PalmaLes Balears podien semblar un racó amagat, durant la primera meitat del segle XX, però alguns dels pensadors més destacats del moment les visitaren quan encara eren paradisíaques i relativament poc conegudes. Bertrand Russell va anar a Sóller; Miguel de Unamuno, a Manacor i Valldemossa; Walter Benjamin, a Sant Antoni; Albert Camus, a Mallorca i a Eivissa; Emil Cioran, a Talamanca... Ara és un bon moment per recordar-ho: fa un segle de l’estada sollerica de Russell, mentre que Vila dedica les seves Jornades d’Estudis -del 24 al 26 de novembre, a Can Ventosa- als seus il·lustres hostes Benjamin i Camus, en el 80è i 60è aniversari, respectivament, de les seves morts.
Filòsof, matemàtic, premi Nobel de literatura el 1950, Bertrand Russell (1872-1970) fou un encès antibel·licista, fins al punt que va passar per la presó per defensar les seves idees. El 1920, narra el professor de Filosofia Jaime Nubiola, Eugeni d’Ors el convidà a impartir a Barcelona el curs Matèria i esperit. El sistema de l’atomisme lògic, del 29 de març al 3 d’abril d’aquell any. Va parlar davant d’un auditori selecte: “Probablement el nombre d’assistents no arribava a la mitja dotzena”, segons Bubiola. A més, va pronunciar una conferència a l’Ateneu Barcelonès “sobre la situació política internacional i la qüestió social”.
A continuació, Russell -sempre acompanyat per la que llavors era la seva amant, Dora Black- anà a Mallorca, segons conta ell mateix a la seva autobiografia. “Vaig passar una temporada a Sóller”, assegura, d’on parla del “vell hostaler” -l’únic de la localitat-, que li va dir que com que era vidu no podia donar-li menjar; és a dir, que s’havia de conformar només amb l’allotjament. Com a compensació, li va permetre “passejar pel seu jardí” i arrancar totes les taronges que volgués. “Em va dir això en un to tan cortès que em vaig veure obligat a expressar-li la meva profunda gratitud”, recorda l’autobiografia.
“A Mallorca”, afegeix Russell, “començà una furiosa discussió que es perllongaria molts mesos i a totes les latituds”. Era la que sostindria amb Dora Black: ell volia visitar la nova Rússia dels soviets i ella volia anar-hi amb ell, tot i el seu escàs interès per la política, i enmig de l’epidèmia de tifus que assolava el país. “Poc temps després de tornar de Mallorca sorgí la meva oportunitat” i, en efecte, va poder fer realitat aquell viatge -sense la seva amant-, i quedà profundament decebut del règim de Lenin.
Quatre anys abans, el 1916, Miguel de Unamuno (1864-1936) s’està a Mallorca del 14 de juny al 23 de juliol, segons l’historiador Josep Capó. Aleshores ja l’havien destituït com a rector de Salamanca per les crítiques a la monarquia. Va venir a l’illa per raons familiars, ja que Gumersindo Solís, registrador de la propietat de Manacor, estava casat amb una cosina de la seva dona, i el seu fill, Jesús Solís, era notari a Santa Maria. “L’arribada de l’il·lustre exrector (...) degué ser anunciada amb vint-i-una canonades”, s’afirmava al diari La Almudaina.
El català, “la primera llengua filosòfica”
Dedicà a la seva estada tres capítols del llibre Andanzas y visiones españolas : “Bella terra per envellir a poc a poc”, escriu sobre l’illa. “És on més vells sans i ben conservats es veuen”. Elogià els costums “dolcíssims i patriarcals” i subratllà la manca de delinqüència. Va recollir la tradicional salutació ‘tenga’ (abreujament de ‘bon dia tenga’), les bones maneres dels pagesos i “les bellíssimes costes”. S’entusiasmà amb les coves del Drach, “un regal per als ulls”, en va dir, i fins i tot recuperà la seva antiga afició als escacs. Feu una descoberta intensa: visità Manacor, Santa Maria, Son Servera, Inca, Lluc, Caimari, Alcúdia, sa Pobla, Sóller, Fornalutx i Deià... A Pollença també hi passà una nit, “no sense que qualque viatjant insomne o noctàmbul ens donàs la tabarra cantant” una “infame cançoneta”. A Valldemossa fou hoste de la família Sureda i es delectà amb Ramon Llull, “mercè a qui fou el català la primera llengua vulgar en que parlà l’especulació filosòfica”.
Però Unamuno no podia deixar de ser polèmic, ni tan sols de vacances. Així que va retreure als escriptors de Mallorca que fessin servir “no el dialecte viu de la seva terra (…), sinó el català literari”. Tot i que, com a filòleg, sabia que l’un i l’altre “són germans bessons”. Definí Antoni Maria Alcover com “un formidable catalanista -més que mallorquinista- que creu que a Barcelona no es pot viure sense saber català”. El convidaren a encapçalar els Jocs Florals a Palma i arrancà el seu discurs, recull Capó, comentant que “mai” no havia estat “partidari d’aquesta mena de festes”. Però ho va salvar tancant el parlament de manera poètica: “El record d’aquesta illa que ha portat l’assossec a la meva ànima perdurarà i quan les ones rompin a les roques del misteri, jo em recordaré d’ella”.
Walter Benjamin (1892-1940) va passar dues llargues temporades a Eivissa, estudiades per l’escriptor Vicente Valero. A la primera, del 19 de abril al 17 de juliol de 1932, s’allotjà a Sant Antoni, a Ses Casetes, llogades pel seu amic Felix Noeggerath: quedà fascinat per la bellesa del paisatge i per l’arquitectura tradicional i sorprès per “l’absència gairebé total d’estrangers” i la “serenitat i bellesa” dels habitants. “Es diu que a l’illa hi ha desset tipus diferents de figues”, anotà. La seva vida era austera, sense “llum elèctrica, ni mantega, ni alcohol, ni aigua corrent, ni flirteig, ni lectura de diaris”. Dugué a terme llargues passejades. Dedicà a l’illa textos com Al Sol i Sèrie d’Eivissa. Es va sentir temptat de quedar-s’hi. “Si no fos per (...) assumptes a Berlín, podria tranquil·lament pensar en restar aquí durant molt de temps”. Encara, les darreres setmanes, establí una bona amistat amb Jean i Guyet Selz, un matrimoni francès veí -amb qui viuria experiències amb l’haixix i l’opi- i s’enamorà d’una russoalemanya, Olga Parem, a qui proposà matrimoni sense èxit.
Benjamin va tornar l’any següent, de l’11 d’abril al 26 de setembre del 1933, en circumstàncies molt més desfavorables: Hitler havia pujat al poder a la seva Alemanya natal i ell era jueu, a Sant Antoni havia crescut el nombre d’estrangers, sobretot alemanys -alguns, nazis- i amb el boom turístic s’havien disparat els preus. Els Noeggerath s’havien traslladat a un altre habitatge, molt més còmode, però assotat pel vent constantment. El 6 de maig, com una pinzellada sinistra més, el poble rebia la visita del nou comandant militar de les Balears: Francisco Franco, “el mateix home”, assenyala Valero, “que només set anys més tard donaria l’ordre de prohibir l’entrada a refugiats”, cosa que causà el suïcidi d’un desesperat Benjamin a Portbou, el 1940. En aquesta segona estada s’acostà a Mallorca per renovar el seu passaport, i va visitar Palma, Deià, Valldemossa i Cala Rajada.
Benjamin “es Miserable”
La situació financera del filòsof el 1933 era gairebé “desesperada, i inicià un molt particular descens als inferns: ruptura de relacions amb (...) els seus amics a Eivissa, malalties, pèssima alimentació i canvis d’allotjament”, diu Valero. Els veïns que ara li semblaven “tristos i desagradables” li posaren el malnom d’“es Miserable”. Enemistat amb els Noeggerath, es traslladà a una casa que encara estava en obres. Un jove hamburguès, Maximilian Verspohl, li va fer de secretari, passant els seus textos a màquina, i quatre mesos més tard, quan el jove ja havia tornat a Alemanya, el varen designar cap de secció de les SS. Un episodi desagradable -una gatera a Vila- el distancià dels Selz. S’enamorà un altre pic, de la pintora holandesa Anna Blaupot. Però la malaltia -li diagnosticarien malària- enfosquí, encara més, els seus darrers dies a Eivissa.
L’estiu del 1935, s’acostà a Mallorca i Eivissa un jove de vint-i-un anys, nascut a la llavors colònia francesa d’Algèria i de família materna menorquina: Albert Camus, premi Nobel de literatura el 1957 i mort el 1960 en un accident d’automòbil. Visità, segons registrà als seus dietaris, Palma, Miramar, Valldemossa, Sóller, Felanitx, Pollença, Vila i Santa Eulàlia. Però potser l’espai que més cridà la seva atenció fou el claustre de Sant Francesc, a Ciutat, on, segons la filòloga Hélène Rufat, experimentà el “descobriment” o “revelació” de “la inutilitat de les preguntes existencials (l’‘absurd’)” i assumí la “tensió vitalista que marcaria, en endavant, totes les seves creacions”.
És probable que els anys 30 ja hagués estat a Eivissa el romanès Emil Cioran (1911-1995), segons assenyala l’escriptora Helena Tur: “Durant tota la lectura de Quadern de Talamanca ”, fruit de la seva estada a l’illa el 1966, “dona la sensació que l’havia coneguda abans que hi arribàs el turisme”, que ell detestava. Al seu volum L’ocàs del pensament esmenta la inscripció “Ultima mutis ”, del rellotge de sol de la catedral eivissenca, el 1940, si bé Benjamin ja s’hi havia referit a El narrador, del 1937. Tot i aquestes sospites, no s’ha documentat cap visita seva anterior al 1965. “Venc de passar un mes meravellós”, va escriure sobre aquella estada.
L’estiu del 1966, a la segona visita, deixa constància del molí de Talamanca, que ja havia cridat l’atenció de Camus el 1935. Era un habitual del bar Mediodía i “li agradava parlar amb la gent del carrer”, com la cambrera Anne, fascinada per Talleyrand. Feia la migdiada i l’agradava el tango. Però ni prenia el sol ni es banyava, i patia insomni. “El silenci ha desaparegut de l’illa”, anotà. “Nit i dia se sent l’estrèpit dels avions (...) Aquest és el preu que els indígenes paguen pel privilegi que han obtingut de poder menjar fins a afartar-se”. Com apunta Tur, Eivissa era ja un paradís perdut.
EL PENSADOR QUE FUNDÀ LA DISCOTECA AMNESIA
Del 1970 a final dels vuitanta va residir a Eivissa Antonio Escohotado, referent de l’argumentari sobre el consum de drogues i fundador de la discoteca Amnesia. Ho va fer en l’auge de l’etapa hippie, marcada per una estètica que ell mateix va adoptar. A més, el 1988, l’Audiència Provincial el va condemnar a dos anys de presó per “temptativa impossible” de tràfic de drogues. Va aprofitar aquest temps “per acabar la part d’erudició i històrica de l’obra Historia general de las drogas ”, assenyala Ferran Esquiliche, col·laborador de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. La seva obra autobiogràfica Mi Ibiza privada (2019) recull aquella etapa.
Molts més pensadors han visitat les Illes, entre els quals, segons recull el periodista Matías Vallés, Gianni Vattimo o Roger Garaudy. Hermann von Keyserling va participar, el 1931, en la Setmana de la Saviesa de Formentor. Noam Chomsky, el 1997, va desbordar de públic el CaixaFòrum. Edgar Morin, que va pronunciar una conferència a Palma el 2000, ha estat guardonat recentment amb el premi de les Trobades Albert Camus de Menorca. Fernando Savater a les Converses de Formentor 2012, Salvador Pániker amb casa a Eivissa, el seu germà Raimon, Doctor Honoris Causa per la UIB, o l’edició per Moll d’Una mica de tot, de Josep Ferrater, són alguns vincles més.
