L'imperi de l'alvocat

Palma—Em poses una Coca-Cola? –demana el client, a peu dret davant del tasser.

—No tenc Coca-Cola –respon orgullosament el cambrer, des de l’altre costat de la barra. Tenc un refresc de cola ecològic. Si vols Coca-Cola, al bar del costat sí que en tenen.

Traduïda del castellà, aquesta conversa es va produir textualment un dia d’aquesta setmana a un bar de Palma. El client va quedar uns segons aturat: feia l’efecte de sospesar si l’havien renyat, o si només li havien donat una explicació que ell, al cap i a la fi, no demanava. Al mateix temps, devia estar decidint si tastava el refresc de cola ecològic o es decantava per anar al bar del costat a consumir una indigna Coca-Cola, com de fet se l’havia convidat a fer. Al final, amb una determinació no del tot ferma, es va decidir per això darrer i va agafar el portal, una mica aclaparat i acomiadant-se amb suavitat. El cambrer va quedar darrere la barra ben dret, amb el posat altiu de qui ha defensat una posició incòmoda i n’ha sortit airós.

I alguna cosa d’això hi ha, perquè aquest bar pertany a un tipus amb característiques específiques. Es tracta de locals que proposen una oferta sostenible, ecològica, amb una petjada energètica tan ínfima com sigui possible, amb producte local o de quilòmetre zero. Negocis plantejats amb una visió anticapitalista, o altermundista; bars amb ideologia transformadora. Per tant, en la mesura que la Coca-Cola és un producte emblemàtic de l’imperialisme ianqui, per a un establiment com aquest és preceptiu refusar-la. No tenir Coca-Cola no és, en aquest cas, conseqüència d’un descuit, o del fet que aquell dia no hagi passat el repartidor: és un posicionament, una presa de partit, gairebé un manifest. Al seu lloc s’oferirà el refresc de cola ecològic, amb independència que sigui fabricat i distribuït per una altra multinacional ràndom, o fins i tot per la mateixa Coca-Cola o alguna de les seves filials.

Voler canviar el món des d’un bar és meritori, però indueix de vegades a alguna contradicció. La filosofia que guia els bars i els establiments amb consciència és, com no pot ser d’altra manera, profundament antiianqui, i tanmateix els referents en què s’inspiren (o evoquen, o imiten, o copien) venen clarament de l’Amèrica del Nord, i n’importen, sense amagar-se’n gaire, alguns dels fenotips més característics. Començant pels mateixos locals, que sovint són vetustos bars de barriada posats al dia d’acord amb el gust del que fins no fa gaire se’n deien hipsters (però ara ja no se n’ha de dir perquè fa boomer): parets de totxo vist, sostres sense cel ras, trespols antics o arreglats perquè sembli precisament que mai ningú se n’ha cuidat, barres amb rajoles de ceràmica, cadires i taules duits dels mercadets o directament agafats del carrer el dia que es treuen els mobles (i després, també, restaurats perquè no semblin restaurats), plats i tassons i tasses i coberts de mil mides i colors, també suposadament arreplegats de per aquí i per allà. Tot plegat és vistós, però no deixa de ser copiat de barris de Nova York com el Village o el Soho, o dels seus equivalents de Londres, que és d’on clarament beuen els dissenyadors i arquitectes que proposen (no a preus exactament mòdics) les reformes que acaben donant fesomia a aquests locals.

Negoci lucratiu

Després hi ha la proposta gastronòmica, allò que s’hi pot menjar: sovint una carta, no necessàriament extensa, de sandvitxos, torrades i amanides amb una característica comuna, que és l’hegemonia de l’alvocat. Aquest fruit (que es compta entre els anomenats superaliments) s’ha convertit en el rei de les receptes presumptament saludables. Se suposa que les seves propietats salutíferes són incomptables, però allò cert i comprovat és que el seu cultiu s’ha convertit en un negoci enormement lucratiu a escala global (‘l’or verd’, se l’anomena), i això ha dut a una producció abusiva d’alvocats que ja fa anys que és perillosa per al medi ambient: liquidació d’ecosistemes sencers i de la biodiversitat que els habita, juntament amb un consum desaforat d’aigua, fa que l’alvocat produït a gran escala sigui clarament insostenible. I que, en el context de la crisi alimentària que vivim, sigui molt més part dels problemes que de les solucions.

Tot i així, un munt de gent continua convençuda que l’alvocat és l’opció més biològicament sana i socialment responsable que poden prendre com a consumidors conscienciosos, i tardaran bastants d’anys a pensar una altra cosa. Per això, al local on no tenen Coca-Cola però sí un refresc de cola ecològic, podeu berenar d’un sandvitx d’alvocat amb un ou potxat amb ají (que vol dir passat per aigua amb un toc de coent), i completar-ho amb un iogurt ecològic mallorquí (bona part d’aquests locals ofereixen productes que anomenen “mallorquins”, tot i que ho tinguin tot en castellà, o en anglès: es tolera, això sí, que el client s’expressi en català) amb bocinets de fruita ja tallats. Tot plegat, preparacions untuoses, cremoses, llefiscosetes, que es desfan dins la boca: diríeu que és menjar per a gent que no té dents. Menjar que s’engoleix com una llepolia, sense noses, apte per ser consumit sense haver de saber què és, amb un brot de menta perquè deixi un gustet una mica més persistent. Menjar per a ciutadans del primer món lleugerament infantilitzats, que passen gust de menjar sense a penes moure les mandíbules. I que no passin pena de pagar 20,30 euros pel sandvitx i el iogurt, a més de dos cafetets i una aigua sense gas; pel mateix preu, podeu berenar tres vegades, o quatre, a altres locals, però no sereu gens trendy. Encara més: si ho trobau car, sapigueu que aquests llocs tenen tant d’èxit que és ben possible que, si hi anau a mitjan dematí, hàgiu d’esperar per poder seure. Són molts els que volen canviar el planeta, fugint de l’imperi capitalista per abraçar l’imperi de l’alvocat.