Els mallorquins que estimaven els toros

A partir dels anys cinquanta, la tauromàquia, datada del segle XIII, es convertí a casa nostra en un reclam turístic més que el franquisme aprofità per associar a l’espanyolitat

El toro ja és present en el mite fundacional del nostre continent. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’endugué a Creta, on, igual que en altres cultures de l’antiguitat, el brau es venerà com a símbol de fortalesa i fertilitat. Així ho constaten les nombroses pintures de taurocatàpsia, protagonitzades per homes i dones fent temeràries acrobàcies sobre un toro.

Segons l’historiador Onofre Vaquer, a les terres de parla catalana els bous estan documentats al segle XIII, abans que a Castella. “La crònica de Ramon Muntaner -recorda- ja en parla. I el rei Joan I n’era un gran aficionat. En aquells temps, però, les curses es feien a cavall, a l’estil dels actuals rejoneadores. També es podien fer amb cans de presa, que s’afuaven contra els toros i els mossegaven. El 1927 el govern de Primo de Rivera va prohibir aquesta darrera modalitat ‘per tractar-se d’un espectacle repugnant i inculte”.

Un altre gran coneixedor de la tauromàquia a casa nostra és l’escriptor Llorenç Capellà, autor del llibre La Mallorca del clavell (Disset, 1999). “Els toros -hi insisteix- no són una imposició espanyola per dret de conquesta arran del Decret de Nova Planta del 1715. Sí que és vera, però, que aquí, el segle XIX, va ser quan, per influència peninsular, aparegué el toreig modern. El torero es convertí en un professional que seguia unes pautes. Ja deixava de ser un home que es posava davant d’un bou i li clavava una llança al ventre de qualsevol manera. També és l’època en què s’imposà la indumentària típica, que procedeix de la figura dels majos, ja presents a l’illa amb altres noms. Els majos eren persones populars que vestien a la moda amb brodats i amb coa llarga”.

Atès que a Mallorca no hi havia grans extensions de terra, molts de bous salvatges es duien d’Algèria o d’Andalusia. “Aleshores -continua Capellà-, els toreros eren els grans referents socials a causa de la seva valentia. Inicialment eren empleats dels escorxadors o gent relacionada amb el bandolerisme. Als carrers, els nins no jugaven a futbol, sinó a toros. Ho feien sense animals, amb una jaqueta que servia de capa”.

A Palma, en un primer moment els espectacles taurins es podien contemplar en llocs diversos encerclats per graderies de fusta com el pati de l’Almudaina o l’Hospital General. No va ser fins al 1865 quan Ciutat ja tingué una plaça de toros pròpia. Estava situada prop de l’actual plaça de Berenguer Palou. Darrere ella vindrien les de la Part Forana: La Macarena de Felanitx (1891) -rehabilitada amb la forma actual el 1914-, la d’Alcúdia (1898), la d’Inca (1910) i La Monumental de Muro (1917). Altres, ja desaparegudes, foren la de Manacor (1912), la del Port de Pollença (anys trenta) i la de Montuïri (1952). A Inca seria molt recordada la mort del torero alacantí Carratalà el 28 de juliol de 1929.

A Palma, l’auge de la tradició taurina feu que José Tous Ferrer, el fundador del diari La Última Hora (1893), es proposàs construir una nova plaça de toros. Ho feu en un temps rècord, 11 mesos. El 21 de juliol de 1929 inaugurava el monumental Coliseu Balear, d’estil neoclàssic, en una zona que aleshores era l’extraradi de Ciutat i que ara ocupa l’avinguda del prestigiós arquitecte palmesà que el dissenyà, Gaspar Bennàssar. El recinte, d’11.000 metres quadrats, tenia un aforament de prop de 16.000 localitats, repartides en quatre llotges. Toreros mallorquins com Jaime Pericàs, Quinito Caldentey o Melchor Delmonte ja podien ser aclamats a casa seva en una plaça de primera categoria que aviat destacà en l’àmbit nacional.

El 1955 el Coliseu Balear passà a mans del gran empresari taurí d’Espanya, el català Pedro Balañá, que aconseguí atreure estrelles com Luis Miguel Dominguín, El Cordobés, Palomo Linares o El Viti. El 1967 el cos palmesà arribà a acollir trenta-tres curses, i superà per primera vegada Las Ventas de Madrid, que n’oferí trenta-una. De petit i després d’adult, Capellà seguí amb fervor tot aquell ambient. “Les curses -recorda- provenen del món rural i han estat la participació massiva de públic més democràtica fins i tot en temps no democràtics. Qui decideix el trofeu és el públic i no un àrbitre. Les places de toros sempre han estat un fòrum on s’expressava el malestar polític i social, ja fossin les tensions entre liberals i conservadors o entre partidaris i detractors de la República”.

Desmuntant tòpics

L’escriptor desmenteix que els toreros siguin uns sàdics: “N’he conegut molts i m’he trobat amb grans persones. Evidentment n’hi pot haver algun de sàdic, però com en qualsevol altre ofici. A més, és un error identificar els toreros amb el franquisme. També n’hi hagué d’esquerres que lluitaren durant la Guerra Civil”. Capellà contextualitza: “La gent no anava a les curses a veure patir l’animal, sinó a presenciar el duel atàvic entre l’heroi i la bèstia. Hi havia també un component masclista important, que és el valor”.

L’autor de La Mallorca del clavell té clar que els toros no són cultura, però matisa: “Són un espectacle que de la brutalitat ha sabut crear guspires de bellesa. Això és innegable. Una altra cosa és que moralment siguin injustificables. Per sort, la sensibilitat de la gent canvia. Jo de petit tirava pedres als moixos i aleshores no tenia la sensació que els fes mal. Ara seria incapaç de fer-ho”. El 1816 el pintor Francisco de Goya ja immortalitzà la “bella dansa amb la mort” amb una sèrie de gravats dedicats a la tauromàquia.

A partir dels cinquanta, amb el boom turístic, el toros esdevingueren una atracció més de Mallorca. El cineasta estatunidenc Orson Wells acudiria al Coliseu Balear per gaudir d’una actuació del destre castellanolleonès Andrés Velázquez. Aquí novament Capellà desmunta tòpics: “No és cert que el franquisme omplís les places de toros de turistes. Evidentment hi anaven molts de turistes, però sobretot mallorquins. És mentida que Franco subvencionàs els toros. Aquesta activitat només es mantenia gràcies al seu públic, igual que altres àmbits com el teatre”.

Folklore andalús

A partir del 1962 la importància mediàtica del turisme quedà plasmada en la creació de la cartera del Ministeri d’Informació i Turisme, que fins al 1969 ostentà Manuel Fraga. Amb campanyes com ‘ Un turista, un amigo ’ o ‘ Spain is different ’, la dictadura es preocupà d’explotar el folklore andalús, juntament amb els toros, com a símbol d’espanyolitat. Ho feu, però, sense descuidar els elements autòctons per oferir una destinació turística més completa i única.

L’historiador Tomeu Canyelles, autor de L’illa desvestida (Lleonard Muntaner, 2015) parla d’harmonia cultural: “Els souvenirs de toreros, sevillanes i flamenc convivien amb postals de ball de bot. Quan se celebrava un rècord de turistes, era habitual rebre els visitants amb balls de bot, que el franquisme veia com un exotisme innocu. Tanmateix, el folklore andalús era molt més potent i cridaner des de l’òptica d’algú que venia del nord amb ganes de gresca. Els turistes es compraven vestits de flamenc com si fossin una cosa típica de Mallorca. Aquests trets andalusistes, però ja s’havien introduït als anys vint. Més que anul·lar la identitat illenca, la distorsionaven”.

Curiosament, als cinquanta la tonadillera espanyola més important va ser una mallorquina, Estrellita de Palma, nom artístic de Margarita Rodríguez Pérez. A partir dels seixanta, el folklore andalús es potencià sobretot amb la presència de peninsulars arribats per treballar a l’hoteleria. “Per fer més doblers -assegura Canyelles-, hi hagué cambrers que, encara que no en sabessin molt, es posaren a fer espectacles de tablao flamenc als hotels. També, però, vingueren artistes consagrats del moment, com Chiquetete”. L’investigador recorda que les històries de passió i desamor del flamenc eren més rendibles que les de les cançons populars, que podien parlar de collir i tomar ametles: “Allò no va ser un pla orquestrat per la dictadura. Tal com passà en altres comunitats, aquí la gent s’adonà que les sevillanes venien més. Es tractava de fer negoci”.

En l’esplendorosa Mallorca turística, les sevillanes i el flamenc es convertiren en el millor complement de les curses de toros, que a partir dels vuitanta entraren en decadència com a activitat empresarial. En encetar el segle XXI el moviment animalista els declararia la guerra. El 2017 el Parlament balear aprovà una llei que vetava, entre altres coses, la utilització de qualsevol “instrument punxant” que pugui ferir o matar el brau. El 2018, però, el Tribunal Constitucional anul·là la norma, de manera que avui, a casa nostra, continua viva una tradició que, per molt ancestral que sigui, no deixa de ser una brutalitat.

Sinònimd’espanyolisme?

No se sap per què els espectacles amb toros, un animal característic de la cultura mediterrània, només han perviscut a la península Ibèrica -al segle XIX també s’introduïren al sud de França. Als amfiteatres de l’antiga Roma eren molt celebrades les venationes. Feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquestes exhibicions, amb els combats de gladiadors, foren durament criticades per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca per la seva crueltat.

Tal com recorda Llorenç Capellà en el seu llibre La Mallorca del clavell, a Espanya, des de mitjan segle XVII, les curses de braus foren motiu de controvèrsia tant per part del poder eclesiàstic com del civil. Al llarg del segle XIX el parlament espanyol va debatre, a petició de diputats castellans, diverses proposicions de supressió de les curses, que, tanmateix, no prosperaven. Una d’elles denunciava que “les curses de toros de mort exerceixen una influència perniciosa en els nostres costums i constitueixen un espectacle poc digne d’un poble culte”. Aleshores, però, el Senat considerava que no era lícit sostreure al poble el seu principal divertiment, malgrat que al segle XVIII l’il·lustrat Jovellanos ja havia insistit que no era majoritari a Espanya.

Les polèmiques entre els defensors i detractors de les curses de braus giraven, bàsicament, al voltant de la moralitat de l’espectacle. A mitjan segle XIX, però, els taurins introduïren a la disputa un altre argument, força important, l’econòmic. Els toros deixaven beneficis sucosos a empresaris i ramaders, i donaven feina, de manera directa o indirecta, a moltíssimes persones. Curiosament a cap d’aquelles múltiples polèmiques hi sortien referències al toreig com a sinònim d’espanyolisme. “Va ser més endavant -apunta Capellà-, amb l’eslògan d’‘ Spain is different ’, quan els toros s’adoptaren com a símbol d’espanyolitat. Tanmateix, els toros en si, igual que el flamenc, no són símbols per ells mateixos. Són simples expressions d’un poble que després el franquisme volgué generalitzar perquè eren elements més coloristes”.

“El franquisme -continua l’escriptor- s’acostà als toros perquè, igual que el futbol, tenia una gran tradició popular. Cercava espectacles no perquè s’hi sentís identificat, sinó perquè la gent s’hi identificava”. Al marge d’aquestes qüestions ideològiques, el 1923 l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway ja s’havia enamorat de l’estètica heroica de la festa dels sanfermins. La mateixa passió pels toros compartirien el poeta Federico García Lorca, el pintor Pablo Picasso i, més recentment, l’artista felanitxer Miquel Barceló, autor de diverses tauromàquies.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF