La simbologia del moviment

Endinsar-nos en les pulsions primitives, que ens condueixen al retrobament del cos i el moviment, ens ajudarà a acceptar les pulsions

Quan s’observen les síntesis de totes les representacions que poden tenir lloc a la sala de psicomotricitat, es reflecteixen uns conceptes que desxifren les lectures del discurs de joc que sorgeix. Així queden desglossades algunes de les més importants:

- La importància de les nostres arrels en l’inconscient ens acosta al nucli psicoafectiu. Això atorgarà l’adquisició del ‘ser’, no del ‘tenir’. Poder endinsar-nos en les pulsions primitives, que ens condueixen al retrobament del cos i del moviment, ens facilitarà l’acceptació d’aquestes pulsions, fomentant el desenvolupament de la personalitat.

- La necessitat del canvi d’una educació conceptual a una de més motriu, instaurant una reeducació més precisa que boti d’un aprenentatge sistemàtic a un de més corporal, que encamini el nin a trobar la seva confiança i seguretat sense ser penalitzat. Partint d’aquest punt, amb una activitat espontània i de lliure expressió de les pulsions, així com de les comunicacions, s’obre una evolució en la pràctica pedagògica, en la qual es preveu la creativitat com el centre d’un nou sistema. L’alliberament de la metodologia introdueix l’aspecte simbòlic, afectiu i relacional, una vivència global que s’estructura al voltant de la intel·lectualitat, però vivenciades amb tot el seu contingut emocional.

Quan aquestes idees són vivenciades a un nivell inconscient queden integrades de manera subliminal i duradora. S’arriba, d’aquesta manera, a l’aspecte racional fàcilment, quan el nin disposi del temps, l’espai i el material necessari per elaborar-lo.

L’eix que representa el joc que neix des del desig, exposant tots els vessants possibles que surten de la llibertat del nin, a l’espai que se li proporciona. Jugant passen de les relacions intrapersonals a les plurals, sempre amb l’observació i l’escorta del psicomotricista, que orientarà de la manera adequada per la seva banda.

Així apareixen les consciències individual i col·lectiva, amb diverses maneres d’abordar les relacions, amb un mateix i amb els altres, cercant les possibilitats d’acord.

Es posa de manifest la importància de l’objecte: passa a ser una perllongació del ‘jo’. Els objectes serveixen per investir, amb seguretat, nous espais, sense oblidar que compartir-los significa acceptar els altres dins el teu espai i que els altres t’acceptin a tu en el seu.

L’objecte és un mitjà d’intercanvi i de comunicació: això es produeix fins que la seva funció mediadora ja no és necessària.

Es tenen en compte altres funcions de l’objecte: en moments de regressions de l’infant, en els quals es pot fer estàtic.També pot servir de referència per a una activitat determinada.

En els processos de reversibilitat s’organitzen noves estructures, passant de la posició de l’objecte respecte del ‘jo’ al ‘jo’ respecte de l’objecte.

D’altra banda, cal destacar el sentit del tacte com a recurs potencial en la psicomotricitat: aquestes percepcions propioceptives estan relacionades amb el plaer primitiu del moviment vital. Proporciona un estat de consciència diferent si es produeixen de manera natural i continuada des del neixement.

A partir del tacte sorgeix un diàleg tònic i emocional que comença amb la figura materna, que es transforma en la base inicial de l’acord: primer, respecte del moviment de l’altre i després, respecte del pensament de l’altre.

La recerca de l’absència, pulsió d’angoixa de mort, s’exposa a la sala: quan apareix el desig regressiu a la seguretat afectiva, a l’estat de l’objecte, s’arriba a la recerca de l’absència.

Aquesta recerca és inconscient i té una expressió simbòlica: inhibició, passivitat o mandra i la fugida cap al concepte imaginari. Aquest estat provoca una tendència ambivalent: el desig de desaperèixer i la por de fer-ho. Això no permet viure de manera plena cap dels dos vessants emocionals: ni el ser ni el no ser.

Els jocs de desaperèixer es fan de manera espontània a la sala i permeten als nins poder vivenciar l’estar i el desaparèixer.

Des de la mort sorgeix el renaixement: la destrucció prepara i condiciona la reconstrucció. Per aquest motiu és necessari que es faciliti la mort simbòlica a la sala de psicomotricitat i que es faci des de la serenitat, sense angoixes, fomentat el renaixement dins una nova estructura en el discurs del joc,que conduirà el nin a l’enteniment, l’acceptació i les capacitats per poder investir noves creacions i deixar enrere conceptes que no permeten la progressió ni el creixement.

Sandra Santa és psicomotricista de Creix

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF