Societat 27/12/2020

La necessària reforma de l’Eixample

La idea que Palma havia de construir la ciutat nova mai no va acabar de calar

Revisat Per Cristina Llorente
3 min

PalmaHem de recordar que el gran projecte de la ciutat de final del segle XIX era esbucar les murades i edificar la ciutat nova, és a dir, ‘eixamplar’ la ciutat existent. El 1902, l’Ajuntament havia decidit aprovar el Pla Calvet, un pla urbanístic radial que partia de les grans vies existents, herència de l’època romana, que comunicaven la ciutat antiga amb la Part Forana.

Del 1902 al 1943, any en què s’aprovà el Pla de reforma de Palma, l’Eixample havia crescut de manera caòtica. Durant aquests anys es construïren alguns edificis entorn de les Avingudes i altres indrets, tant públics com privats, sense una estratègia clara ni constant. Són exemples d’edificacions privades notables Can Segura o Can Maneu, així com altres públiques com l’Institut, la Caserna d’Enginyers, l’Escorxador, la Clínica de Jesús o la plaça de toros. Aquestes intervencions aïllades, que creixien com a bolets en un entorn encara desolat, no resultaven suficients per atreure els inversors privats, més interessats a edificar dins la ciutat antiga.

L’article L’art de construir les ciutats, escrit per Guillem Forteza l’any 1921, sentenciava: “Si del monstruós eixamplament de Barcelona se n’ha pogut dir que era una deshonra d’Europa, del nostre, si mentalment l’unim amb la renovació de Roma, el nou cementeri de Gènova i altres monstres veïns, podem dir, sense por d’equivocar-nos, que és un afront de la Mediterrània”.

Val la pena recordar les paraules de Gabriel Alomar a la revista La Nostra Terra (1935): “Un estudi detingut de la causa primordial per la qual el nostre eixample té aquest desgraciadíssim aspecte de pobresa urbanística ens duria a la conclusió que no és, com a primera vista sembla, la paupèrrima categoria artística i econòmica de la majoria de les edificacions que fins al present s’han aixecat als seus carrers, sinó la manca absoluta de certs elements arquitectònics que anomenam de ‘caracterització urbanística”.

La idea que Palma havia de construir la ciutat nova mai no va acabar de calar, en part per la manca de motivació col·lectiva per créixer sobre el nou espai urbà que s’havia generat entre els torrents de la Riera i Can Barbarà. Malgrat les oportunitats que aquesta nova àrea oferia, l’interès continuava centrat en la construcció dins Ciutat, tal com demostra l’arquitectura prèvia a la Guerra Civil, i al costat de la mar, tant a ponent, en barriades com Santa Catalina, Son Armadams, el Terreno i Portopí, com a llevant, al Molinar, Can Pastilla i l’Arenal.

Altres zones atractives de creixement eren els voltants de les estacions de ferrocarril, que concentraven una intensa activitat comercial, com ara les Avingudes, Bons Aires, Arxiduc, la plaça de toros i Marquès de Fontsanta, o les barriades més industrials, on se situaven tallers i fàbriques, com ara Pere Garau, Son Gotleu, la Soledat, Foners, el Rafal Vell, Son Fortesa i el Camp Redó. Als anys 40, aquestes àrees aglutinaven un 70% de les 110.000 persones que vivien a Palma, mentre que el 30% restant es concentrava a la ciutat antiga.

En el seu pla sobre l’Eixample, Alomar destacava que el principal problema territorial de l’època eren les urbanitzacions il·legals que havien anat apareixent fora del límit del Pla Calvet, recolzades en la manca d’ordenances que prohibissin la seva proliferació. La facilitat de particulars i constructors per construir fora de l’eixample establert donà lloc a un urbanisme salvatge. En la dècada dels 40, hi havia a Ciutat uns 15.000 habitatges, uns 4.000 dels quals eren unifamiliars, molts d’ells construïts a l’Eixample.

El principal objectiu de les propostes d’Alomar era posar ordre en el caos existent, incloent-hi les urbanitzacions il·legals en un eixample més extens i establint un límit clar que separàs l’àmbit urbà del rural mitjançant una via de cintura que “tancàs” la ciutat nova. Aquesta idea evolucionaria més tard, l’any 1958, de la mà de Miquel Forteza, germà de Guillem, amb la carretera de la via de cintura, cinturó que passaria també per davant la mar en el posterior passeig Marítim i, el 1967, per davant la Seu per arribar fins a l’aeroport de Son Sant Joan, que el 1965 ja té un trànsit de dos milions de passatgers. La ciutat havia tardat 30 anys a tomar la murada de pedra que l’asfixiava. El que no se sabia era que, anys després, acabaria envoltada d’una nova ‘murada’ de cotxes, més forta que la primera.

La part més innovadora de la proposta d’Alomar sobre l’Eixample potser no va ser la de caire urbanístic, sinó l’emmarcada en l’àmbit social, que ell anomenava “la nucleïtzació social de l’Eixample”. D’aquesta part en parlarem en capítols següents i repassarem l’estructura social de Palma als anys 40.

stats