Un milió de cans de pastor

Fa prop de vint anys hi va haver una edat daurada de la televisió en què el canal 33 de Televisió de Catalunya emetia en directe els concursos de gossos d’atura, que és com anomenen els catalans els cans de pastor. Ho feien els diumenges horabaixa, que era el dia en què a Telecinco (ho heu llegit bé) emetien també la sàtira política del programa Caiga quien caiga, aleshores dirigit i conduït per un Gran Wyoming bastant més passat de voltes que l’actual. Era una sessió doble formidable: primer reies amb les mofes i befes de Pablo Carbonell, Tonino i companyia contra la classe dirigent (ara els caurien querelles a tort i a dret), i a continuació entraves en trànsit místic amb la contemplació de les coreografies dels cans i les ovelles, al ritme dels crits dels pastors de l’Alt Pirineu. Un servidor arribava a posar excuses per no quedar el diumenge i restar a casa en plena comunió de televisió analògica amb els meravellosos gossos d’atura. Ara no estic segur si el locutor era Xavier Graset, però en qualsevol cas allò era extraordinari.

Per això, quan em vaig assabentar que a Llucmajor se celebrava el primer concurs de cans de pastor d’aquesta localitat, no vaig dubtar ni un instant a decidir que era de tot punt imprescindible anar-hi. No en vaig sortir gens decebut, per descomptat. Aquest primer concurs era puntuable per al Campionat de Concursos Tradicionals de les Balears, i formava part del programa d’actes de les Fires de Llucmajor, que enguany arriben a la 473a edició. Aquest diumenge dia 6 es fa la segona fira i el següent diumenge, dia 13, la darrera fira. És informació de servei que us donam perquè no us perdeu la fira més antiga i més lluïda de les que es fan i es desfan a Mallorca (a Inca també en tenen una, en diuen Dijous Bo, però no entrarem en comparacions). En tot cas, és un encert que l’Associació de Concursos de Cans de Pastor de les Illes Balears hagi afegit, a les cites del calendari sobre aquesta especialitat, una data a Llucmajor que, amb el temps, hauria d’assolir el renom d’altres concursos ja consolidats, com el de Felanitx (tot i que tampoc entrarem en rivalitats amb Felanitx, perquè, per a això, els felanitxers ja tenen Manacor i els llucmajorers ja tenim Campos).

Per celebrar un concurs de cans de pastor no es necessiten gaire elements, a saber: una tarima, un manat de fites per senyalitzar un caminoi, un cèrcol dibuixat a terra (de vegades s’hi dibuixa també una ovella al mig, en un excés de barroquisme), i mitja dotzena d’obstacles i un parell de tanques per formar dos portells, un a la dreta i l’altre a l’esquerra. A més, naturalment, dels protagonistes: una guardeta d’entre quinze i vint ovelles, els cans, els pastors i quatre jutges que no mengen fetge sinó que cronometren i puntuen l’actuació de cada equip (l’equip està format pel ca i el pastor; les ovelles són l’adversari, encara que no ho sàpiguen). El concurs consta de dues proves eliminatòries, de manera que només els que queden més ben puntuats passen a la segona, i els que obtenen millor puntuació a la segona entren al Campionat. A Llucmajor hi havia equips de ca i pastor arribats de diversos indrets de Mallorca, la majoria dels quals demostraven tenir experiència en aquest tipus de competicions. Ara bé, el cert és que -a pesar que els concursants no van en absolut de verbes-, en realitat la taula classificatòria és una mica el menys important en un concurs de cans de pastor. La competició, en certa manera, és l’excusa per al contingut realment interessant, que és la gràcia dels cans en reunir la guarda i fer-la evolucionar cap allà on convé, i també l’encert que té el ca o la cussa en interpretar i dur a terme les instruccions del pastor, és a dir: el grau no ja d’obediència -perquè ja és de suposar que aquests cans saben creure-, sinó de bona entesa i col·laboració que arriba a existir entre l’animal i la persona. No cal dir que els crits i els xiulets del pastor, que no sabem reproduir per escrit, formen part decisiva de la fascinació de tot plegat. L’element de suspens el posen el cronòmetre (hi ha un temps fixat per a cadascuna de les proves, que no es pot excedir) i el xiulet que toca un dels jutges per assenyalar el final de cadascuna de les proves. A Llucmajor, a la part del carrer de Guillem Terrassa on no es pot edificar (molt a pesar d’alguns) i que queda entre l’històric col·legi Jaume III i la ronda de Migjorn, es respiraven també els nervis propis de la primera convocatòria, i el d’algun pastor que esperava el seu torn, i el del seu ca, veient com se’n desfeien els seus contraris, davant d’un públic que era més nombrós per moments:

-Vatuadell, jo faré es ridícul.

-Que no, ja ho veuràs -el tranquil·litzava un company.

No el va fer, ni ell ni ningú, i tot va anar com una seda. D’uns anys ençà semblen haver-se imposat, com a cans de pastor, els de la raça border collie, que conviuen de tota manera amb el ca de bestiar mallorquí de sempre. Tots dos són cans d’una noblesa i una simpatia enormes, capaços d’alegrar la vida al més sull i amb una eficàcia en la realització del seu ofici que certament impressiona, com es va poder comprovar en totes les actuacions de Llucmajor. L’alegria deu ser tenir un milió d’amics, com a la cançó de Roberto Carlos, però que siguin cans com aquests. Menció a part mereixen les ovelles, que una altra cosa tal vegada no, però demostren tenir un sac de paciència. Bromes a banda, un concurs de cans de pastor és la demostració que la festa és bella quan els humans col·laboren amb els animals, en lloc d’agredir-los o burlar-se’n. I si algun lector ha arribat fins aquí i encara no està impacient per anar a veure un concurs de cans de pastor, ja només podem dir-li que no sap el que es perd.