escola”.

La secció pedagògica impulsà trobades de treball per aprofundir en una renovació que, a més d’incloure el valencià, pretenia introduir les noves metodologies que es difonien a Europa de la mà d’estudiosos com Celestin Freinet. La més simbòlica s’organitzà a Sant Pau d’Albocàsser el 1967. Era la primera trobada dedicada exclusivament a la llengua i la cultura i, amb l’elecció del municipi de l’Alt Maestrat, els participants, prop de 40, pretenien declarar-se “hereus” del moviment iniciat al mateix espai 34 anys abans.

Els fruits d’aquell treball no tardaren a arribar, tant des de la iniciativa privada, amb la creació el 1968 de Tramuntana, la primera escola en valencià -que s’ubicà a Torrent-, com des de la pública, amb una pionera experiència d’ensenyament en llengua pròpia a Barx el 1975. Des d’aleshores el camí ja no trobà aturador. El 1979 el Consell preautonòmic va posar en marxa un pla experimental d’ensenyament en valencià, i quatre anys més tard s’aprovava la llei d’ús i ensenyament.

Per a Ferran Zurriaga, el balanç d’aquests anys és “positiu”. Amb tot, prefereix parlar dels nous objectius. “Ens cal guanyar el carrer, i això sols ho aconseguirem si els parlants fan servir el valencià i eviten actituds tan contraproduents com el canvi de llengua”, destaca aquest docent guardonat enguany per Escola Valenciana per les seves aportacions a la renovació pedagògica.