Publicitat
Publicitat

El misteri dels forats a les samarretes

E n la nostra societat de consum, capitalista i heteropatriarcal, hi ha un tema tabú del qual ningú no gosa parlar. Davant del silenci imposat sobre aquest assumpte tan transcendent, hi ha centenars de milers de persones que no han tingut més remei que recórrer a internet, des del més absolut anonimat, preguntant en fòrums insòlits, sense garanties de qui hi ha a l’altra banda, per mirar d’aclarir un dels grans enigmes del mil·lenni. Mentre una sospitosa minoria fa veure que no saben de què es tracta, una immensa majoria divaga i s’intoxica de teories en plataformes sense cap rigor. Però el cert és que cap persona acreditada i responsable d’aquest fet ha gosat mai donar la cara.

Es tracta dels misteriosos forats a les samarretes de cotó. Uns forats diminuts, sempre a la part del davant i una mica més avall del melic. Passa en samarretes de totes les marques i qualsevol preu. De deu euros o de cent. Les rentis a mà o a màquina. Les eixuguis a l’estenedor o a l’assecadora. Les rentis amb sabó en pols o líquid. Més d’hora que tard, sempre surten aquells foradets, col·locadets exactament al mateix lloc. La inquietud per descobrir com apareixien aquells forats em va dur a una àrdua tasca d’investigació. Vaig comprar una samarreta. A la botiga, a contrallum, vaig comprovar que en el cotó no s’hi intuís la més mínima intenció que hi aparegués un forat. A casa, la vaig tornar a observar. Intacta. La vaig guardar en un calaix. L’endemà, en treure-la, vaig tornar a inspeccionar-la. Sense forats. Tot correcte. Me la vaig posar. En treure-me-la, al vespre, una altra observació a contrallum. Ni rastre. La vaig posar a la rentadora. Un cop neta, i encara mullada, una altra revisió minuciosa. Tot perfecte. D’allà a l’estenedor. Un cop seca, una altra inspecció. Perfecte. Ni un forat. La vaig planxar amb cura i la vaig revisar. Impecable. Igual que a la botiga. La vaig guardar al calaix. I vaig tornar a començar la roda. Volia descobrir a partir de quin dia i en quin moment, apareixien aquells forats diminuts. Només van caldre tres cicles sencers d’inspecció rutinària. Un matí em vaig posar la samarreta en perfecte estat de revista i a la nit, en treure-me-la, es distingien, a contrallum, tres guspires diminutes, disposades com sempre, que esdevindrien en pocs dies els odiosos forats.

A internet, centenars de persones exposen les seves teories: la majoria creuen que és culpa del frec amb els texans, la cremallera o el cinturó, però una minoria ho desmenteixen perquè porten malles o faldilles amb goma. O fins i tot els passa amb la del pijama i neguen que hagin estat mai en contacte amb uns pantalons. Un altre diu que és per culpa de la fricció amb les taules en seure. Però ho desmenteixen els que no seuen a taula ni per menjar o porten bata o davantals. I torna a sortir l’argument del pijama. Un altre ho atribueix a les arnes de l’armari. Aquesta tesi rep l’esbroncada multitudinària. És impossible que les arnes facin sempre exactament els mateixos forats en idèntic lloc. Una noia creu que és culpa de les agulles d’estendre, però els propietaris d’assecadores neguen aquesta possibilitat. La planxa tampoc pot ser: hi ha un col·lectiu que ha deixat de planxar les samarretes i els continua passant. Fins que arriba una teoria de la conspiració. Algú anònim, que sembla del sector del tèxtil per l’ús que fa de conceptes tècnics, en un racó inhòspit de la xarxa adverteix que en funció del gramatge del teixit, la qualitat del cotó (en dona diversos noms), el gruix del fil, l’estructura de l’entrellaçat dels fils, la qualitat i acidesa del tint... descobriríem que aquests forats sempre apareixen en una mateixa combinatòria d’aquests elements. L’obsolescència programada també ha arribat a les samarretes? 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF