5 ANYS DE LA MAREA VERDA
Societat 28/09/2018

La mobilització per l’educació a les Balears que va fer història

El 29 de setembre de 2013, 100.000 persones vestides de verd reclamaren una educació pública de qualitat i en català als carrers de Palma

Pere Sánchez
7 min
La mobilització per l’educació a les Balears que va fer història

PalmaAvui fa cinc anys, els carrers de les Balears veieren passar la manifestació més multitudinària de la seva història. Des de les 70.000 persones, que calculà Delegació del govern que s’havien concentrat a Palma fins a les 100.000 que estimà la Societat Balear de Matemàtics, a les quals hem de sumar les prop de 10.000 de Maó, al voltant del mateix nombre a Vila, a Eivissa, i devers 500 a Sant Francesc, a Formentera. Aquestes són les xifres de persones que aplegà la marea verda de suport a la vaga indefinida dels docents de l’Arxipèlag, sota el lema ‘Contra la imposició defensem l’educació’. El Decret llei del tractament integrat de llengües -més conegut com a TIL- posat en marxa pel Govern de José Ramón Bauzá fou l’espurna que va encendre els ànims de la majoria de la comunitat docent. Aquell decret féu néixer una Assemblea de Docents a partir de la qual els mestres es varen organitzar i mobilitzar, i que acabà per ser la principal impulsora d’aquella manifestació que va omplir de samarretes verdes els carrers de les capitals de cada illa. A més de l’Assemblea de Docents i la Plataforma Crida, entre les entitats organitzadores hi havia l’STEI, l’Obra Cultural Balear, l’Uctaib, l’Associació de Directors d’Educació Infantil i Primaria, la Fadesib, la FAPA, la COAPA, els Joves per la Llengua, CCOO, CGT, la Fete-UGT, els Jubilats per Mallorca i la Plataforma d’Estudiants de Balears.

Altres demandes

Però el TIL no era l’única demanda dels mestres en aquelles protestes, ni tampoc era el col·lectiu dels docents l’únic que va seguir la marxa multitudinària vestit de verd. En aquell moment la situació social, política i econòmica, a meitat d’una legislatura en la qual tan sols en dos anys el Govern Bauzá acumulava 25 decrets llei, reunia una sèrie d’ingredients que es començaven a fer cada vegada més presents, el malcontentament d’un nombre cada vegada més gran de població, especialment entre els treballadors del sector públic educatiu, sanitari i sociosanitari, anava in crescendo.

El 22 de maig de 2011, José Ramón Bauzá s’imposava amb més del 46% dels vots en unes eleccions que li atorgarien, a ell, la possibilitat de formar govern i al PP la majoria absoluta al Parlament. L’anterior legislatura venia marcada -entre d’altres factors- pel desgast que suposaren al Govern el descobriment dels nombrosos casos de corrupció d’Unió Mallorquina i, sobretot, la crisi econòmica, que a les Illes havia fet créixer la taxa d’atur del 9% de 2007 al 25% de 2011. El discurs de recuperació centrà una campanya electoral del PP que contenia també un altre punt: la lliure d’elecció de llengua als centres educatius per part dels pares de l’alumnat. Així, els resultats de les votacions dels pares per al primer curs (2011-2012) foren del 62% en català, 8% en castellà i 28% en el model lingüístic aprovat pel centre. El segon any, s’enviaren correus als pares per informar-los del projecte, que en aquesta ocasió limitaria la tria entre català i castellà, i els percentatges en foren d’un 70% i un 30%, respectivament. Aquesta situació féu que José Ramón Bauzá descartàs la lliure elecció de llengua i posàs damunt la taula una alternativa: el TIL.

El català deixa de ser requisit

Una de les notícies que més coa varen dur de la legislatura Bauzá arriba a mitjan març de 2012: el Govern del PP publica el projecte de llei de funció pública i posa fi al consens en matèria de normalització lingüística. A partir del 17 de juliol de 2012, data d’aprovació al Parlament amb els vots en solitari del PP, el català -llengua pròpia de les Balears- deixaria de ser un requisit per treballar a l’administració pública.

Començava a frenar-se la destrucció de llocs de feina, però a mitjan 2012 un altre sector es veu afectat pel pla d’ajustament econòmic de 347 milions d’euros que José Ramón Bauzá proposa per complir l’objectiu de dèficit marcat pel govern central: el sanitari. El Govern anuncia el tancament de l’Hospital General i el Joan March, i mesures de contenció de personal de l’IB-Salut. Aquest anunci donava pas a mig any de tancaments dins els hospitals per part del personal, protestes, manifestacions i negociacions en les quals es plantejà acomiadar part de la plantilla dels hospitals en lloc d’haver-los de tancar. Finalment, continuarien oberts ambdós hospitals, però el malestar envers el Govern ja es deixava notar i pel camí havia quedat un membre de l’Executiu, el conseller de Salut, Antoni Mesquida, que acabà dimitint per disconformitat amb les mesures aplicades pel president Bauzá.

El 13 de març de 2013, ja amb el TIL a la cuina es produeix una jornada de vaga dels docents convocada pels sindicats. En aquestes protestes els mestres ja denunciaven, a més de les retallades en educació, l’augment de les ràtios d’alumnes per aula i del nombre de centres d’ensenyament públics que havien de fer classe dins barracons, el futur trencament del consens al voltant de la llengua a l’educació que suposaria la posada en marxa del Tractament Integrat de Llengües previst per al curs 2013-2014. Aquella vaga tingué un seguiment del voltant del 35%, però no serviria perquè el Govern fes marxa enrere. Un mes i sis dies més tard, el TIL seria aprovat per decret.

El 26 de juliol de 2013, el Consell de Govern aprova el Projecte de llei de l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears, més coneguda com la llei de símbols. En un moment en què, com a mostra de discrepància amb les mesures del Govern en matèria de llengua, començaven a aflorar senyeres i llaços quadribarrats sense cap altre distintiu en nombrosos ajuntaments i centres educatius de les Illes, José Ramón Bauzá va decidir posar-hi fre amb aquesta llei. Així, quedava regulat l’ús dels símbols als edificis oficials, de manera que tota bandera que no es correspongués amb les estrictament oficials -l’europea, l’espanyola, la balear i la dels consells insulars- seria retirada i podrien ser multades les persones que infringissin la norma. La llei entrà en vigor al desembre, però la publicació del projecte ja serví per fer bullir l’olla, ja no només entre el sector educatiu, sinó també entre regionalistes, nacionalistes i sobiranistes. Aquella norma féu que alguns ajuntaments, com el de Manacor, declarassin oficial la senyera sense cap afegit, però, a més, en el camí cap a la seva implementació hi va haver un fet insòlit que tingué lloc una setmana després de la manifestació dels 100.000: el Parlament de les Illes Balears, amb els únics vots del Partit Popular aprovà una moció que deia que “els Països Catalans no existeixen” i que “les Illes Balears no formen part de cap País Català”.

En plenes vacances escolars i just abans de posar vacances també el Govern, la Conselleria d’Educació amb Joana Maria Camps al capdavant destitueix tres directors d’escola per haver-se negat a aprovar els projectes educatius de l’any adaptats als criteris del decret de llengües. Es tracta dels directors de l’IES Joan Ramis i Ramis, l’IES Cap de Llevant i l’IES Pasqual Calbó i Caldès, tots tres de Maó, als quals també se’ls obriria expedient disciplinari per “desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior”. Els mesos posteriors hi hauria nombroses dimissions per part d’altres directors de centre, com ara els de l’IES Pau Casesnoves i l’IES Berenguer d’Anoia, d’Inca, i el de l’IES de Felanitx. Tots ells ho feren defensant l’autogestió dels centres educatius, el diàleg i el consens.

La vaga indefinida

Arribà al setembre el curs 2013-2014, el del TIL, i amb ell la vaga indefinida dels docents. Arribaren les samarretes verdes que servirien per recaptar doblers per a la caixa de resistència i en poc temps es convertiren gairebé en objecte de culte per a una part de la població que les exhibia arreu. Els mestres es varen posar al punt de mira de l’actualitat política i reberen les crítiques d’una part de la societat i les mostres de solidaritat d’una altra, que anava ja més enllà de la comunitat educativa. I així s’arribà al 29 de setembre de 2013, quan 120.000 persones repartides per les quatre Illes exigiren al Govern que canviàs el rumb en les seves polítiques educatives i lingüístiques, en sentit concret, però també contra el que molts manifestants consideraven un atac a la identitat dels illencs i una manera de fer poc democràtica. El Govern de Bauzá no canvià el rumb i aquesta persistència va trobar resposta a l’altre costat amb la manifestació per la llengua que reuní 50.000 persones o en la vaga de fam de 24 dies que va dur a terme Jaume Sastre. Però el TIL acabà morint al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el setembre de 2014 perquè la seva aplicació incompatible era amb la llei. Després de la notícia, Joana Maria Camps presentà la dimissió com a consellera d’Educació i aquesta cadena de fets desembocaria als resultats de les eleccions del 24 de maig de 2015.

Aquesta proposta era una de les banderes de la campanya electoral de José Ramón Bauzá. En dues ocasions els pares varen votar el català de manera majoritària com a llengua vehicular de l’ensenyament dels seus fills. El Govern no va obtenir els resultats que esperava i posà en marxa el TIL.

Aquesta llei feia enrere 26 anys en el temps -abans de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística. El coneixement del català, llengua pròpia de les Illes Balears, deixava de ser un requisit per treballar a l’Administració. Tot i que no va entrar en vigor fins al juliol del 2012, el Govern ja havia donat a conèixer el seu projecte el mes de març.

L’anunci del tancament de l’Hospital General i el Joan March va fer que sanitat i educació, les dues competències que més recursos reben de l’Administració, fossin les més afectades per les retallades de Bauzá. Tot i que finalment el Govern es va fer enrere, varen ser nombroses les mostres de suport mutu entre ambdós col·lectius.

Els mestres convoquen una jornada de vaga per protestar contra les retallades del Govern balear en matèria d’educació, l’augment de les ràtios d’alumnes per aula, l’empitjorament de les condicions dels centres educatius i les ingerències en l’autonomia dels centres, especialment en el model lingüístic.

Després del fracàs en la lliure elecció de llengua a l’ensenyament, José Ramón Bauzá tira endavant per decret i sense consultar-ho amb els docents el Tractament Integrat de Llengües. Dia 6 de setembre, el TJSIB suspèn cautelarment el TIL i el Govern respon amb un decret llei d’urgència per implantar-lo.

Amb aquesta llei, el Govern de José Ramón Bauzá va prohibir les senyeres i els llaços quadribarrats que començaven a proliferar als edificis oficials com a protesta per les seves polítiques envers la llengua. Tot i que no entrà en vigor fins al gener del 2014, el projecte de llei ja era de domini públic des de feia mig any.

Els directors de tres centres educatius de Menorca són destituïts i expedientats per la consellera Joana Maria Camps per no haver acatat el TIL, que havia d’entrar en vigor el setembre següent. Les destitucions varen venir seguides de nombroses dimissions de directors escolars d’altres centres de les Illes.

Amb la posada en marxa del TIL, gran part de la comunitat educativa organitzada al voltant de l’Assemblea de Docents declara vaga indefinida i posa en marxa mobilitzacions, de les quals el 29-S fou la mostra més visible. La vaga indefinida durà mig curs, l’11 de febrer de 2014 l’Assemblea de Docents -prèvies votacions- la desconvocà.

stats