Una mutació primerenca hauria afavorit l’expansió de la pandèmia

Nova YorkEn la seva expansió pel món, la seqüència genètica del coronavirus ha anat adquirint alteracions fruit de l’atzar. Com si fossin errates intranscendents en un guió, la majoria d’aquestes mutacions no han alterat el comportament del virus. Això no obstant, una mutació que es va produir en algun moment proper a l’inici de la pandèmia sí que en va marcar el destí, segons una fornada de nous estudis, atès que facilita la propagació del virus entre éssers humans i va complicar el control de la pandèmia. La mutació, coneguda com a 614G, es va detectar per primera vegada a l’est de la Xina al gener i després es va propagar ràpidament per Europa occidental i la ciutat de Nova York. En qüestió de mesos, la variant va conquerir gran part del món desplaçant-ne d’altres.

Un debat acalorat

Fa mesos que els científics debaten acaloradament sobre el perquè d’aquest fenomen. Al maig, investigadors del Laboratori Nacional de Los Alamos (EUA) van assegurar que probablement aquesta variant havia adquirit la capacitat d’infectar de manera més eficient els éssers humans. Molts científics es van mostrar escèptics. Sostenien que podia ser una qüestió de sort, que potser era pura casualitat que es detectés la variant més sovint en grans brots com el del nord d’Itàlia, els quals, al seu torn, havien sembrat brots en altres indrets.

Tot i això, una fornada de nous estudis -en què, per exemple, s’han practicat anàlisis genètiques de brots i proves en laboratori amb hàmsters i teixit pulmonar humà- sustenten la hipòtesi segons la qual la mutació en qüestió del virus disposava d’un avantatge clar que li permetia infectar els éssers humans amb més facilitat que la variant original detectada a Wuhan.

No hi ha indicis que el coronavirus portador de la mutació 614G provoqui símptomes més greus, sigui més letal o dificulti el desenvolupament de vacunes. Les conclusions dels estudis tampoc no canvien una realitat: aquells llocs on es van decretar confinaments de manera ràpida i dràstica i es va impulsar el distanciament social i l’ús de mascaretes, entre altres mesures, han obtingut resultats molt millors que aquells on no es va fer.

Però el canvi subtil que es va produir en el genoma del virus sembla haver desencadenat un gran efecte dòmino, comenta David Engelthaler, genetista de l’Institut de Recerca de Genòmica Translacional d’Arizona. “Comptat i debatut, podria ser que el que va originar la pandèmia fos aquesta mutació”, assenyala. A parer de la majoria d’investigadors, entre els quals el Dr. Engelthaler, els primers brots del virus s’haurien escampat pel món encara que no hagués sorgit la mutació. La variant original detectada a la ciutat xinesa de Wuhan a finals del 2019 ja era molt contagiosa, apunta l’investigador. Però, segons sembla, la mutació va contribuir a una propagació més àmplia i ràpida de la pandèmia.

En aquest camp concret de la virologia, els científics són particularment cauts. Diversos estudis de laboratori van revelar que certes mutacions del virus de l’Ebola, que es van expandir per l’Àfrica Occidental des del 2013, n’incrementaven la infecciositat en cultius de teixits. Tanmateix, aquesta conclusió no es va traduir en un creixement de la transmissió en animals en estudis de laboratori. De fet, alguns experts afirmen que l’efecte de la mutació 614G podria ser modest en comparació amb altres factors, com ara els índexs de distanciament social.

Les noves dades apunten el mateix

En qualsevol cas, les noves dades, procedents d’estudis d’equips britànics i nord-americans, han fet canviar de parer a molts científics que en un primer moment es mostraven escèptics. Un estudi va revelar que els brots en localitats del Regne Unit creixien més ràpidament si els originava la variant 614G que no pas si ho feia el seu ancestre de Wuhan. Un altre treball va informar que els hàmsters contagiaven els seus congèneres més ràpidament si se’ls exposava a la variant en qüestió. En una tercera investigació, la variant va resultar ser molt més eficient que el seu ancestre a l’hora d’infectar teixit bronquial i nasal humà en una placa de cultiu cel·lular.

Trevor Bedford, professor adjunt del Centre de Recerca Oncològica Fred Hutchinson i de la Universitat de Washington, confessa que el compendi de resultats de línies de recerca diferents l’ha convençut. “La meva convicció ve de veure el mateix una vegada i una altra”, comenta el Dr. Bedford. “Ara crec que és una realitat”. Tot i declarar-se impressionats per les noves investigacions, el Dr. Bedford i altres científics assenyalen que no està clar que el fet de posseir un avantatge intrínsec sigui el principal motiu del predomini de la variant a escala mundial.

Kristian Andersen, genetista de l’Institut de Recerca Scripps, situat a La Jolla (EUA), afirma que la recerca demostra que la variant és més contagiosa, però a parer seu la diferència entre la variant 614 i el virus original és subtil. Tot i així, el Dr. Andersen comenta que la superior contagiositat de la variant podria explicar en part per què alguns països que, inicialment, van ser capaços de contenir el virus s’hi han mostrat més susceptibles posteriorment. Podria ser que el virus fos “més difícil de contenir que la primera vegada”, explica. “El que vas fer anteriorment podria no servir-te per controlar-lo. No comptis que l’enemic de fa dos mesos sigui necessàriament el mateix enemic que et trobis la pròxima vegada”.

El virus i les mesures de contenció

Arreu del món, el sorgiment de la 614G ha esperonat tant el debat científic seriós com l’elusió de responsabilitat com a tònica general en la política. Al Vietnam i a Tailàndia, on es va poder contenir la soca ancestral del virus malgrat l’afluència de visitants xinesos a principis d’any, els responsables polítics s’han escudat en part en la variant 614G per justificar els brots que han aparegut més tard.

Ara bé, altres investigadors apunten a la manca de mesures de contenció i no pas a la mutació com a culpable dels rebrots. “Si el virus s’escampa és perquè no s’estan prenent prou mesures”, afirma Kári Stefánsson, fundador i director executiu de deCODE Genetics, una empresa puntera d’anàlisis genòmiques amb seu a Islàndia. “Em sembla que culpar el virus de les mancances denota un nivell polític extraordinàriament baix. Haurien de ficar-se amb algú de la seva mida, no amb aquest virus minúscul”.

En un dels nous estudis, un equip d’investigadors britànic partia amb un avantatge que no tenia ningú més: podien cercar a la base de dades de seqüències genòmiques de coronavirus més gran del món. Els investigadors van reunir noves proves que demostren que, almenys al Regne Unit, la variant es va imposar perquè, en efecte, es propaga més ràpidament. “En els clústers, la variant G creix a un ritme més ràpid”, comenta Erik M. Volz, investigador del Consell de Recerca Mèdica del Centre Mundial d’Anàlisi de Malalties Infeccioses de l’Imperial College de Londres i director de l’estudi.

Les dades recopilades pel Consorci Britànic de Genòmica del covid-19 van permetre a l’equip observar el creixement dels clústers infectats com si fos una mena de cursa de cavalls. Doncs bé, col·locats uns al costat dels altres, ¿van créixer més ràpidament els clústers d’infeccions provocades per la variant 614G o els de la variant original?

Segons l’anàlisi, la variant 614G va guanyar la cursa amb claredat. Si bé es desconeix la xifra exacta, el valor més probable li atribueix un avantatge d’aproximadament el 20% en la taxa de creixement exponencial. “És exactament la mena d’anàlisi que necessitàvem i aporta més dades en favor de la hipòtesi que la variant G és més contagiosa” que el virus original, assegura una de les investigadores, Katharina V. Koelle, professora adjunta de biologia de la Universitat Emory.

En un altre conjunt d’estudis, un equip encapçalat per Ralph Baric de la Universitat de Carolina del Nord va experimentar amb virus vius per comparar la variant 614G amb la versió ancestral. En un estudi, l’equip va concloure que els virus 614G són més infecciosos en mostres de teixit bronquial i nasal humà, la font més probable de virus que pot originar un contagi.

El contagi en hàmsters

Un altre estudi publicat a la revista Science, va revelar que la variant s’encomanava amb més facilitat en els hàmsters quan un exemplar infectat s’acostava a uns centímetres d’un altre. Els científics consideren que els experiments amb models animals constitueixen un pas crucial per determinar si una mutació que fa més contagiós un virus en una placa de laboratori també té el mateix efecte en una població viva.

L’equip del Dr. Baric va introduir un hàmster infectat en una gàbia col·locada just al costat de la gàbia d’un altre exemplar no contagiat. Les gàbies estaven separades només uns centímetres, de manera que els animals no es podien tocar. L’única via possible de contagi era l’aire, a través de gotícules o aerosols. Dos dies després, cinc de vuit hàmsters contagiats amb la variant 614G havien encomanat el virus a la seva parella. Cap dels portadors del virus ancestral l’havia encomanat. “Si analitzes totes les dades plegades, són coherents amb un sistema amb una infecciositat i una contagiositat més elevades”, assenyala el Dr. Baric.

El virus continuarà canviant i, per bé que la majoria de canvis no seran més que errates en un guió, alguns podrien ser més transcendents, adverteix el Dr. Engelthaler. “Hi ha la possibilitat que sorgeixin més alteracions que canviïn la naturalesa de la pandèmia”, comenta. Sense anar més lluny, el científic afirma que ja ha observat indicis sòlids de la presència d’alteracions d’aquesta mena en les seves pròpies dades, que encara no ha publicat, sobre la propagació de diverses variants per Arizona. “Hem d’escoltar el que ens diu el virus”, assenyala.

Copyright The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells