La inclusió de la discapacitat

L’objectiu de la inclusió és donar respostes apropiades a totes les necessitats d’aprenentatge

La paraula ‘inclusió’ ha estat un mot clau en el món educatiu i, per extensió, també en l’àmbit social. Aquesta paraula, dins la legislació educativa de l’any 2006, i reiterada a la de 2013, ja no només implica la integració dels alumnes amb discapacitat a centres ordinaris dotant-los de recursos per poder atendre’ls, sinó que es pretén que la discapacitat sigui un valor afegit dins les aules per la riquesa d’oportunitats d’aprenentatge que presenta en la socialització de tots els infants. També es pensa, amb aquesta paraula, en la vertadera participació social i educativa de tots els alumnes que, amb o sense discapacitat, aprenen l’un de l’altre i s’enriqueixen com a persones.

La Unesco (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) l’any 2005 establí que l’objectiu de la inclusió és donar respostes apropiades a totes les necessitats d’aprenentatge, la qual cosa implica analitzar com transformar el sistema educatiu i altres entorns d’aprenentatge per respondre a la diversitat de necessitats de tots els estudiants. Aquest fet, òbviament, fou una gran avanç per a tots aquells que lluitam per l’objectiu d’aconseguir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat dins la societat.

No obstant això, aquest ideal, a la pràctica, té molts entrebancs i no s’acaba de complir totalment. Malauradament, alumnes amb discapacitat de vegades tenen dificultats per integrar-se dins un grup de nins l’empatia dels quals no ha estat treballada en aquest sentit, que creixen aprenent que l’aprenentatge és competitiu i que la discapacitat és signe de debilitat o, fins i tot, d’inferioritat. Aquestes creences s’agreugen a l’institut, on els joves amb discapacitat, no sense dificultats, s’intenten fer el seu lloc dins un entorn en què la superficialitat té més importància que els valors humans. Els que ho pateixen, però, són els que tenen més dificultats de relació.

On es troba la solució a aquest problema? Resulta prou interessant indagar-hi profundament per actuar en la línia d’actuació que presenta la solució. Però qui en té la solució? Qui té la clau de canvi dins aquest entremat de persones que formen la comunitat educativa? Són els professors els encarregats d’ensenyar-ho als alumnes des de petits? Són els pares que, com a responsables màxims de l’educació dels seus fills, han d’ensenyar-los-ho o són els mateixos alumnes els que haurien de fer-ho bé encara que no se’ls-ho ha ensenyat adequadament? Estic convençuda que la clau de canvi la tenim totes i cada una de les persones i que és decisió nostra rodar-la, obrir-nos al món i deixar entrar les emocions.

Així, és decisió de cadascú pensar el següent:

- Totes i cada una de les persones som úniques i tenim una personalitat única. És un enriquiment conèixer-nos i socialitzar-nos.

- La discapacitat és una característica més dins la personalitat de l’individu, sense donar-li més importància, no és símbol d’inferioritat.

- Sovint els pares de les persones amb discapacitat tenen més preocupació per l’entorn que envolta el seu fill que pel seu fill en si mateix. Tots som responsables de canviar l’entorn.

- No es necessiten actes de caritat, sinó amics empàtics que juguen plegats des de la diversitat.

- Ningú té una posició de superioritat, aquí tots ens relacionam des de la igualtat. Tots som persones. Tots som iguals, únics i especials.

- La socialització dels infants al parc no es tracta d’una competició sobre quin nin fa o té més i millor, sinó el simple enriquiment humà quan reconeixem amb humilitat que l’altre ens complementa.

- Dialogar des de la diversitat ens fa ser millors persones a tots.

- L’empatia, la generositat, l’escolta, la tolerància i la inclusió es poden adquirir per qui tingui la voluntat de fer-ho. Basta començar a canviar la mirada.

- Respondre a la necessitat dins la diversitat és felicitat.

- Tu no ets millor que ningú, sinó una persona més que complementa la resta, i vicerversa.

- Els professors no han de pensar estratègies per als més capaços intel·lectualment parlant, sinó en estratègies que permetin la millora de tots. Això implica un canvi metodològic profund dins el nostre sistema educatiu, tema que ocuparia un altre article.

- La formació de bons éssers humans formats en valors és més important que aprendre a fer divisions o narracions.

- A l’Educació Secundària, és igual d’important el treball en valors que a Primària. Per què només es treballa la part intel·lectual en aquesta etapa? És imperatiu que els adolescents continuïn treballant la part moral i cívica.

Segons Ciges, 2010 la inclusió implica la transformació de l’educació cap a valors d’igualtat, respecte, autonomia i solidaritat. És a dir, la societat millorarà quan les persones que la formen adquirim més valors i valorem les diferències individuals.

Bàrbara Pascual és pedagoga i doctora en Educació de Creix

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF