Hàbitats Naturals
Societat 12/03/2021

Hortolans d’anar per casa

4 min
Als pobles, la gent que habita cases amb corral o amb pati va començar a mirar-se aquests espais amb ulls de fer-hi qualque cosa durant la pandèmia.

PalmaAra que els bars tornen a tenir terrasses, ni que sigui amb horari restringit, els llocs per seure van cercats. Fixem-nos en una escena real d’aquesta mateixa setmana. Un home seu en una terrassa un dematí entre setmana, pren un cafè i ocupa una taula. Al cap de poc s’acosta un altre home i li demana si pot seure, l’altre li contesta que sí, per descomptat. Quan ve el cambrer, el nouvingut comana un cafè amb llet i un croissant, el que ja seia demana un segon cafè. Aviat mouen conversa: comenten –com no– el temps que fa. Aquell dia ha sortit el sol (amb no gaire convicció, també és cert); els dies anteriors havien estat grisos i havia plogut. El del cafè amb llet i el croissant se n’alegra:

—Aquesta saó que ha feta serà ben bona per a les patates.

—Tens patates sembrades? –s’interessa el dels dos cafès.

—I pèsols, i un solc de faves –contesta l’altre–. Sempre és bo tenir un solc de faves.

Estan en aquestes quan s’acosta un tercer home, que coneix el que sembra patates, pèsols i faves. Se saluden i el que acaba d’arribar demana si també pot seure. Els altres dos responen que no en faltaria d’altra: la taula és per a quatre, el màxim permès per la normativa. El nouvingut s’asseu, demana al cambrer un altre cafè amb llet i una aigua amb gas i li diu al de les patates:

—Vaig fer com me vares dir i he sembrat les patates fent caramullet –fa amb les mans el moviment de fer un muntet de terra–. De dos solcs en faig un, mem com va...

—Me varen dir que així trobaven fluix i creixien més –diu l’altre, que ja s’acaba el cafè amb llet i el croissant–. Jo ara me n’hi vaig...

Finalment intervé el dels dos cafès per explicar que tot just ha començat a sembrar coses al corralet que té a ca seva, seguint les indicacions de son pare, que sí que és pagès i sap de què parla. L’estiu passat va provar de fer pebres, pebres coents, albergínies i tomàtigues de ramellet, amb un èxit divers segons cada hortalissa. Ara té alls paus i van bons que és una cosa de veure, afirma. Són alls paus, és a dir, que van ser sembrats per Sant Pau, el 25 de gener, i han de ser collits per Sant Joan, el 24 de juny, perquè així tenen propietats curatives. Hi ha qui afirma que, per assegurar-se’n, és necessari collir-los abans no surti el sol... En tot cas ell és un mer aficionat aprenent, els altres dos són hortolans experts i posseïdors, cadascun, de mig quartó de terra on fan els seus solcs, les seves sembres i els seus sistemes de rec (aquests tenen preferència per l’anomenat “goteo”, que hauríem d’aconseguir denominar “degoteig” o “gota a gota” –però aquesta darrera opció té ressonàncies d’ingrés hospitalari).

L’escena és real, com dèiem, i –amb totes les variants que es vulguin– relativament freqüent en els darrers anys, i, sobretot, mesos. Els horts urbans ja s’havien convertit en moda abans de la pandèmia, però l’any passat la moda va agafar volada, en bona part com a conseqüència dels mesos de confinament estricte. Als pobles, la gent que habita cases amb corral o amb pati va començar a mirar-se aquests espais amb ulls de fer-hi qualque cosa. I a les finques de pisos de Palma, Ciutadella, Maó, Eivissa, i altres poblacions més o menys grans, molta gent es va adonar que al balcó, o a la terrasseta, o a la terrassa comunitària si es posaven d’acord amb els veïnats, s’hi podien posar petites parades de terra cultivable sense gaire dificultat. Per altra banda, es va popularitzar la idea d’una certa aproximació a la naturalesa, davant de l’evidència que va bastar que ens tancàssim unes setmanes perquè l’aigua, el cel i l’aigua estiguessin nets com feia anys que no ho estaven, i que els animals recuperassin una certa alegria de viure. Vam poder veure la vida sense nosaltres i vam constatar que, en molts aspectes, millorava. I la idea –lloable– de millorar la relació de l’espècie humana amb l’entorn natural es va anar concretant ràpidament fins que va prendre, en molts casos, la forma de fer una mica d’hortet.

El nou fenomen de l’horticultura

El resultat és que gent que no havia agafat mai una xapeta (o no l’havíem agafada, perquè m’hi he d’incloure) de sobte s’ha vist anant a comprar planters, i posant-se a cavar, a sembrar-los, a regar, a llevar males herbes, a ensofrar o a enfilar tomatigueres com si no hi hagués demà o com si ho haguéssim fet tota la vida. O a esmotxar arbres fruiters o de jardí, i a collir-ne els fruits i repartir-ne (quan n’hi ha per repartir) entre les amistats, els veïnats o els coneguts. Evidentment el fenomen dona peu a tota casta de bromes –i les mereix– per part d’aquells que són veterans o veteranes de l’horticultura o de la pagesia, però almenys hem de convenir que és una activitat positiva. Les produccions solen ser bastant minses i per descomptat és bastant més ràpid i més eficient (i, en segons quins casos, més barat) anar a comprar les hortalisses i la fruita als mercats, a les botigues o als súpers, però les satisfaccions de l’hortolà amateur es mesuren en altres magnituds: la manera com els espais adquireixen –literalment– vida a mesura que creixen les plantes, constatar com treu ull i es fa amunt una llavor que tu mateix has sembrat o menjar-te ni que sigui un trempó o una escalivada fets amb els teus propis productes de la terra, són experiències que alguns poden trobar insignificants, però que en canvi són plenes d’una humil grandesa. Els pesticides i els verins per matar herbes, insectes o ratolins, per cert, han de ser eliminats del mercat, o fortament restringits a usos professionals molt concrets. Aquestes porqueries enverinen la terra, el menjar que en traiem i l’aigua que bevem causen la mort d’altres animals (entre ells les mascotes) i són extremadament perillosos per als humans, molt en especial per als infants. Feis hort, digueu sempre no a pesticides i verins, i gaudiu de les vostres hortalisses: aquests són consells bons per a tothom.

stats