Mirar el cel perquè no caigui

PalmaL’any 1909, Marinetti va escriure una frase que va marcar un impacte en la història de les idees estètiques: “Un automòbil rugent, que corri a tota velocitat com la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia”. El poeta italià Marinetti era un dels caps de files del futurisme, un dels diversos moviments literaris i artístics que van bullir arreu d’Europa i d’Amèrica a començaments del segle XX i que avui agrupam dins les anomenades avantguardes històriques. Els futuristes italians –com altres avantguardistes d’altres contrades– vivien fascinats pel progrés tecnològic, que al llarg del segle XIX havia experimentat un impuls fins aleshores mai vist, que amb el segle XX no havia de fer més que multiplicar-se. D’ençà de la Revolució Industrial, amb la descoberta del carbó com a fons d’energia i la invenció de la màquina de vapor, les màquines s’havien convertit –tan paradoxalment com es vulgui– en les grans protagonistes de la història humana. Els homes van començar a construir màquines constantment, de tots els tipus i formes, i amb els propòsits més diversos. I el debat entorn de les màquines es va obrir, i continua obert més o menys en els mateixos termes: el debat entorn dels avantatges de les màquines, dels inconvenients de les màquines, de la por que ens produeixen les màquines. Les màquines ens prendran la feina? Arribarà un dia que les màquines ho decideixin tot? Arribarà un dia que les màquines decideixin per nosaltres? Arribarà un dia que les màquines es rebel·lin i arrenquin el poder de les mans dels homes per fer-se’l seu? La literatura (i després el cinema, un art nascut del progrés tecnològic) ha produït i continua produint infinitat de ficcions, i de representacions visuals, d’aquestes pors. Distopies i més distopies sobre tecnologia que es gira en contra dels seus creadors i converteix els éssers humans en meres criatures subjugades, des de Frankenstein a Black Mirror, des de La màquina del temps a Matrix, des de L’Eva futura fins a Terminator o Matrix. Autòmats, robots, cyborgs, històries i més històries sobre homuncles i éssers artificials, des dels extrems somiejos de Mary Shelley, E.T.A. Hoffmann o Villiers de l’Isle-Adam fins als malsons cyberpunk de J.G. Ballard o Katsuhiro Otomo, en què l’home fa mans i mànigues per suplantar Déu i acaba sent ell suplantat per les màquines o per les seves pròpies invencions i criatures tecnològiques.

I, al mig de tot el debat, naturalment, la gran temptació, la gran mancança humana, que no és altra que volar. El fet de no poder volar, i l’ambició d’arribar a fer-ho, ha alimentat també els mites i les ficcions de tota la nostra història com a espècie, des de la història d’Ícar fins a la de Superman, passant per les representacions romàntiques dels vols sobre els abismes i tot el que vulgueu. A cada època d’avenços tecnològics, s’intentava trobar la manera d’aplicar-los al propòsit de volar artificialment, sempre amb resultats fallits, fins que, entre els segles XIX i XX, va començar l’era actual de l’aeronàutica, la ciència que investiga la manera de construir i millorar màquines voladores tripulades per humans. Ja que no hem estat dotats d’ales que ens permetin prendre el vol, farem aparells en els quals puguem pujar a bord i ens duguin volant d’un punt a un altre del planeta (i més endavant, amb la carrera espacial, ja fora del planeta). En els temps de Marinetti i els futuristes va ser el gran moment dels pioners de l’aeronàutica i de l’aviació: a Mallorca vam tenir en Pere Sastre Obrador, o Pere de Son Gall, un pagès de Llucmajor que, en els anys 20 del segle passat, ara fa cent anys, es va abocar (amb molt de talent, escassos recursos i suport nul, tant de les institucions com del seu entorn) a la construcció del que va anomenar cometagiroavió, una màquina que havia de ser capaç d’enlairar-se i aterrar en vertical, i també havia de poder estacionar en l’aire: en resum, havia d’actuar com allò que, ja als anys seixanta, seria conegut arreu del món com l’helicòpter. El projecte va ser fallit i en Pere de Son Gall no va poder escriure el seu nom dins el hall of fame de les llumeneres de les màquines de l’aire, però la seva actitud visionària, valenta i tenaç fa que alguns encara el recordem.

Preeminència estètica

En contra de tots aquells artistes que escrivien o pintaven històries ombrívoles sobre les màquines, Marinetti i els seus futuristes eren partidaris acèrrims no tan sols de les seves inusitades prestacions per a la vida pràctica, sinó també, directament, de la seva preeminència estètica. De la seva bellesa, vaja. La frase citada al començament deia que és més bella una màquina moderna que l’art de l’Antiguitat clàssica, una idea que causava un fort rebuig entre les persones instruïdes de fa cent anys (ara ja no faria ni fred ni calor, perquè, d’ençà que diem que qualsevol cosa és cultura, de burrades com aquesta en sentim cada dia un grapat, i no dites amb el coneixement de causa ni la gràcia provocadora de Marinetti). Però sí que continuam sentint la mateixa mescla de por i de fascinació pel nostre propi progrés tecnològic, i per la idea de volar, que ens continua enlluernant a pesar que cada dia es realitzin amb èxit milers de vols d’una punta a l’altra del planeta. Com a mostra, les persones que podeu veure a la fotografia d’Ismael Velázquez amb què intentam il·lustrar aquest article: són persones que es reuneixen amb regularitat en un punt proper a l’aeroport de Son Sant Joan, només per contemplar els avions que arriben i que se’n van, per celebrar la bellesa desafiant de les seves figures contra el cel, i la fragilitat de les persones que hi viatgen a dins. Ells, des del terra, gaudeixen veient com s’enlairen o com aterren, i fa l’efecte que vulguin ajudar-los mentalment a dur a terme allò que encara és, per a la humana mesura, una proesa: navegar el cel, tan ple de perill i misteri com la mar i els oceans. Un cel que sembla que vulguin fixar amb la mirada, perquè no ens caigui al damunt amb tot el que conté.