ATALAIANT DES DE L’ESPAI

Quan la lluna ens fa de mirall

Una mirada satel·lital a la nit de l’Àrtic de la mà del satèl·lit natural de la Terra

En l’actualitat, navegar entre Europa i Àsia, evitant baixar fins als mítics caps d’Hornos i de Bona Esperança, requereix posar rumb als canals de Panamà i de Suez i pagar-ne el peatge. Considerar la possibilitat d’una ruta per latituds septentrionals, alternativa a la dels canals i a la dels caps de signatura austral, significarà topar-se amb la barrera d’una mar glaçada.

Però aquesta realitat sembla que darrerament està canviant a causa de l’escalfament global. En arribar l’estiu, resulta habitual llegir notícies referents a la possibilitat de navegar entre els oceans Atlàntic i Pacífic per l’anomenat pas del Nord-oest i fer-ho prescindint de l’escorta d’un trencaglaç. Una ruta per l’Àrtic en el punt de mira de les navilieres per la quantitat de milles de navegació que estalvia -ens podem fer una idea al mapa de localització de la figura 2- així com de les companyies energètiques, assedegades dels recursos energètics amagats al fons marí de l’Àrtic.

Els satèl·lits artificials són instruments capacitats per mesurar la superfície i el gruix del gel continental i marítim. Alguns, equipats amb un sensor radar, fins hi tot poden enregistrar informació amb absència de la llum solar. En canvi, els satèl·lits equipats amb sensors anomenats passius -com en el cas de les imatges que comentarem avui- necessiten la llum solar per enregistrar dades de la superfície terrestre.

Observar les zones polars des d’un satèl·lit té la màgia de traslladar-te a llocs remots, malgrat que sigui d’una manera virtual. Passa una mica el mateix amb altres deserts, els d’arena. Però apropar la mirada a l’Àrtic, com farem avui, prop del solstici d’hivern, significa topar-se amb la fosca permanent a causa de la rendició del sol, amagat davall l’horitzó les 24 hores del dia.

És aquí quan el Sol, de la mà de la Lluna, obrarà el miracle de fer arribar la seva llum sobre les terres i la mar gelada del ‘nord més al nord’ -un lloc on tots els meridians s’ajunten i que em recorda una il·lustració d’’El petit príncep’. Així, mentre el sol reposa sota l’horitzó, els dies de lluna plena, pels voltants del Cercle Polar Àrtic, la Lluna s’enfilarà fins a uns 50 graus sobre l’horitzó -prou amunt per il·luminar les vastes extensions de gel continental i marítim, unes superfícies que, a més a més, actuen com un perfecte mirall, gràcies al seu elevat albedo, reflectint la llum que els arriba indirectament del Sol de la mà de la Lluna amb la força suficient per ser enregistrada pel satèl·lit. Una partida de billar en què es fa carambola amb una bolla de llum i dues de mirall.

Per comprovar la carambola, a la part esquerra de la figura 1, observam una imatge nocturna enregistrada el passat dia 3 de gener del 2018 pel sensor VIIRS del satèl·lit Suomi NPP de la NASA. A la imatge es pot veure perfectament dibuixat el perfil de Groenlàndia, coberta de gel, juntament amb una mar gelada aproximadament a partir del grau 65 de latitud nord, suficient per defensar el pas del Nord-oest del pas dels vaixells.

Fent un bot al calendari, a partir del viatge de translació de la Terra, a la meitat dreta de la figura 1 tenim una imatge diürna enregistrada dia 10 d’agost del 2016 pel satèl·lit Terra de la NASA. Una mirada a Groenlàndia mostra com una part del gel ha desaparegut de les zones properes al litoral. També, entre els niguls, observam l’entrada al pas del Nord-oest lliure de gel que ens tempta a navegar fins a l’oceà Pacífic.

Per acabar, més enllà d’allò que disposi la geopolítica mundial, pensam en aquest desert de gel on, com vaig sentir dir al professor Eduardo Martínex de Pisón, “s’ajunten els meridians i desapareixen els paral·lels” i en la lluna, protagonista del relat d’avui, i de com per unes hores d’un dia de gener ha fet arribar la llum solar a la fosca de l’Àrtic. Ja ho diu el refranyer: D’amors, el primer; de llunes, la de gener.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF