No han deixat de treballar, des que va començar, en professions no només feminitzades, sinó també més precaritzades que amb el covid s’han demostrat essencials.

Marta Bosch

“Em va costar molt desconnectar: em passava tot el dia pensant en els pacients i en la feina”

Marta Bosch: Infermera de l’Hospital General de Palma

Insomni, ansietat i por. Aquestes varen ser les sensacions més recurrents que va tenir Marta Bosch durant els primers mesos de la pandèmia, quan es va trobar amb una planta farcida de pacients amb diverses malalties, a més de covid-19, i sense el material necessari. “Em va costar molt desconnectar: em passava tot el dia pensant en els pacients i en la feina, cosa que normalment no em passa”, recorda, ara que ha aconseguit acostumar-se a la nova situació. A més, els malalts de la planta de l’Hospital General on treballa són gent gran, cosa que la preocupava més: “Tot just començar, a la planta va morir molta gent i ho feien tots sols. Va ser una experiència molt dolenta. Els primers mesos passaren factura”, lamenta. 

“El tema del covid-19 era molt desconegut i vàrem arribar a la feina sense el material per poder entrar en una habitació amb pacients positius, ja que les bates no eren impermeables i les mascaretes eren limitades”, afegeix. Això li va generar “molta por”, tant per contagiar-se ella com la seva parella, amb qui conviu. Per si no fos suficient, no va poder estar al costat del pacient que li tocava més de prop: el seu pare va agafar el virus a l’octubre, però amb el confinament no va poder anar a veure’l. “Tenia por que no m’explicàs el que passava realment, però al final no va evolucionar malament”, explica.

El sentit de la responsabilitat també el va tenir molt present perquè havia de fer entendre a tothom la importància de les mesures sanitàries. “Més d’una vegada els meus familiars o amics han pensat que era massa exagerada i això m’ha costat molt. Fins i tot la meva padrina em deia d’anar-hi a dinar, que eren molts, i jo m’enfadava, però no m’entenien”, explica. Tot i això, assegura que es va sentir “molt acompanyada en tot moment” i “cada dia rebia missatges de familiars i amics”. “Et dona molts d’ànims veure que pensen tant en tu i que estàs fent una cosa tan important”, assenyala Bosch. Així mateix, la sororitat hi ha jugat un paper important. “Entre les meves amigues ens donàvem suport. Sempre n’hi ha alguna que ho du pitjor , però mai havíem fet tant d’equip com fins ara”, afirma. 

Magdalena Bisquerra

“En estar a primera línia, tothom et demana per això. Però és agradable, perquè has fet història”

Magdalena Bisquerra: Treballadora de la neteja de la residència Oms - Sant Miquel

La pandèmia va ser un cop de sort per a Magdalena Bisquerra. “Després de vuit mesos sense treballar va ser una alegria trobar feina”, declara. Aquesta jove de 21 anys forma part del personal de neteja i menjador de la residència Oms - Sant Miquel de Palma des de la segona onada del covid-19, però dia 31 d’aquest mes se li acaba el contracte. “Hi ha molta gent esperant també”, admet, tot i que espera que li ofereixin cobrir alguna baixa. Alhora està estudiant un curs de Formació Professional de dos anys de Gestió Administrativa, que va escollir perquè trobava que era una de les opcions “amb més sortides”.

La realitat és que fer feina en un geriàtric “ha estat un xoc enorme” per a ella, perquè diu que és “molt aprensiva”. “Mai hauria pensat que faria feina en un lloc així, però he après que no n’hi ha per tant”, diu. Que li facin una PCR cada 15 dies “i que hi hagi tant de control” l’ha relaxada, malgrat que “el fet d’anar a berenar amb les companyes o tornar a la feina després d’un cap de setmana” li fa passar pena d’escampar el virus. “En estar a primera línia tothom et demana per això. Arriba un punt que cansa, però alhora és agradable, perquè has fet història i això sempre agrada”, reconeix.

Ara bé, és conscient que la mateixa malaltia que li va donar la feina l’hi pot llevar. Explica que el primer que li varen dir en començar a la residència va ser que quedàs a casa “al primer símptoma de febre”. La setmana següent, recorda, el seu al·lot i ella varen tenir febrícula i la seva cunyada va donar positiu. “Tens por que et diguin que cercaran persones amb menys baixes”, confessa. Sigui com sigui, el seu lloc de feina actual és l’aposta més segura. “Estic acollonada amb el que ve. Tots els que estam estudiant o tenim experiència en comerç no crec que entrem enlloc, perquè ara intenten que hi quedin els fixos i als temporals ni ens miren”, denuncia Bisquerra.

L’impacte de la pandèmia en la seva vida li ha generat “molta ansietat”, però agraeix el suport de la parella. “És sanitari i ha estat molt responsable. M’ha ajudat a no sentir-me malament quan no volia quedar amb la gent”, explica. Tots dos estan vacunats i esperen que “comencin a vacunar la resta de la població” perquè, si no, “no servirà absolutament de res”. 

Ruth Díez

“Amb el confinament, he estat mare, professora, netejadora de la llar i, a més, investigadora”

Ruth Díez: Investigadora i pediatra a la clínica Rotger

Ruth Díez, pediatra i investigadora, va ser una de les dones que varen voler donar respostes a tots els interrogants que el coronavirus va dur. El seu projecte, finançat per l’Idisba (Institut d’Investigació Sanitària Balear), pretenia saber “com era de freqüent la infecció per coronavirus en pediatria, la prevalença i també quins n’eren els símptomes”, explica. Ara que està a punt de veure la llum, la doctora argumenta que s’han trobat amb el que ja s’ha vist fins ara: “Vàrem aconseguir gairebé 700 pacients i hem pogut concloure que el covid-19 no és un problema pediàtric”. Si bé “els infants s’infecten i tenen símptomes lleus, són molt pocs els pacients”, manté que l’estudi ha demostrat que “sembla que no es contagien a l’escola, sinó a través d’un adult convivent”. 

La “cara amable”, diu, és que “les visites pediàtriques a urgències han davallat” perquè “la mascareta, la distància i el rentat de mans han funcionat per al covid i per a la resta de malalties respiratòries”. Aquesta imatge, però, dista molt de l’escenari inicial de la pandèmia: “Jo havia treballat en cooperació amb Metges del Món amb còlera i Ebola, tenia experiència amb altres epidèmies. Però quan això t’agafa a casa ho veus diferent. Els primers 15 dies ho vaig passar fatal perquè veia que no estàvem gens preparats per a això”, recorda. 

Díez va compaginar la feina de pediatra i el projecte d’investigació amb la de mare separada amb una nina de vuit anys. “Al principi pensava que tots ens infectaríem i se’n va anar a casa del pare per por de contagiar-la”, assenyala. Després d’un temps prudencial i una PCR negativa va començar a fer torns amb el pare per veure-la. “Amb el confinament vaig ser mare, professora, netejadora de la llar i investigadora”, afirma. D’aquells mesos lamenta la manca d’ajuda per conciliar. De fet, recorda quan una amiga li va oferir cuidar la filla mentre feia feina, però per assegurar-se que podia desplaçar-se va telefonar els cossos policials. “Cada un em deia una cosa diferent i vaig decidir fer el que em donàs la gana”, manifesta. La seva família viu a Toledo, d’on és originària, i això “ha estat molt dur”. A més, una tia seva va morir de covid-19 el desembre, després de contagiar-se a l’hospital. “Em va saber greu que passàs a la meva família després d’haver treballat per evitar aquests casos”, reconeix.  

Pilar Ceprián

“Volem que ens deixin de considerar com les minyones de les residències perquè som professionals formades i amb vocació” 

Pilar Ceprián: Auxiliar de Geriatria

Mal pagades, precàries i infravalorades. És com Pilar Ceprián assegura que se senten les auxiliars de residències, que ella reivindica com a auxiliars d’infermeria geriàtriques. “Fem feines que les infermeres fan als hospitals”, afirma aquesta delegada de CCOO al sector. Recorda els primers dies de la pandèmia com un “malson” perquè van haver de treballar amb el virus circulant pels centres i sense poder disposar de bons equips de protecció. Dies de por per encomanar “els que deixaves a casa i els avis de la residència” i de molta “tristor i ràbia” per tantes i tantes morts. “Hem viscut molts dols en pocs dies, per residents que portaves molts anys cuidant, i a això no t’hi acostumes”, afirma.

L’estrès de la situació va poder amb ella i va acabar amb una baixa per l’ansietat que li provocava la magnitud de tanta tragèdia. Confessa que, un any després, ni ella ni les seves companyes són les mateixes. Anímicament encara arrosseguen la càrrega emocional, i en moltes treballadores s’han agreujat els mals d’esquena i altres mals professionals. “Jo ja no tinc la fortalesa que tenia abans de tot això”, diu. El sector d’auxiliars fa anys que batalla per la millora de les condicions i un conveni català que tot just ara s’ha firmat. Ceprián calcula que el 90% de les plantilles estan formades per dones, “i la majoria, estrangeres i amb famílies monomarentals”, factors que les obliguen a haver de buscar més d’una feina i gairebé a qualsevol preu per arribar a final de mes. “Amb 927 euros bruts difícilment es manté una casa”, apunta, i això dificulta encara més la sempre complicada conciliació.

Durant els primers mesos, en què les residències van acaparar focus, Ceprián diu que el sector va confiar que se solucionarien problemes de precarietat i reconeixement, però, passat el temps, ja s’han adonat que estan “soles”, i fins i tot pitjor, perquè “les patronals s’han acostumat a la disponibilitat horària”, es queixa. “Hem estat a primera línia però sense aplaudiments –reflexiona–. Però més que aplaudiments volem que ens deixin de considerar minyones, perquè som professionals amb formació i vocació”. 

Montserrat Montrabeta Mensa

“Anava per la ciutat amb el mòbil penjat al coll i quan tothom era a casa ningú entenia que jo estigués voltant pels carrers”

Montserrat Montrabeta Mensa: Coordinadora de Serveis Socials d‘Igualada

Igualada va ser la primera trinxera del coronavirus a Catalunya. Poc abans que es decretés l’estat d’alarma, el Govern ordenava el tancament perimetral de la conca d’Òdena. El primer impacte del xoc va durar poc perquè l’emergència de la situació va obligar a la mobilització immediata, recorda Montserrat Montrabeta Mensa. Com a coordinadora dels serveis socials de l’Ajuntament d’Igualada, es va posar a treballar des de la primera nit i en primera línia, amb policies i sanitaris, al costat de l’alcalde. “A les reunions d’emergències tot eren homes menys jo”, diu. Com tots els serveis socials, el seu departament està molt feminitzat: 30 dones i només 2 homes, i en tota la pandèmia les oficines s’han mantingut obertes, conscients que no podien fiar-ho tot a web i telèfon. Internament es van organitzar per garantir un servei de mínims presencials, sempre –afirma– tenint en compte qui podia combinar-s’ho amb els fills o amb altres càrregues familiars.

Així, no van sorgir grans problemes i tothom va poder conciliar, si bé els horaris s’allargaven per no deixar ningú sense resposta a les demandes d’ajuda. “Tothom va estar a l’altura i vam ser un autèntic servei públic”, insisteix aquesta treballadora social amb més de tres dècades d’experiència, que subratlla l’excepcionalitat de la situació. El nombre d’usuaris del banc d’aliments del municipi s’ha triplicat, per exemple.

“Jo anava per Igualada amb el mòbil penjat al coll i, quan tothom era a casa i als carrers només se sentien les sirenes, ningú entenia que jo anés d’aquí cap allà si no era sanitària”, explica. Sobretot en els primers dies hi havia por i respecte “per no ocasionar cap brot” en el contacte amb els usuaris i, un any després, hi ha un “esgotament” general per arribar a tot arreu i també per “rebre les queixes de la gent que està enfadada amb el sistema”, indica. Confia que la pandèmia serveixi per reivindicar uns serveis socials universals que no s’identifiquin només amb la pobresa: “Existim, hi som sempre per ajudar les persones”. 

Núria Mora

“Vaig sentir que abandonava els meus fills perquè, mentre jo preparava una estructura de classes virtuals, ells estaven desatesos” 

Núria Mora: Professora i directora de l’institut escola Catalunya 

Pràcticament d’un dia per l’altre, la Núria Mora, de 38 anys, va haver de reorganitzar l’institut escola que dirigeix per adaptar-se a la pandèmia i fer educació a distància. Això requeria moltes hores de teletreball i una hiperconnexió constant entre reunions, classes i seguiment dels plans d’obertura de la conselleria. Però la Núria Mora també és mare de tres nens, que llavors tenien 6, 8 i 10 anys i que també necessitaven que els seus pares els ajudessin amb les activitats escolars. “I  aquí va venir el desajustament, perquè tant el pare de les criatures com jo teletreballàvem i fèiem jornada sencera”, recorda la Núria, que, com moltes mares, durant la pandèmia ha hagut de fer més malabarismes dels que ja són habituals. 

“La meva sensació era que estava abandonant els meus fills perquè en aquestes edats o hi ets o no fan les tasques escolars”, diu la Núria, que recorda que els nens reclamaven presència i això va fer aflorar el sentiment de culpa. “Sentir que no estava present ni acompanyant-los em feia sentir malament. I, a sobre, la pressió de les xarxes per fer galetes i manualitats! Estava treballant per preparar una estructura educativa de classes virtuals mentre els meus fills estaven desatesos”.

Reconeix que van abandonar l’horari ambiciós d’activitats i propostes educatives que s’havien marcat a l’inici del confinament i, com moltes famílies, van acceptar que necessitaven fer ús de la televisió o la tauleta per sobreviure perquè el teletreball amb nens a casa no era una conciliació real. “I vam acceptar que arribem fins on arribem”. Els dos progenitors van acordar, en la mesura del que fos possible, un horari, i mentre un treballava l’altre estava pels nens.

El confinament també va passar factura a la relació de parella: “No estem acostumats a conviure amb nosaltres mateixos ni amb una altra persona tantes hores al dia”, admet. És conscient que ha estat una afortunada per tenir feina, però està convençuda que l’educació presencial és “l’única manera de garantir l’equitat”. “Hi ha famílies a les quals no hem arribat ni nosaltres ni els serveis socials”. El professorat es va bolcar a muntar classes virtuals, repartir ordinadors a les famílies que ho necessitaven i atendre totes les casuístiques. Creu que “la pandèmia ha posat en valor la necessitat social de l’escola presencial”. “Els pares i les mares han fet el que han pogut, però no són mestres i crec que s’ha posat en valor la professió”.

Yolanda Llabrés

“La meva perruqueria és com una família, ens ho explicam tot i hi veig molta tristesa” 

Yolanda Llabrés: Perruquera

El cas de Yolanda Llabrés és paradigmàtic: la crisi sanitària no ha aconseguit carregar-se la perruqueria que la va veure néixer i que més tard va heretar. Fa 45 anys que la seva mare la va obrir i només cinc d’ençà que es va jubilar i ella en va prendre el relleu. “La meva perruqueria és com una família, ens ho explicam tot i hi veig molta tristesa”, declara. Llabrés –i el seu negoci– està especialment exposada als dos perills de la pandèmia: el contagi del virus i el deteriorament de la salut mental. “Coneixes gent amb covid-19 que es mor, perquè sempre t’arriben els casos de la mare o la sogra d’algú.

La gent comença a estar trista i cada vegada s’arregla menys”, indica la perruquera. Això té efectes en el seu estat anímic i en la seva economia, tot i que es descriu com “una persona positiva” i s’esforça per no queixar-se “perquè seria egoista”. És cert que “el negoci està fatal”, però de moment en pot “mantenir les despeses”. “La pena és que només per mantenir-se és moltíssima feina. I perquè ja arribis a guanyar-hi alguna cosa és moltíssim més”, argumenta Llabrés, que encara no es pot creure que passi “els dissabtes asseguda”. Abans de la pandèmia, passava vuit hores seguides dreta sense aturar i ara ja comença a estar cansada de tant descans. El confinament se’l va prendre “com unes vacances”, que no n’havia tingut mai. “Vaig passar gust d’estar a casa, amb la meva família i de fer de mestressa de casa, que mai ho havia estat”, declara la perruquera, que confessa que es va relaxar tant que es va “acabar tot el vi” de casa seva. Malgrat que no veia les seves clientes, hi va mantenir el contacte: “Vaig intentar comunicar-me amb totes per donar-los un servei des de casa i quedava amb elles al supermercat per ensenyar-les el color de tint que s’havien de posar”. 

En el moment de tornar a obrir, relata, va intentar organitzar totes les cridades en una agenda i començar a donar cita –“cosa que mai havia fet”, diu– i així i tot va ser “un caos”. Encara que al principi “tot sembla molt graciós”, després va ser “una trompada”, quan es varen començar a anul·lar les comunions, les bodes i els viatges. I ara encara no ho ha remuntat. “La gent s’ha tornat mandrosa, té por. Les clientes grans, de 70 anys, ja no tenen ganes de ficar-se al rentacaps ni que els eixuguin els cabells. S’estan acostumant a no venir perquè, tanmateix, són a casa i ja els va bé així”, manté.  

Sílvia C.V.

“És vergonyós que no siguem les següents de la llista per vacunar-nos”

Sílvia C.: Directora d’un supermercat de Banyoles

El plor que menciona la Sílvia repetidament durant la conversa és un plor nou. És un plor rabiós, de cansament extrem, de tristesa absoluta pel món que estàs sostenint i que alhora veus que cau inevitablement. Es podria anomenar plor pandèmic en honor a totes aquelles treballadores que l’han patit en primera línia del covid aquest últim any. “Plores amb les companyes al magatzem del supermercat, al telèfon amb les persones que t’estimen, també sola al cotxe de camí a casa quan s’acaba el torn”, diu la Sílvia, que és directora d’un súper de Banyoles i fa una lectura negativa de la vivència col·lectiva que ha suposat la pandèmia.

Ella, malgrat que assegura que se sent “orgullosíssima” del paper que ha tingut el seu gremi aquest últim any, considera que la posició que ha ocupat durant la pandèmia li ha corroborat que les persones som “egoistes” i sovint “patètiques”. “En els pitjors moments vaig arribar a sentir que hi havia clients del supermercat que pensaven que la nostra vida no era tan important com la seva: gent que es tirava a sobre dels palets amb el gènere per col·locar, gent que se’ns queixava per tonteries, gent que s’enfadava si fèiem passar al davant la gent gran... No sé què es pensen: en un súper hi ha gent interessant, culta i amb estudis”. Arran de la pandèmia, ara, a part del telèfon que ja tenien a la feina per denunciar violències de gènere, també tenen línia directa per avisar de problemes de salut mental: “Sort n’hem tingut de les companyes, que són com germanes, i dels clients que agraeixen la feina”.

Quan li preguntem per les renúncies que li ha comportat la vivència d’aquest any des d’aquesta posició, a la Sílvia ràpidament li surten dos noms: la Raquel i el François. Ella és la filla gran, també està en primera línia, en una farmàcia, i la té lluny de casa. Ell, la seva parella, és professor de secundària a l’altre cantó de la frontera del Pertús. “Sort de la petita, l’Elena, que estudia a distància, i les companyes de la feina; m’imagino sola a casa aquests mesos i m’agafa de tot”, reconeix. 

De problemes econòmics no n’ha tingut –“Em sento molt privilegiada, malgrat tot”– i, a més, l’empresa els ha ofert dos incentius econòmics, a part dels plusos per productivitat. Ara la Sílvia espera, això sí, que el focus que va recaure en elles durant els mesos més foscos reaparegui en les reunions sobre els plans de vacunació: “És una vergonya que no siguem les següents de la llista”. 

stats