“Els més estimats, els més esperats”

No només s’equivocava la colometa creient que el mar era el cel i el cor la seva llar. De vegades també la cigonya es confon de bressol, de persona, de moment, de casa ... i llavors fa mal fins i tot el que no veus als ulls d’un infant.

Però són nins i nines que entren, o freguen el sistema d’acollida, fins i tot d’adopció, i encara somriuen.

Tots ens afartam de pel·lícules i misèries. Molts hem llegit Les cendres de l’Àngela o Els sants innocents. O els hem viscut. Per això tots cercam que la llum al final del túnel no sigui un tren que ens ve de cara. I per això és important l’esperança.

El programa Esperança que duu a terme l’IMAS és aquesta llum. Podríem seguir la via de la tristesa i parlar d’infants amb poques possibilitats de ser adoptats, perquè són massa grans o tenen alguna necessitat especial. O moltes. O tot a l’hora. I no és així. No ets tu qui adopta, sinó ells. No ets tu qui tria, sinó ells.

Deien que les fades roben les ànimes d’alguns petits, abans de Hauser, però a vegades altres fades et deixen regals, tresors, desitjos ... Per a cada infant hi ha uns pares i per a cada família un amor que va creixent. Encara que la cigonya no hagi trobat abans l’adreça ni el moment.

El concepte de família és molt elàstic, ho ha de ser.

“Ho tornaria a fer”

Joan i Paula adoptaren Maria ja fa un temps, una nina de més de vuit anys que ja ha entrat a l’adolescència. “Aquest és un programa que va dirigit a persones que puguin adoptar nins i nines més grans, Després d’aquesta edat, la gent pensa que duen una història massa complicada. I no”, diuen els pares.

“Sí que podíem tenir fills biològics, de fet encara podem, però volíem ajudar, amb totes les lletres. Creus que amb un fill que t’arriba amb deu anys ja t’has perdut moltes coses, fins i tot el millor, però no. De cap manera. Tot d’una comences a fer un llibre de records, cada dia és molt ampli i, a més, comença la seva transformació de nina a dona, na Maria arribà a una passa de la pubertat”, explica Paula.

“Ni els fills biològics ni els adoptats venen amb un manual d’instruccions, no són un moble ni un objecte que puguis tornar. Necessiten paciència, molta, i ganes encara més. Enrere? No, no, ni per agafar embranzida! És una carrera de fons, que s’ha de mirar en positiu i en què cal cercar la fusió. La nostra filla ha de ser (i és) la protagonista de la seva vida i de la nostra”, diuen.

També assenyalen que casa seva és “una república amb democràcia absoluta”, que la fermesa necessària per educar una adolescent no minva ni una mica de l’amor imprescindible, “perquè sempre veim que va escalant de manera sorprenent, és una progressió ascendent molt, molt positiva. Maria és una nina perfectament adaptada a l’entorn i a la família, ens ha enamorat a tots, és preciosa, treu unes qualificacions sensacionals, escriu de meravella i té una gran i molt sana vida social, com correspon a la seva edat”, diu Paula.

Un desig molt fort

I destaquen que “per fer una passa com aquesta, la parella ha d’estar molt consolidada, perquè hi ha penes, moltes alegries, canvis totals de la vida quotidiana i situacions que no tornen a ser com eren... Ho has de desitjar de bon de veres, i estimar amb bogeria l’infant fins i tot abans de veure’l, de conèixer-lo, a ell o a ella. Nosaltres ens considerem triats i adoptats per Maria, i ho vàrem saber el mateix dia que ella ens va acceptar”, explica.

No som una família usual, ara son pare és ‘el vigilant de la platja’ i jo qui li compra els banyadors, és una etapa molt gratificant, moltíssim, no s’ha de tenir por perquè tot es va col·locant al seu lloc, tot ve tot sol i de manera natural, les coses bones les gaudim i les dolentes les anam vencent, com passa a totes les famílies”.

Sembla una experiència que no ens hem de perdre, perquè transmeten positivisme a balquena.

“Tenim molta sort”

Una serendipitat és una troballa o un descobriment afortunat, valuós i inesperat que es produeix de manera accidental o casual, o quan s’està cercant una cosa diferent. Amb aquesta paraula defineixen Martí i Sílvia tant la seva vida en comú com l’arribada de Pol a casa. També hi ha pel mig una pel·lícula, Serendipia que els encanta als tres...

Tot sobre la taula

Pol coneix i explica la seva història, el pare i la mare mai no li han amagat res, “seria absurd perquè el vàrem adoptar amb vuit anys i ara en té deu. Ha de poder demanar el que li faci falta saber, explicar el que vulgui, sentir-se orgullós de la seva vida i segur a casa i amb nosaltres, saber que no hi ha mentides ni res a amagar”, expliquen.

Són uns pares joves que sempre havien volgut ajudar, adoptar, donar-ho tot. No deixen de banda la idea de tenir fills biològics, però tenen molt clar que tot d’una que l’adopció sigui ferma aniran a cercar un altre fill. I Pol encantat.

Martí fa broma, però en el fons presumeix de tenir més d’un luxe, “nosaltres tenim un certificat d’idoneïtat i carnet de pares, cosa que no té molta gent, i hem fet un curset accelerat de paternitat. Un infant demana el mateix que demanam tots: estimació, comprensió, paciència, família i companyonia. Després de llit i menjar, què més necessitam?”.

Pol, molt intel·ligent i boig per la mar, esportista i bon estudiant, amb uns ulls espectaculars, riu i explica que “els menors demanam amor, confiança, seguretat, diàleg, que ens escoltin i també que parlin amb nosaltres, que comptin amb la nostra visió”.