“Faig hores de dejuni per poder menjar camallot per berenar ”

La gent del món de l’espectacle no tenim ni dilluns, ni caps de setmana, ni ponts, ni festius. Feim una feina imprevisible. A més, personalment, no som de planejar la setmana, ni abans de la pandèmia ni ara. Crec que s’ha de deixar que la vida et sorprengui cada dia. M’encanta el caos, però alerta, un caos organitzat.

No tenc cap dia de la setmana preferit. Pens que poder obrir els ulls cada dia ja és molt. La jornada ideal seria poder passar-me-la tota al llit: menjar, mirar pel·lícules, estimar, dormir... tot dins el llit. Però he de dir que encara no he aconseguit fer-ho mai.

El que tenc clar és que intentaré no matinar cap dia de la setmana. És a dir, si puc, no m’aixecaré abans de les 10 h. No acostum a esmorzar, seguesc una dieta intermitent. Faig dejuni durant 16 hores per després poder afartar-me de camallot per berenar. Si tenc un dia tranquil, llegiré el diari, si és possible en paper. Normalment els dies els tenc sempre molt ocupats, continuu necessitant 277 hores per fer-ho tot. Les jornades passen de pressa.

El que segur que no em saltaré cap dia d’aquesta setmana és la migdiada. Això és sagrat. I res de vint minuts, m’agrada que sigui ben generosa, encara que després em fa ràbia que caigui el sol quan em despert.

Als horabaixes segurament miraré el correu amb música de fons, faré esport, em dutxaré i cuinaré. La meva rutina quan vaig al llit és mirar Filmin tres o quatre hores, fins que m’adorm. Somii molt, i bé.

No hi ha res que m’agradi més que estar desperta fins a les tantes. A les nits també llegesc. L’últim que he llegit és Soy pobre, gordo y maricón, de l’actor Alberto Velasco, una autobiografia. M’ha encantat.

El que m’ocupa més temps durant la meva setmana és l’amor, les xarxes, pensar què fer per menjar i fer-ho i dormir. Tot i que aquest cosset meu s’adapta tant a 12 hores de son com a 3. Les coses de la Terre...

La meva setmana és oci de dilluns a diumenge. No sé a qui se li ha ocorregut la trista versió que l’oci és només per al cap de setmana.

El que faré segur, sigui el dia que sigui, serà pintar-me els llavis. Crec que ni la mascareta ni aquesta avorrida pandèmia poden posar fi a aquest bonic costum, encara que sigui per fer petons a mascaretes o deixar-hi l’empremta per dins.

Ara estic assajant una pel·lícula que rodaré a Mèxic a partir del març. A més, estic preparant una col·laboració en el programa de Julia Varela Tarde lo que tarde, a Radio Nacional. També pensant en la nova carta del Flexas, tastant vins i caves per sorprendre els nostres clients. Vaig fent cursets online de l’Associació d’Actors i Intèrprets, AISGE, per algun dia ser el més semblant a una actriu, i, com sempre, pensant en com posar-me a dieta amb aquesta vida que duc, una cosa que no acab d’aconseguir. Et sembla poca feina?