Quan l’islam explica la vivència mística cristiana

BarcelonaÉs la mística una cosa del passat, d’estampes medievals, de solituds extremes o bé d’indrets llunyans? Si no és així, com es pot comunicar? La catedràtica porto-riquenya Luce López-Baralt, nascuda el 1944, doctorada a Harvard, estudiosa de literatura àrab i espanyola comparada, reconeguda internacionalment i autora de nombrosos llibres sobre autors místics, en especial sant Joan de la Creu, publica ara La cima del éxtasis (Trotta) per explicar la seva pròpia vivència mística. Ho fa despullada del llenguatge acadèmic, admetent fins i tot els límits de l’escriptura, convidant místics i místiques que s’han vist també, al llarg dels segles, impel·lits a escriure sobre les vivències interiors malgrat l’ús, sempre escàs, del llenguatge. Ho fa acompanyant el text de diverses obres gràfiques d’artistes com l’araboamericana Wasmaa Chorbachi i els espanyols José Manuel Sánchez-Darro i Ana Crespo.

“Em va venir el regal impagable de l’èxtasi justament mentre exercia la meva vocació més feliç i fonda: impartint classes de literatura en un espai particularment estimat, la Universitat de Puerto Rico. He trigat dècades a assumir el que em va passar”, explica. Finalment, una imatge arquitectònica li serveix per expressar l’experiència. Es tracta del rebedor que el califa omeia Abd al-Rahman III va manar construir a la cort cordovesa de Madinat al-Zahra en el seu nom àrab original i avui coneguda com a Medina Azahara (que podríem traduir com “la ciutat brillantíssima” o “resplendent”) al segle X, ara en ruïnes. La llegenda ens parla d’un espai calidoscòpic on les brillantors dels materials de construcció, com les columnes de cristall i les rajoles brillants, aconseguien l’efecte d’una dansa cromàtica canviant dels rajos del sol, realçada a més per una font de mercuri que argentava encara més el lloc.

Descobriment íntim

Per a l’erudita, entreveure aquest rebedor andalusí, alhora emparentat amb altres exemples d’arquitectura i art islàmics que juguen amb la geometria i la llum, va suposar el mecanisme amb què va poder explicar la seva vivència. “Quan les modalitats expressives d’una cultura particular ens són afins, semblaria que ens recorden alguna cosa que ja sabíem des de sempre. El recordar o retrobar a nivell espiritual profund és donar una disposició original que, en el fons, mai hem perdut”, afirma, si bé puntualitza que no es refereix a un cas de conversió religiosa, sinó “al descobriment íntim i sempre joiós que vivim quan trobem les formes culturals i espirituals que expressen millor la cosa més autèntica de la nostra ànima i de la nostra sensibilitat”. Escriptors que han experimentat la vivència de l’èxtasi com Borges són, com ella mateix diu, “trànsfugues a altres cultures en el moment d’encunyar-les en la paraula escrita”. “Heresiarques, cabalistes, sufís i budistes pul·lulen per les seves obres tot i la cultura catòlica en què va néixer el mestre argentí”, recorda.

En el cas d’ella, l’atracció per l’islam l’ha sentit des de petita: “Alguns gravitem cap a formes d’expressió contemplativa pròpies d’una cultura religiosa aliena, de la mateixa manera que un gira-sol busca instintivament la llum del sol. Des de petita aquest és el meu cas, certament extrem perquè als setze anys vaig començar a aprendre l’àrab pel meu compte, una llengua semítica que mai en la vida havia sentit”. Els mestres sufís i sant Joan de la Creu (tan amarat de sufisme) l’han influenciat fins al punt de dedicar-hi el recorregut professional que l’ha portat a ser professora en diverses universitats d’Amèrica i Europa. Gràcies a aquestes referències, i a moltes altres, com Teresa d’Àvila i el poeta i sacerdot nicaragüenc Ernesto Cardenal (“amic i confessor”), pot teixir un escrit per narrar allò que les paraules no poden explicar. El mateix Cardenal va ser qui li va recomanar que després de l’experiència mística el que havia de fer era seguir la seva vocació i que ser professora també era un signe de gràcia si allò la feia sentir plenament realitzada.

Respectar la mística

El teòleg Karl Rahner sosté que “sense l’experiència religiosa interior de Déu cap persona pot romandre cristiana a la llarga sota la pressió de l’actual ambient secularitzat”. Arran d’aquesta citació, López-Baralt reflexiona sobre la necessitat d’una branca esotèrica estable i reconeguda dins el cristianisme, com passa en el judaisme i l’islam, on la càbala i el sufisme no tenen equivalència cristiana. “Si un iniciat musulmà o jueu -explica- vol aprofundir en la vida de l’ànima sense abandonar la fe, escull de manera natural aquestes opcions espirituals, acreditades per l’experiència de segles. Als cristians se’ns ha fet molt difícil assumir amb respecte aquesta forma alterna de la Realitat, perquè en la nostra religió institucionalitzada hi falta la dimensió esotèrica, un espai respectuós i legítim des del qual explorar aquestes dimensions del saber”.

Segons ella, una de les causes la trobem en els llargs segles d’Inquisició, que han esborrat vestigis que podrien haver donat pas a aquesta tradició. “Hem oblidat una bona part de la saviesa secreta de místics com els Reformadors del Carmel, i encara no hem assumit del tot les lliçons de místics contemporanis com Merton, Pannikar, Cardenal i Hammarskjöld”. Tot i això, continua explicant, “la ciència i la filosofia, també la psicoanàlisi, estan fent importants revisions epistemològiques en els seus respectius camps i les seves exploracions pragmàtiques ens ajuden a comprendre millor, i a respectar més, el fenomen místic. Sobretot per distingir l’èxtasi de les patologies amb què se l’ha associat”.

El seu és un llibre corregit mentre acompanyava el seu marit pels hospitals (el també professor Arturo Echevarría, mort recentment), la pandèmia confinava el món i el seu país era “ferit per la bancarrota, dos huracans seguits i terratrèmols sense treva a la costa sud”. Malgrat tot, i enmig d’aquest dur procés de deseiximent, conclou: “Resplendeix com mai en la fondària del meu ésser la certesa joiosa de l’amor infinit de Déu i queda incòlume una única pregària: faci’s la teva voluntat”. Lliurament i confiança: ingredients de la mística.