Tant els amics com la família coincidien en una cosa: la Julia tenia estil. Quan, tot d’una, aquesta ximpanzé de 18 anys es va començar a ficar tiges d’herba llargues i dretes a l’orella per passar el dia amb aquests guarniments ben a la vista -tota una demostració de personalitat-, la resta de ximpanzés del refugi de Chimfunshi, a Zàmbia, van quedar captivats. Ben aviat ho van començar a provar també els altres: primer el seu fill; després les seves dues millors amigues; més tard un mascle amic seu. Fins a vuit dels deu integrants del grup s’escarrassaven davant de la Julia la Influencer (i de càmeres ocultes) a seguir com cal els passos per introduir-se un bri d’herba a l’orella. “Era divertit de veure -diu el Dr. Edwin van Leeuwen, de la Universitat d’Anvers, un estudiós de la cultura animal-. Ho intentaven una vegada i una altra sense aconseguir-ho. Els tremolava tot el cos”.
El mateix Van Leeuwen ho va acabar provant i va entendre per què. “Ficar-te una tija d’herba a l’orella prou endins perquè quedi fixa no és gens agradable”, explica. Però un cop els ximpanzés aconseguien dominar la tècnica, repetien el gest freqüentment, amb orgull, d’una manera gairebé ritual, retocant-se les tiges de l’orella per assegurar-se que causaven la impressió desitjada en els altres.
La Julia va morir fa més de dos anys però el seu costum de ficar-se herbes a l’orella -una tradició que va sorgir de manera espontània, es va escampar per les xarxes socials i s’assembla prou a les modes i els mems per incomodar-nos- encara perviu entre els seus seguidors del refugi de Chimfunshi.
La cultura no és un privilegi humà
Aquest comportament no és sinó un dels molts exemples sorprenents de cultura animal que han donat a conèixer recentment els investigadors, com deixa clar un il·lustratiu resum publicat en una edició recent de la revista Science. Anteriorment, la cultura es considerava un terreny reservat a l’ésser humà: nosaltres tenim l’art, la ciència, la música i les compres a internet; i els animals tenen l’instint, el fenomen epigenètic de la impressió genètica i les respostes innates. Tanmateix, cada nou descobriment sobre l’enginy i la fantasia dels animals deixa més en evidència fins a quin punt aquest menyspreu per les ments no humanes és erroni. La cultura, tal com l’entenen molts biòlegs actualment, és un fenomen molt més ampli que l’activitat humana.
“Si definim cultura com un conjunt de comportaments compartits per un grup i transmesos al si del grup a través de l’aprenentatge social, resulta un fenomen molt estès al regne animal -assenyala el Dr. Andrew Whiten, psicòleg i neurocientífic de la universitat escocesa de Saint Andrews i autor de l’anàlisi de Science-. S’observa des dels primats i els cetacis fins als ocells i els peixos. I també l’observem en insectes”.
La cultura “és un altre mecanisme de transmissió de l’herència, com els gens”, diu el Dr. Hal Whitehead, de la Universitat Dalhousie, que estudia la cultura en les balenes. “És una altra via per la qual la informació es pot transmetre al si d’una població”. Ara bé, la cultura presenta avantatges clars respecte a l’ADN pel que fa al ritme i la direcció de la transmissió de la informació. Mentre que la informació genètica tan sols es pot passar verticalment, de progenitor a descendent, la informació cultural pot viatjar tant en sentit vertical com horitzontal: de grans a joves, de joves a grans o entre dos iguals, sense necessitat de lligams sanguinis.
Mentre els gens avancen arrossegant els peus, la cultura vola. A tall d’exemple, el 1980 una iubarta observadora va descobrir que, si colpejava violentament l’aigua amb la cua, els peixos de petites dimensions dels quals s’alimentava s’esveraven i formaven bancs definits més fàcils de capturar i d’engolir. Aquesta tècnica de caça perfeccionada, basada en cops de cua, es va escampar de seguida entre els grups socials de iubartes que coneixien la inventora, gràcies en part al talent dels cetacis per a la imitació acrobàtica entre membres d’un mateix grup, segons sospiten els investigadors. Actualment hi ha més de 600 iubartes que fan servir aquesta tècnica per capturar preses. “Això només seria possible si es transmet socialment”, explica Whiten.
Cultura de caçar esquirols o duiquers
Hi ha diferències entre tribus animals que només tenen sentit si es miren des d’una perspectiva cultural. La Dra. Liran Samuni, investigadora postdoctoral de la Universitat de Harvard, i el seu equip s’han dedicat a observar dos grups veïns de bonobos a la República Democràtica del Congo. Els territoris dels dos grups se solapen considerablement i els bonobos de l’un i de l’altre es troben i es relacionen sovint: s’empolainen mútuament, viatgen i cerquen aliments junts, i s’aturen amb freqüència per practicar refregaments de pelvis. Ara bé, hi ha un tret que distingeix clarament un grup de l’altre. Una o dues vegades al mes, els bonobos complementen la seva alimentació vegetariana amb carn i, quan aquests dos grups es tornen carnívors, persegueixen preses diferents. Un d’ells mira de caçar anomalúrids, uns rosegadors que semblen esquirols voladors, mentre que l’altre s’interessa per uns petits antílops anomenats duiquers.
“Siguin on siguin, fins i tot quan estan junts, mantenen les seves preferències -assenyala Samuni-. Si comença una cacera, se segueix la línia de cada grup: el dels duiquers persegueix duiquers i el grup dels anomalúrids empaita anomalúrids”. Samuni sosté que l’especialització en una presa serveix o bé per reduir la competència entre veïns o bé per consolidar la identificació amb un col·lectiu. “A tothom li agrada sentir que pertany a un grup, és un sentiment que té orígens antiquíssims”.
Els cultes animals de granja
El Dr. Peter Richerson, un investigador de la Universitat de Califòrnia (campus de Davis) que estudia l’evolució conjunta dels gens i la cultura en els humans, reconeix que abans era reticent a parlar de cultura animal. Però ara ha canviat de parer: “Vivim a l’època d’or de l’estudi de la cultura animal i l’aprenentatge no humà”. L’han impressionat particularment treballs recents que revelen que, en realitat, les migracions animals, considerades durant molt de temps l’essència de l’instint inconscient traduït en moviment, estan determinades culturalment. Les grues cridaneres són ocells que migren grans distàncies. Quan la seva població es va reduir de manera tan precipitada que no hi havia adults que ensenyessin la ruta a les cries, els conservacionistes van fer servir avions ultralleugers com a tutors de les grues. Fins i tot els animals de granja poden ser dipositaris de coneixements culturals, com constaten els ramaders que es venen tot el ramat de cop. “Les vaques es coneixen la teva finca i, si tornes a començar amb vaques noves, no sabran on és l’aigua o quins són els millors llocs per aplegar-se -comenta Richerson-. Al cap d’una vaca hi passen moltes més coses de les que ens pensem”.
I al caparró d’un borinot. El Dr. Lars Chittka, de la Universitat Queen Mary de Londres, i el seu equip han demostrat que es pot ensenyar als borinots a estirar un fil i descobrir de mica en mica una font de sucre. Molt pocs individus van ser capaços de treure l’entrellat del truc consistent a estirar el fil per si sols. Ara bé, des del moment que hi va haver un borinot experimentat, els altres en van aprendre observant-lo. A més, els investigadors informen en una publicació a la revista PLoS Biology que aquesta habilitat es pot transmetre de colònia a colònia, fins i tot a l’aire lliure, en condicions seminaturals. Així doncs, conclouen que, encara que el cervell d’un borinot càpiga fàcilment en una llentia, té capacitat més que suficient per possibilitar “la transmissió cultural d’habilitats inusuals”.
Copyright The New York Times
Traducció d’Ignasi Vancells
