Ansiolítics: la perillosa evasió entre els ‘menes’

BarcelonaNi havia ensumat cola ni havia fumat porros. La substància que impedia que el Zacharias recordés com s’havia fet aquelles ferides que li cobrien tota la cara era el Rivotril, un ansiolític que, segons ha contrastat aquest diari amb diversos educadors, menors no acompanyats i també drogodependents del barri del Raval, està cada cop més estès entre els menes menys adaptats. Aquell dia, el 20 de gener, a les 23 h, el Zacharias, mentre parlava amb aquest periodista, era incapaç de recordar. Aquesta és una de les principals conseqüències d’un consum abusiu d’aquest medicament.

Al Zacharias -un marroquí de 16 anys que fa set mesos que va arribar a Barcelona sense els seus pares- només li quedava del dia de les ferides un record difús amb agents dels Mossos d’Esquadra i unes escales. Portava dormint al carrer, sense mantes ni abrics en les nits més fredes de l’hivern, des que dies abans havia sortit del Centre de Justícia de Can Llupià, on va ingressar per robatoris, admet.

Els ansiolítics, que consumits sota control mèdic ajuden a mitigar l’ansietat i altres trastorns mentals, tenen efectes devastadors en les conductes i són altament addictius quan se n’abusa sense control. “Dona’m una habitació plena de Rivotril i me’ls prendré tots”, respon el Zacharias quan se li pregunta per la quantitat que acostuma a prendre. Tres, quatre, deu..., les pastilles que aconsegueix se les pren de cop: “Perquè, si no, no paro de pensar, en la meva mare, en la meva família, en com els trobo a faltar i en què no tinc papers, ni feina i no puc enviar diners als meus pares, com els vaig prometre. I és com un huracà dins el meu cap, pateixo molt”, explica desesperat. Tornar al Marroc no és una opció: “Allà no hi ha vida i, si torno, serà un fracàs. Em penjo”. No sembla exagerar. Angoixat per la seva situació, reconeix que ha robat en alguna ocasió perquè, sense papers, no veu com pot aconseguir diners per a la seva família, i aquesta és la urgència que el va fer venir. “No vull fer-ho més, em sento fatal”, diu amb els ulls brillants.

La direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) no té cap constància que “aquest consum descontrolat sigui una pràctica habitual als centres del sistema de protecció”. Tot i així, tres educadors que treballen en centres d’emergència i d’acollida asseguren al diari ARA que és una realitat contrastada i preocupant, més difícil de controlar que altres consums, precisament per la seva invisibilitat. “Prenent ansiolítics poden anar col·locats sense donar la imatge tan dura de la cola, amb més dignitat i sense que ningú se n’adoni. A més, saben perfectament com amagar-ho”, adverteix una educadora anònima d’un centre d’emergència de Barcelona, que estima que un 20% dels joves del seu centre n’han pres i creu que és un consum més habitual que el de cola.

En un cas, relata, va haver d’intervenir l’ambulància. Tres joves li han reconegut haver-ne consumit per cridar l’atenció. “Com que no saben quan sortiran del centre d’emergència per anar a un d’acollida ni qui serà el pròxim a fer-ho, creuen que cridant l’atenció del sistema ho aconseguiran, llavors consumeixen i de vegades els funciona”, explica. La frustració per no tenir papers per treballar i no poder complir l’objectiu de vida d’enviar diners a les famílies, juntament amb un historial molt dur de pasteres, baixos de camions i hores de carrer sent tan joves -el que els educadors anomenen motxilla -, són les claus que aboquen al consum de determinades substàncies a alguns menes segons aquests treballadors.

“És una estratègia de resistència davant una dependència del sistema que interioritzen. Venien amb unes expectatives i xoquen amb una altra realitat. Alguns venen de consumir ansiolítics al carrer, al Marroc, pensant que deixaran de fer-ho, i durant els primers dies ho aconsegueixen. Però, quan veuen que la realitat és pitjor del que esperaven, hi tornen a caure. També n’hi ha que no n’havien consumit allà i aquí ho fan per adaptació al context advers”. Al Marroc, segons recullen diversos reportatges des d’almenys el 2013, el consum clandestí d’ansiolítics ha crescut entre els joves de carrer.

Malgrat ser preocupant, el consum d’ansiolítics, així com el de cola, no és majoritari entre els menors no acompanyats que arriben a Catalunya. Però sí que és simptomàtic del risc d’exclusió que pateixen. Per al 2019 la Generalitat espera que n’arribin més de 5.500, 1.800 més que l’any passat.

Amnèsia i venda il·legal

Els efectes descrits a l’ARA per dos joves coincideixen amb les definicions del subdirector de Drogodependències de la Generalitat, Joan Colom, que detalla símptomes com la “desinhibició” i l’“amnèsia”, explica que, a curt termini, un consum abusiu i descontrolat pot arribar fins i tot a portar al coma. És una substància amb alt risc d’addicció perquè els seus efectes dins el cos tenen una durada curta i “genera un augment de tolerància” a mesura que se’n va augmentant el consum, adverteix Colom.

La manera de consumir-la d’alguns joves és especialment preocupant. “En podia prendre vuit o deu i, quan ho feia, tot i que estava una mica adormit, m’atrevia a fer coses que sense anar col·locat no faria, com robar”, diu el Yaher, nom fictici. Ara ja no en consumeix -“vull tenir una vida normal”, diu-, però les podia prendre de deu en deu. Explica les diferències entre el consum de cola, que també ha practicat, i el dels ansiolítics: “Quan et prens la cola estàs en el teu món, viatjant, mentre que amb el Rivotril estàs com adormit, però hi ets present i, si penses que vas a robar, per exemple, ho fas, o si penses que vols clavar un ganivet a algú...”, relata.

Educadors i joves coincideixen en apuntar camells i drogodependents del Raval com a venedors dels ansiolítics al mercat negre. A les portes de la sala de venipunció de Drassanes, quatre usuaris reconeixen que “tot el dia hi ha menors que demanen ansiolítics”. “Saps per què ho fan? Perquè així es desinhibeixen per robar”, simplifica un d’ells. La resposta és més complexa si els que parlen són els educadors o els joves. “Ho prenia per fugir, sentir-me bé i deixar de pensar, són massa preocupacions”, explica el Yaher sense voler donar detalls. El Zacharias concreta: “Em van robar el mòbil i ara no puc parlar amb els meus pares. Però no sé si ho vull, perquè em pregunten si tinc feina i quan enviaré diners i no sé què dir-los. Només els volia ajudar a tenir una vida millor, són molt pobres. Prenent Rivotril me n’oblido”.