Merry Crisi!

El capitalisme està en crisi, però no hem formulat encara una alternativa sòlida per abandonar aquesta manera de viure i de consumir. Per pensar aquesta qüestió, voldria fer un passeig pel segle XVIII, quan es van començar a gestar les posicions entorn de la idea progrés i de modernitat, bé com a sinònims de riquesa i d’intel·lectualisme, bé com a símbols de decadència i desigualtat. Podem prendre les figures de Voltaire i Rousseau com els representants paradigmàtics d’un posicionament i l’altre. Referint-se a aquest debat aferrissat, Nietzsche va afirmar que entre Voltaire i Rousseau s’hi jugava “el problema inconclús de la civilització”. Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?

Voltaire, al segle XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblàs un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Aquest filòsof d’origen plebeu se sentia habitant de la cara amable del “progrés universal”: va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres, demostrant amb el propi exemple que l’heroi de la nova societat comercial era l’emprenedor, avui diríem l’empresari de si. La immensa majoria de filòsofs il·lustrats demanaven un increment de riqueses i de refinament intel·lectual com a bases d’un progrés que havia de ser cosmopolita i que defensaven amb confiança plena.

En contra d’aquesta revolució moderna, orquestrada en bona part pels intel·lectuals del XVIII, trobam l’aposta contrarevolucionària de Rousseau, aquest filòsof de la sospita avant la lettre que va iniciar una revolta contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes i farfolles. Els éssers humans eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames, tocats per l’espiral de riquesa i enveges, d’opulència i d’exclusió. Així Rousseau va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud, en aquestes societats comercials teixides per l’enveja i la competència. I va predir que acabaríem reaccionant a l’alienació amb clams desesperats.

Rousseau fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del XVIII. Aquella França que als ulls de Voltaire era el cim del refinament social i cultural, un model a seguir per a les altres societats. A diferència de la majoria d’escriptors del XVIII, Rousseau fou el primer a sospitar que la nova societat comercial tenia la finalitat de mantenir la majoria al servei d’una minoria, d’autoritat il·legítima. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics: els filòsofs de la il·lustració, aliats dels privilegis, són còmplices de les opressions d’aquesta societat corrupta i desigual, no escolten ni donen veu al malestar de la gent comuna.

Així doncs, aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se del costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va descriure el desarrelament que tenia lloc a les metròpolis comercials, donant veu als “estrangers” de la modernitat, els habitants dels marges, tots aquells que se sentien menyspreats pel regne excloent del “progrés universal”. Ja fa tres segles, Rousseau va assegurar que la llibertat estava amenaçada de mort en una societat impulsada pel comerç i la competitivitat. I va avisar que la millor manera de protegir-la no era la prosperitat, sinó la igualtat i un creixement econòmic equilibrat. Desconfiava de la promoció del luxe, que només sembrava desigualtat. Rousseau va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos que volen ser rics a tota costa. Va comprendre abans que ningú que l’afirmació individualista que exigia la societat moderna suposava el domini inevitable d’uns sobre els altres i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut.

José Luis Pardo, actualitzant les paraules que obren el llibre primer d’ El Capital de Marx, ens diu que la riquesa de les societats on domina el mode de producció capitalista es presenta ja no com una immensa acumulació de mercaderies, sinó com una immensa acumulació de fems. És un fet que la “societat moderna” produeix fems en una quantitat i a una velocitat que no són assumibles per a la vida en aquest planeta. I és precisament ara, que el fems ens pot acabar engolint i que veiem que és l’únic producte fiable del progrés, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades. I entenem que Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa.