IMMIGRACIÓ
Societat 16/09/2018

“Els menors venen per quedar-se i ho hem de fer possible”

El Govern admet que gestiona les arribades massives de l’estiu “com pot” i que ja treballa per a l’any vinent

Pau Esparch
6 min
Adam Jarar, un dels menors no acompanyats que viuen a l’assentament del Camí de la Cadena, al barri de Can Batlló de Barcelona.

BarcelonaEls tracten com a menors però se senten adults. A qualsevol persona que tingui menys de 18 anys se li aplica la llei de protecció de menors. El Govern fa el mateix amb les arribades massives dels últims mesos de menors estrangers no acompanyats -els anomenats MENA-. Des del departament de Treball, Afers Socials i Famílies prefereixen parlar de joves immigrants que fan el trajecte sols. “Fan un recorregut migratori igual que un adult. Comparteixen la ruta des de l’Àfrica i els mitjans, com el bus i la pastera”, explica la directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Georgina Oliva. Un cop arriben a Espanya, els joves -el 98% dels 2.203 MENA actualment tutelats per la DGAIA són nois, i el 83% d’origen marroquí- són separats dels adults perquè així ho marca la llei.

Combatre els entrebancs per tenir papers

La diferència de tracte entre adults i menors no sempre és ben rebuda pels joves. “Això ens crea disfuncions”, explica Oliva, i ho exemplifica: “Un noi es va escapar d’un centre perquè li havien posat la norma que només podia utilitzar el mòbil durant unes hores”. També han de batallar perquè es formin: “Alguns han de tornar a estudiar quan ho havien deixat als 10 anys”. Tot i això, Oliva subratlla que “el repte com a país” és impulsar aquests joves, que en una situació de regularitat tenen “un potencial brutal”.

Un dels entrebancs que han de superar els MENA és que “la normativa espanyola estableix que un jove estranger, quan fa els 18 anys, surt de la tutela de l’administració pública amb el permís de residència però no el de treball”, exposa el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós. Els que han arribat amb 17 anys corren el risc d’arribar a majors d’edat sense tenir papers i quedar en una situació irregular.

El problema és que els tràmits de les subdelegacions del govern espanyol s’allarguen entre sis i vuit mesos. La lentitud per obtenir un NIE fa que la DGAIA no pugui inscriure els nois al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) fins que no l’aconsegueixen. Coses tan bàsiques i quotidianes com obrir un compte corrent o apuntar-se a un gimnàs no són possibles sense el NIE. “Tothom ha de posar-hi recursos, i si cal més personal a les subdelegacions, que n’hi posin. No ens val l’excusa que estan saturats”, reclama Oliva.

“Els menors venen per quedar-se i ho hem de fer possible”

El SOC ha reservat aquest any un 10% de les places dels programes de garantia juvenil per a joves que tenen el permís de residència però no el de treball; entre altres perfils, s’hi poden acollir els MENA. “És una novetat i un esforç que no ha fet ningú més a l’Estat”, assegura Amorós. Amb el departament d’Ensenyament també volen impulsar plans de formació. “Estem analitzant quines formacions especialitzades podríem donar als nois, amb elements d’alfabetització i català, vinculades als àmbits de treball on falta mà d’obra”, explica Oliva. Alguns sectors que es plantegen són la carnisseria o la recol·lecció.

Pel que fa al permís de treball, Amorós avança que es vol proposar a la delegació del govern espanyol a Catalunya que el concedeixi als joves si tenen una oferta de feina de com a mínim tres mesos i un informe d’integració favorable de la Generalitat. El Govern també ha trobat la fórmula per permetre que els nois extutelats puguin accedir a la renda garantida de ciutadania (RGC) abans dels 23 anys, l’edat mínima per rebre-la.

Trencar els estigmes vinculats als MENA

“Les primeres paraules que aprenen són papers i feina -explica Oliva-. Han sigut educats i preparats per emigrar, el seu projecte vital”. “Quan són aquí se senten sols i són vulnerables. Si han patit molt durant el trajecte, es desmunten i volen tornar. Però la família no en vol saber res o bé ells mateixos s’ho repensen”, afegeix. La llei d’estrangeria “posa molt difícil el retorn encara que sigui voluntari” i, a més, “tornar és vist com un fracàs pels menors”, assegura Amorós. “Volen fer els 18 anys aquí, tenir papers i feina per després enviar diners a la família o portar un germà”, apunta el secretari de Migracions del Govern.

Entre els centenars de menors que atenen, Oliva reconeix que alguns generen conflictes. “També hi ha adolescents nascuts aquí que no respecten l’espai públic i que tenen addiccions”, afegeix Oliva, que demana trencar els estigmes vinculats als MENA. Recorda que una enquesta feta abans de l’estiu a 500 dels nois conclou que els índexs d’addiccions, de trastorns mentals i de delinqüència se situen per sota de la mitjana de la població juvenil general. Malgrat tot, admet que a l’estiu s’han accentuat les fugues. “D’aquí poc ja tindran fred i no s’escaparan”, augura Oliva, que insisteix que la DGAIA “no té espais tancats” perquè això només s’aplica al sistema de justícia juvenil, no al de protecció de menors.

En aquest punt, la directora general també subratlla: “És impossible protegir un noi que no vol que el protegeixin perquè potser arrossega una història que fa que no sigui el moment; hem d’activar la xarxa comunitària per protegir-lo des d’altres àmbits i reconduir-lo al sistema de protecció en la mesura que sigui possible. A vegades el sistema falla, però quan reclamem planificació a l’Estat és per minimitzar aquest tipus d’impacte”. “Com a país tenim un repte molt important, semblant al que teníem als anys 60. Aquests menors han vingut per quedar-se i entre tots hem de fer que sigui possible, perquè si no tindrem joves exclosos, i això no ens ho podem permetre si no volem que perilli la cohesió social”, reflexiona Oliva. Hi coincideix Amorós: “L’oportunitat de treballar amb ells hi serà si els hem encarrilat mentre són menors”.

Un sistema de protecció més flexible

Els MENA arriben a la DGAIA a través dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona -el 90% els detecten a la capital catalana-. La majoria es presenten a les comissaries i d’altres els troben al carrer. També n’arriben mitjançant els educadors de carrer, el servei d’atenció a immigrants de Barcelona, la fiscalia o bé del centre d’internament d’estrangers (CIE). El 99% entren a Espanya per Andalusia i també gairebé tots han sigut identificats quan sortien de la barca per la Policia Nacional. Alguns venen amb una ordre d’expulsió; des del Govern entenen que s’han fet passar per adults, tot i que qüestionen que el criteri de la Fiscalia de Barcelona sigui molt més exigent que el de la Policia Nacional a la frontera sud a l’hora d’identificar-los.

Els nois es presenten a les comissaries en grups de cinc i deu. “El cap de setmana passat en van arribar 30 de cop. És molt difícil de gestionar”, reconeix Oliva. Alguns han fet centenars de quilòmetres i d’altres han passat abans per centres de diverses comunitats autònomes, d’on s’han escapat. Aquest estiu no ha sigut fàcil per a la DGAIA: de mitjana, cada setmana ha rebut 125 MENA. Un rècord històric. “Ho afrontem com podem”, assegura Oliva. Quan tenen coneixement de les arribades, deriven els nois als centres creats expressament per a la situació. Des del juny de l’any passat fins ara, la DGAIA ha obert més de 100 equipaments -incloent-hi albergs i cases de colònies- per atendre’ls. El Govern havia calculat que vindrien un 50% més de joves que fa un any, però entre el gener i l’agost el creixement ha sigut d’un 153%.

Oliva admet que les presses per obrir centres han provocat que no sempre s’hagi fet, “amb el temps necessari”, un treball amb la comunitat dels llocs on s’han instal·lat els espais. Per treballar amb més planificació, avança que a l’octubre es vol reunir amb les entitats de la Taula del Tercer Sector que participen en l’atenció de l’emergència, a qui agraeix que “muntin centres, literalment, d’un dia per l’altre”, per preveure la situació de l’estiu vinent. “Tindrem com a mínim les mateixes arribades, però les entitats estaran més preparades perquè haurem organitzat els equips i haurem buscat els espais amb més calma, condicionant-los millor. Això ens ho ha donat l’experiència d’aquest any, en què només hem atès l’emergència. Seria imperdonable que no utilitzéssim aquest coneixement”, considera Oliva.

La directora de la DGAIA diu que cal “repensar el sistema” per absorbir el fenomen tenint en compte que d’aquí a uns anys “potser no existirà”. Els MENA ja representen una quarta part dels menors que atén la DGAIA. Per això Oliva defensa que el sistema s’ha d’adaptar i flexibilitzar. No és el mateix atendre un menor de 9 anys, “que és imprescindible que sigui dins el sistema clàssic”, que un noi de 15 anys, “que s’atén en un centre de primera acollida durant tres mesos i s’explora si té família aquí”, o bé un jove de 17 anys, “que passa a uns pisos o un equipament amb més autonomia”.

Tanmateix, Oliva descarta el debat que s’ha plantejat a Madrid -entre les comunitats autònomes- de si els MENA han d’estar fora del sistema de protecció: “Mereixen l’especial atenció que dona el sistema”. Tampoc es fan distincions quan són majors d’edat: “Tenen exactament els mateixos drets que un noi tutelat nascut a Barcelona. Tots poden accedir a l’àrea de suport al jove, que ofereix la prestació econòmica, els pisos i la inserció laboral”. Ara bé, Oliva deixa clar que “no tothom hi va”, ni extutelats nascuts aquí ni estrangers. Per aconseguir aquest suport cal que els joves segueixin “un pla que és exigent amb el compromís de treballar i formar-te”.

stats