HÀBITATS NATURALS

Futbol és futbol, o una història de valors

-Pallasso, que ets un pallasso!

-Tu sí que ets un pallasso, imbècil!

Aquests improperis que acaba de llegir vostè els intercanviaven diumenge passat dos cavallers, en el decurs d’un partit de futbol de Primera Regional, en un camp d’un municipi qualsevol de l’illa de Mallorca. Com que tota semblança entre els fets que seran narrats aquí i la realitat és rigorosament certa, optarem per no donar els noms de les persones i les entitats que hi intervenen, perquè en aquest cas no interessen tant els noms i les dades particulars, sinó un fenomen més general que es produeix cada cap de setmana en un gran nombre d’instal·lacions esportives d’arreu de les Balears.

Preàmbul del futbol

Abans, però, d’intentar descriure’l a partir de l’observació en directe, fem un preàmbul. La Lliga de futbol ja té equip guanyador (el Barça, que ja no pot dir allò d’“aquest any, sí”, perquè cada any és que sí) i he d’admetre que la continuu veient com un espectacle gairebé sempre avorrit, amb una posada en escena infantiloide i protagonitzat per uns personatges (els jugadors, però també els directius dels clubs) que, amb totes les honroses excepcions que s’hagin d’esmentar, són també una colla d’individus infantilitzats en els seus comportaments i en el seu discurs, arrogants, maleducats, d’una competitivitat inversament proporcional al seu sentit del joc net i de l’esportivitat i, sovint, adornats amb una fanfarroneria que tomba, i amb detalls gens dissimulats de masclisme, racisme, menyspreu per l’educació i un culte obscè i gairebé patològic dels diners. Tot això tindria una importància relativa si no fos perquè se sol dir (i es veu que és cert) que els jugadors de l’elit del futbol són el referent per a molts infants i joves, el mirall en què es miren, allò que voldrien ser de grans. O allò que els seus pares voldrien que fossin de grans, a veure si tenen la xamba que els surti un Messi o un Cristiano que els retiri de la feina. En resum, el futbol no és ja que no m’interessi, sinó que em causa una petita però sincera antipatia.

“Això és perquè no coneixes bé el futbol i menysprees el que ignores”, em retreu una vegada i una altra l’amic futboler amb consciència. “Has de veure el futbol de base, el futbol que es juga pel gust de jugar i no pels diners, el futbol que es juga als camps dels pobles i les barriades: aquest és el futbol que cohesiona, que fa comunitat. El futbol que transmet valors”. Pens que el meu amic futboler amb consciència té raó i que xerr a partir de prejudicis, clixés i llocs comuns. De manera que, dit i fet, faré cas del seu consell i aniré un diumenge horabaixa a veure un d’aquests partits de futbol humils, purs i sense adulterar per les indústries que especulen amb les grans competicions.

El matx escollit, com ja he dit, és un de Primera Regional. S’hi enfronten un equip que vesteix una equipació de color blau cel i un altre que va uniformat amb una camiseta de retxes verticals negres i grogues. L’àrbitre i el linier es distingeixen perquè duen camiseta fúcsia i calçons curts negres. Els jugadors tenen com a molt vint anys (la majoria, menys), l’àrbitre i el linier deuen rondar la quarantena. A la grada hi ha tres -sent generosos, quatre- dotzenes d’espectadors (“avui hi ha una gentada”, comenta algú a prop meu): homes, molt principalment, tot i que també hi ha algunes dones que, segons les edats, fan aspecte de ser parelles, amigues o mares dels gladiadors de la pilota. A l’hora establerta, puntualment, els equips surten a la gespa i els jugadors es distribueixen a les posicions que els corresponen, cadascú al seu camp. Els capitans de cada equip es donen la mà, l’àrbitre siula i comença el partit. Fins aquí tot va bé.

L’ambient s’encalenteix

La cosa, però, comença aviat a encalentir-se entre el públic, que reacciona de manera progressivament més bèstia a cada jugada dels uns o dels altres o a cada decisió arbitral. Sense pretensió de ser exhaustius, epítets com els que hem recollit per obrir l’article, i d’altres com “puta beneit”, “subnormal”, “ tonto”, “ gilipollas” o “ maricón”, acompanyades de frases o expressions de construcció més elaborada, com ara “què feim, què putes feim?”, “ a tomar por culo”, “a prendre pes sac”, “que ets colló, muchacho?”, i d’altres del mateix estil i tenor, es van escoltant a un ritme i a un volum que no fan més que augmentar a cada instant, fins que són vociferades amb uns cridots dignes d’una batalla campal. La qual, per cert, s’acaba produint al descans: com que els insults no tan sols van dirigits als jugadors i a l’àrbitre (fins i tot n’hi ha per al linier), sinó que són intercanviats entre els seguidors d’un equip i de l’altre, no és estrany que la culminació arribi quan el partit s’interromp. Aquest és el moment en què un grupet d’aquests seguidors baixa de la grada, s’encaren i l’emprenen a empentes entre ells, i fins i tot s’escapa alguna mamballeta. Aviat han de comparèixer dos agents de la Guàrdia Civil per posar pau (i és una sort que vagin uniformats, perquè si no fos així, semblarien escapats del tardeo d’alguna discoteca passada de voltes). Li coment a l’àrbitre, a qui soc presentat, que allò és una mica fort, però em respon: “Al públic no se li ha de fer ni cas, sempre és així”. Al cap de pocs minuts, efectivament, tornen a seure i a cridar des de la grada, com si aquí no hagués passat res. Els grocs, finalment, guanyen per dos a u, i jo me’n vaig havent entès -ara sí- la importància del fubtol com a transmissor dels valors fonamentals de la nostra civilització.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF